id
int64 1
1.57M
| text
stringlengths 31
993k
|
|---|---|
9,258 | Fill d'una família benestant, va estudiar dret a la Universitat de Sevilla.
Advocat laboralista, va ingressar al PSOE el 1963 i va començar una intensa activitat política, sota l'àlies "Isidoro", amb l'objectiu de renovar el socialisme i traslladar la direcció del PSOE de l'exili de Tolosa de Llenguadoc (Rodolfo Llopis) a l'interior d'Espanya.
El 1974 va ser elegit secretari general del PSOE en el Congrés de Suresnes i en les eleccions de 1977 va situar el PSOE com a segon partit i com a líder indiscutible de les forces d'esquerra.
El 1982 va guanyar les eleccions generals amb majoria absoluta, majoria que va renovar el 1986 i el 1989.
També va guanyar, encara que per majoria simple, les eleccions de 1993.
Felipe González va ser president del Govern durant catorze anys, un dels mandats més llargs i fructífers de la història moderna d'Espanya i va practicar una política d'estil moderat i socialdemòcrata.
Contra les seves promeses inicials, va mantenir Espanya a l'OTAN i durant el seu mandat Espanya va ingressar a la Comunitat Econòmica Europea, futura Unió Europea.
És un dels màxims responsables -amb Mitterrand, Kohl i Delors- del tractat de Maastricht.
Va perdre, per un estret marge de vots, les eleccions de 1996 davant Aznar.
Va dimitir de la secretaria general del PSOE, per sorpresa, en el Congrés de 1997, i el substituí Joaquín Almunia. |
9,273 | Llicenciat en Dret per Salamanca, Suárez va tenir diversos càrrecs durant el franquisme de la mà del seu protector polític, Fernando Herrero Tejedor, un falangista vinculat a l'Opus Dei: procurador en Corts (1967), governador civil de Segòvia (1968) i director general de RTVE (1969-1973).
L'abril de 1975 Herrero Tejedor, llavors ministre secretari general del Moviment, va nomenar-lo vicesecretari general del Moviment, càrrec que va exercir fins a la mort, en accident, d'Herrero Tejedor (13 de juny de 1975).
En el primer govern d'Arias Navarro, després de la mort de Franco, fou ministre secretari general del Moviment per recomanació, pel que sembla, de Torcuato Fernández Miranda, futur president de les Corts.
Però la carrera política d'Adolfo Suárez experimenta un canvi de rumb brusc el juliol de 1976: als 43 anys, després de la dimissió d'Arias Navarro i contra la majoria de pronòstics, el rei el designa president del Govern.
El nomenament de Suárez, un home del Moviment, un "azul", no és ben acollit per l'oposició i per la premsa partidària de la democratització.
Però en pocs mesos aconsegueix, amb l'ajut de Fernández Miranda, el desmantellament de les institucions de la dictadura i l'aprovació per les Corts de la Llei de reforma política, autèntic hara kiri del franquisme.
Un cop aprovada la reforma política en el referèndum de desembre de 1976, Suárez negocia amb la Comisión de los Diez de l'oposició política i per Setmana Santa de 1977 legalitza el Partit Comunista que dirigeix Santiago Carrillo.
Es tracta d'un cop als sectors immobilistes que provoca la dimissió immediata del ministre de Marina, Pita da Veiga.
El 15 de juny de 1977 es presenta com a cap de llista de la coalició Unión de Centro Democrático a les primeres eleccions lliures des de juny de 1936.
Nomena llavors un govern sòlid i reformista (el seu primer govern havia estat titllat de govern de "penenes", professors no numeraris) amb tres vicepresidents: Manuel Gutiérrez Mellado, Defensa; Enrique Fuentes Quintana, Economia; i el seu amic Fernando Abril Martorell, vicepresident polític.
El govern Suárez desenvolupa una àmplia tasca d'impuls reformista que es concreta en el pacte per al retorn del president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas; la reforma econòmica ratificada pels "Pactes de la Moncloa"; i l'elaboració a les Corts d'una nova Constitució.
És reelegit el 1979, però dimiteix el 1981 i es presenta a les eleccions de 1982 al capdavant d'un nou partit, el Centro Democrático y Social (CDS).
Tornarà a ser elegit el 1986 i el 1989.
El 1991, després dels mals resultats a les eleccions municipals, dimiteix definitivament com a president del CDS i abandona l'activitat política. |
9,291 | De molt jove es va incorporar a les joventuts del Bloc Obrer i Camperol, partit comunista català dissident de Moscou.
El 1936 fou secretari a Figueres de la Juventud Comunista Ibérica, organització juvenil del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), i va participar en actes al costat d'Andreu Nin.
Acabada la guerra s'exilià a França i s'integrà al grup de resistència "Martin", fundat per Josep Rovira.
El 1942 entrà a Espanya clandestinament i participà en la reorganització del POUM com a membre del seu comitè executiu.
El 1944 va ser detingut per la policia i el 1946 s'escapà de la presó de Girona.
A França s'integrà al Moviment Socialista de Catalunya (MSC) impulsat el 1944 per Josep Rovira (POUM) i Manuel Serra i Moret (Unió Socialista de Catalunya).
S'instal·là llavors a París i combinà la seva tasca com a mestre i pedagog amb una intensa activitat a l'MSC i al seu òrgan clandestí Endavant.
El 1966 es produí l'escissió de l'MSC i Pallach n'encapçalà el corrent moderat, majoritari a l'exili.
El mateix any fou processat a Espanya per la creació de l'Aliança Sindical Obrera, que comptava amb el suport de la CIOSL (Confederació Internacional d'Organitzacions Sindicals Lliures).
Aquell mateix any creà -al costat de militants d'ERC (Heribert Barrera), Acció Catalana (Rafael Tasis) i CNT- el Secretariat d ́Orientació de la Democràcia Social Catalana (SODSC).
El 1970 torna a Catalunya i el 1974 és el màxim impulsor, amb altres socialistes cristians, del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que es transforma en el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) a la primavera de 1976.
Pallach encarna llavors l'esforç per crear una socialdemocràcia catalana davant del socialisme més radical del PSC (Congrés) de Joan Reventós.
Morí d'un atac al cor l'11 de gener de 1977, dos dies després d'haver estat elegit copresident, amb Josep Verde Aldea, del Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament).
La seva mort privà Catalunya d'un dels seus polítics més lúcids i del principal defensor del suport del Consell de Forces Polítiques de Catalunya al retorn del president Tarradellas.
Pallach ocupava una posició política central entre Pujol, Barrera i Reventós.
El PSC (Reagrupament) va anar a les eleccions del 77 en la coalició Pacte Democràtic per Catalunya, al costat de la Convergència Democràtica de Catalunya de Jordi Pujol.
Més tard s'integrà al PSC-PSOE, amb el PSC (Congrés) i la Federació Catalana del PSOE. |
9,302 | Enginyer químic, llicenciat en Ciències Econòmiques i en Filosofia i Lletres, Ferrer Salat va ser un empresari molt actiu -durant molts anys va dirigir la seva empresa farmacèutica Laboratorios Ferrer, avui Ferrer Internacional- i va saber compaginar el seu gran interès per l'esport, la cultura, la política i el paper públic de l'empresariat.
Va ser campió d'Espanya de tennis el 1953 i primer jugador de la Copa Davis el 1953 i el 1954.
A finals dels cinquanta va formar part d'un grup de joves empresaris -Artur Suqué, Carles Güell, Joan Mas Cantí... - que van crear el Cercle d'Economia, plataforma empresarial oberta que va tenir -i encara té- un important paper en el debat públic a Catalunya i a Espanya.
Aquesta iniciativa va comptar amb la col·laboració i l'assessorament de Jaume Vicens Vives i de Fabià Estapé.
Durant la Transició un grup d'amics seus, amb Carles Güell al capdavant, va crear el partit Centre Català, que es va presentar a les eleccions del 15-J en coalició amb la UDC de Cañellas en la Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya.
Però Carles Ferrer ja havia iniciat llavors la seva activitat preferent durant molts anys: la creació d'una potent organització empresarial.
Més tard farà del Foment el motor de la creació de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales, CEOE, objectiu que va aconseguir després de superar múltiples obstacles i amb la dissolució prèvia de tres organitzacions empresarials d'àmbit espanyol.
La CEOE tindrà des de llavors un paper destacat en la vida pública espanyola i en el diàleg social.
Ferrer va ser-ne el fundador i president durant llargs anys.
El 1987 va ser elegit president del Comitè Olímpic Espanyol i es va convertir ràpidament, al costat de Leopoldo Rodés, en un dels empresaris que més activament va col·laborar en el projecte de fer de Barcelona la seu dels Jocs Olímpics del 92. |
9,312 | És doctor en Dret i Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona.
L'elaboració de la seva tesi doctoral La indústria i les finances de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil li va permetre de conèixer a fons el president de la Generalitat de Catalunya a l'exili, Josep Tarradellas, de qui es va convertir en conseller i amic.
És com a conseller i amic de Tarradellas que Bricall -juntament amb un petit grup de catalans sense adscripció política concreta com ara Manuel Ortínez- jugarà un paper important tant en el retorn de Tarradellas com en el seu primer govern.
Bricall va ser nomenat secretari general de la Presidència de la Generalitat per Tarradellas immediatament després del seu retorn, abans que es constituís el govern d'unitat.
El 1979 va ser nomenat conseller de Governació en substitució de Manuel Ortínez.
D'ençà de 1980, Bricall s'ha dedicat bàsicament a l'activitat acadèmica.
És catedràtic d'Economia Política de la Universitat de Barcelona i va ser rector d'aquesta Universitat durant el període 1986-1994.
És també l'autor de l'Informe Universitat 2000 de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles.
Va ser president de la Conferència de Rectors Europeus en el període 1994-1998. |
9,324 | Des de molt jove va participar en moviments d'origen cristià de resistència al règim franquista i va militar durant els anys cinquanta a Unió Democràtica de Catalunya, el partit democratacristià català.
Durant molts anys va compaginar l'activitat política amb la feina d'advocat, de manera que va intervenir en molts consells de guerra, i després va actuar davant del Tribunal de Orden Público en defensa de ciutadans perseguits per la dictadura.
El 1971 fou un dels fundadors de l'Assemblea de Catalunya i, en les eleccions de juny de 1977, va ser senador electe per la candidatura Entesa dels Catalans, emparada pel PSC-PSOE i el PSUC.
Resultà ser el senador més votat de tot Espanya.
Després va tenir un enfrontament molt seriós amb el president Tarradellas, amb qui ja havia tingut discrepàncies polítiques anteriorment.
Va ser candidat independent del PSUC a la presidència de la Generalitat en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de 1980.
Josep Benet ��s també historiador i un brillant assagista.
La seva obra més coneguda és Maragall i la Setmana Tràgica, publicada el 1963 per Edicions 62.
Cal destacar també per la seva importància Catalunya a mitjans del segle XIX.
El moviment obrer durant el bienni progressista 1854-1856, obra escrita en col·laboració amb Casimir Martí.
El 1985 el president Pujol el va nomenar director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya. |
9,335 | El 1947, en plena clandestinitat, va ser un dels fundadors de la Joventut Democràtica de Catalunya, vinculada a Unió Democràtica de Catalunya, el partit democratacristià català membre de la Internacional Demòcrata Cristiana.
El 1962 va participar en la fundació a Caracas de la Unió Mundial de Joves Democratacristians.
A mitjan anys seixanta i durant els setanta va tenir una gran activitat política impulsant la democràcia cristiana catalana.
Alhora va formar part dels òrgans directius de la Unió Europea Democratacristiana i de la Internacional Democratacristiana.
En les eleccions generals de 1977 va encapçalar la llista de la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya, essent-ne elegit diputat junt amb Carles Güell de Centre Català.
Va ser l'únic diputat elegit amb l'etiqueta explícita de "democratacristià", ja que l'Equipo Español de la Democracia Cristiana va patir un daltabaix electoral perquè molts dels seus potencials votants van preferir la Unión de Centro Democrático que encapçalava Adolfo Suárez.
El 1978 va ser expulsat d'Unió Democràtica de Catalunya i va formar Unió Democràtica-Centre Ampli, que es presentà a les eleccions de 1979 en coalició amb la UCD.
Elegit diputat el 1979, dimiteix el 1980 per encapçalar la candidatura de Centristes de Catalunya-UCD en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de 1980.
Posteriorment va ser elegit senador pel Parlament.
Va ser nomenat Síndic de Greuges el 1993, càrrec que va exercir fins al 2004. |
9,345 | És fill del polític democratacristià Roca i Caball, que es va exiliar el 1939.
Va iniciar la seva activitat política en el moviment de protesta universitària, la qual cosa el va portar al Front Obrer de Catalunya, FOC (lligat a l'espanyol Frente de Liberación Popular, el Felipe), al costat de Narcís Serra, Isidre Molas i Pasqual Maragall.
Exerceix una gran activitat política el 1974 quan és, junt amb Jordi Pujol, un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, partit del qual serà indiscutible número dos durant molts anys.
És elegit diputat per Barcelona en les eleccions de 1977 i ho serà ininterrompudament fins a 1996.
Va ser portaveu de CiU durant diverses legislatures i va encapçalar les llistes convergents en les eleccions de 1982, 1986, 1989 i 1993.
El 1986 va ser candidat a la presidència del Govern del Partido Reformista –que havia fundat poc abans amb Antonio Garrigues Walker i l'exministre d'UCD Juan Antonio García Díez-, que no va obtenir representació parlamentària suplementària a la de CiU.
El 1995 va ser candidat de CiU a l'alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona i va ser regidor d'aquesta ciutat en el període 1995-1999.
Miquel Roca va ser -com Manuel Fraga, Miguel Herrero, Gabriel Cisneros, Gregorio Peces Barba i Jordi Solé Tura- membre de la ponència constitucional (n'era l'únic nacionalista) que va redactar la Constitució de 1978.
Des de 1996 es dedica al Bufet Roca Junyent, un dels primers despatxos d'advocats d'Espanya. |
9,352 | Josep Maria Triginer és enginyer tècnic i en els últims anys del franquisme va ser membre de les Joventuts Socialistes d'Espanya (JSE).
Després fou designat secretari de la Federació Catalana del PSOE i vocal de la comissió executiva federal d'aquest partit.
Com a líder del PSOE a Catalunya, Triginer va tenir un paper destacat en les negociacions que van permetre la formació d'una candidatura socialista unitària a les eleccions del 15 de juny de 1977.
La candidatura Socialistes de Catalunya estava formada bàsicament pel PSC-Congrés (Joan Reventós i Raimon Obiols) i el PSOE (Triginer era el número dos de la llista), però hi havia també polítics provinents d'Esquerra Republicana de Catalunya (Josep Andreu Abelló) i independents prosocialistes.
Sota la presidència de Tarradellas, Triginer va ser conseller polític (sense cartera) del govern d'unitat.
Va ser diputat a Madrid de 1977 fins a 1989 i senador en el període 1989-1993. |
9,366 | És fill de Martí Barrera i Maresma, sindicalista del grup trentista de la CNT que més tard es va incorporar a ERC i va ser conseller de Treball de la Generalitat.
Durant la República va militar a la FNEC, Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, i el 1935 s'incorporà a les joventuts d'ERC.
En la Guerra Civil va lluitar com a soldat republicà, i va passar a França el 1939.
A Barcelona s'havia llicenciat en Ciències Químiques i a la Universitat de Montpeller ho havia fet en Matemàtiques i Ciències Físiques.
Es va doctorar en aquesta matèria a La Sorbona.
En tornar a Catalunya, amb altres persones de la seva generació com Jaume Serra i Gasulla, va reorganitzar Esquerra Republicana de Catalunya, i va esdevenir-ne principal referent a l'interior.
El 1976 va ser elegit secretari general d'ERC, càrrec que va ocupar fins al 1987.
A començaments de 1977 ERC era encara un partit il·legal, però es va presentar a les eleccions del 15-J al costat del Partit del Treball d'Espanya (comunistes dissidents) en la coalició Esquerra de Catalunya.
Barrera va ser elegit diputat en les esmentades eleccions i altra vegada en les de 1979.
El 1980 va encapçalar la llista d'ERC a les primeres eleccions catalanes.
ERC va votar la investidura de Jordi Pujol i Barrera va ser elegit president del Parlament de Catalunya.
Va tornar a ser parlamentari català durant el període 1984-1988 i va ser eurodiputat entre 1991 i 1993.
De 1989 a 1995 va ser president d'Esquerra Republicana de Catalunya. |
9,377 | Carles Sentís va ser una de les promeses periodístiques de la Generalitat republicana, molt conegut pels seus articles a Mirador i a La Publicitat.
Políticament va col·laborar amb Martí Esteve, d'Acció Catalana, que va ser conseller d'Economia amb el president Companys.
En la Guerra Civil va optar pel bàndol dels militars revoltats i després va exercir la seva professió de periodista com a corresponsal a l'estranger seguint el procés de Nuremberg, la constitució de l'ONU i al general de Gaulle.
Durant anys va ser corresponsal de La Vanguardia a París.
Va ser també director de l'agència Efe, de Ràdio Barcelona i de Tele-Exprés.
També va ocupar càrrecs al ministeri d'Informació i Turisme.
L'any 77 Carles Sentís va optar per col·laborar en la Transició a la democràcia seguint l'estela política d'Adolfo Suárez i incorporant-se a les llistes d'Unión de Centro Democrático per Barcelona.
Com a diputat electe va jugar un important paper en els contactes de Suárez amb Tarradellas i va ser un dels homes clau per al retorn del president exiliat, a qui coneixia des de feia molts anys.
Carles Sentís continua exercint de periodista i publica articles a La Vanguardia i a l'Avui.
Acaba de sortir el primer volum de les seves "Memòries d ́un espectador" (La Campana). |
9,392 | Metge pediatre de formació, Antoni Gutiérrez Díaz va iniciar la seva activitat antifranquista a la universitat i va ser un dels màxims exponents de la lluita democràtica a la Catalunya de la dictadura.
Va ser detingut per primera vegada el 1953 i el 1959 s'afilià al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), partit dels comunistes catalans vinculat al PCE de Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo.
El 1962 és detingut per la seva militància comunista i condemnat a vuit anys de presó.
Compleix tres anys de la pena a la presó de Burgos.
El 1967 entra en la direcció del PSUC i és un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya, creada el 1971.
El 1973 és detingut altra vegada durant tres mesos.
El 1977 és nomenat secretari general del PSUC en substitució de Gregorio López Raimundo, que passa a ser-ne el president.
És elegit diputat a Corts i després és nomenat conseller polític (sense cartera) del govern d'unitat que forma Josep Tarradellas en tornar de l'exili.
Més tard, el 1980, esdevindrà diputat al Parlament de Catalunya.
Exercirà de portaveu del PSUC fins al 1987, any en què és elegit eurodiputat.
La seva posició eurocomunista li va fer perdre la secretaria del PSUC el 1981, secretaria que va recuperar en el període 1982-1986.
Va ser un agent clau en la creació d'Iniciativa per Catalunya (IC).
De 1987 a 1999 fou eurodiputat i va esmerçar molta energia en la construcció europea.
En el període 1994-1999 va ser vicepresident del Parlament Europeu. |
9,408 | Jordi Pujol, metge de professió, va formar part des de molt jove de moviments cristians catalanistes.
Va militar primer al grup CC -el significat d'aquestes sigles no és unívoc: popularment s'interpretaven com a Crist-Catalunya o Catòlics Catalans-, fundat a les Congregacions Marianes del carrer de Balmes a mitjan dècada dels cinquanta.
Pujol va ser condemnat en consell de guerra a set anys de presó després de la protesta catalanista i democràtica del Palau de la Música Catalana de 1960.
"Els fets del Palau" i la condemna de Pujol tindran una important repercussió en la societat catalana de l'època.
Al llarg dels anys seixanta organitzarà diversos grups i activitats de caràcter parapolític i d'afirmació catalanista.
Serà també el principal impulsor de Banca Catalana.
El 1974 fundà a Montserrat Convergència Democràtica de Catalunya que, anys mes tard, es fusionà amb l'Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas.
També anys després CDC acordà una coalició electoral permanent (CiU) amb Unió Democràtica de Catalunya, la democràcia cristiana catalana, coalició que encara es manté avui en forma de federació de partits.
Les eleccions del 15 de juny converteixen Convergència Democràtica de Catalunya en la quarta formació catalana, a molt poca distància d'UCD quant a nombre de vots, però en la segona pel nombre de diputats.
Pujol s'integra llavors com a conseller polític (sense cartera) al govern Tarradellas.
Però en les primeres eleccions catalanes de 1980 el seu partit obté un gran triomf i es converteix en primer grup parlamentari.
Pujol és elegit llavors president de la Generalitat, càrrec que revalidarà el 1984, el 1988, el 1992, el 1996 i el 1999.
Pujol va ser el líder indiscutible del catalanisme polític durant dos llargs decennis i un dels polítics de referència de l'Espanya democràtica.
Va encarnar una política nacionalista constitucional i va contribuir a la governabilitat d'Espanya -de diverses maneres, però defugint sempre la participació ministerial- amb els governs d'UCD, Felipe González i José María Aznar.
En el període 1999-2003 va preparar el seu relleu com a candidat de CiU a la presidència de la Generalitat en la persona d'Artur Mas, que va ser nomenat aleshores conseller en cap. En l'actualitat Jordi Pujol continua essent president de CDC i presideix també el Centre d'Estudis Jordi Pujol. |
9,422 | Nascut al si d'una família de la burgesia catalanista (Jaume Carner, banquer, va ser ministre d'Hisenda amb Azaña), va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, on va començar a militar en moviments catalanistes.
A finals dels anys quaranta ingressà -de la mà d'Edmon Vallès- en el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i ben aviat passà a ser-ne principal dirigent a l'interior.
És detingut per primera vegada amb motiu de la vaga de tramvies de 1951 i posteriorment diverses vegades més per la seva participació en les activitats socialistes a la clandestinitat.
El 1966 es produeix l'escissió del Moviment Socialista de Catalunya i Reventós encapçala l'MSC a l'interior, situant-se a l'esquerra de l'altre corrent que dirigeix, des de l'exili, Josep Pallach.
Reventós participa com a dirigent de l'MSC en la creació de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) i en l'Assemblea de Catalunya (1971).
El 1974 el Moviment Socialista de Catalunya, dirigit per Reventós i "Raimon" Obiols, promou la unificació de diversos grups socialistes (Front Obrer de Catalunya, Força Socialista Federal...) en Convergència Socialista de Catalunya, embrió del que després serà el Partit Socialista de Catalunya (Congrés).
En les eleccions de 1977 Reventós encapçala la llista de la coalició Socialistes de Catalunya, de la qual també forma part la Federació Catalana del PSOE i altres grups.
La coalició es converteix en la primera força política de Catalunya i Joan Reventós té un paper decisiu en la recuperació de la Generalitat i la tornada a Catalunya de Josep Tarradellas.
El 1978 és el principal impulsor de la creació de l'actual Partit dels Socialistes de Catalunya, format per la unió del PSC (Congrés), la Federació Catalana del PSOE i el PSC (Reagrupament).
El 1980 és el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, però CDC guanya les eleccions i Jordi Pujol n'és elegit president.
Després de la victòria del PSOE en les eleccions de 1982 és nomenat per Felipe González ambaixador d'Espanya a França, càrrec que ocupa fins a 1986.
De 1995 a 1999 serà senador i president del Parlament de Catalunya.
Va morir a Barcelona el 2004 després d'una llarga malaltia. |
9,433 | Treballava en el ram del comerç i va intervenir en la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya a començaments de 1931.
Aquest partit, contra tot pronòstic, va guanyar les eleccions municipals de 1931 que van donar pas a la República i esdevingué així dominant en la Catalunya del període republicà.
Tarradellas va ser elegit diputat a Corts i diputat al Parlament de Catalunya per ERC però més tard, fent costat a Joan Lluhí i Vallescà i a l'anomenat "Grup de l ́Opinió", va sortir-ne per formar el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra.
Després s'incorporà altre cop a Esquerra Republicana de Catalunya i va formar part dels governs de la Generalitat com a conseller en cap el 1936 i 1937, durant la Guerra Civil.
El 1939 emprengué el camí de l'exili i el 1954 fou elegit president de la Generalitat de Catalunya en substitució de Josep Irla.
Va saber preservar la institució durant molts anys malgrat l'adversitat i penúria econòmica.
El 1977, amb el suport de tots els partits catalans, va iniciar una complexa negociació amb el Govern Suárez que va portar finalment al restabliment de la Generalitat i al seu retorn al país.
Va ser rebut triomfalment a Barcelona el 23 d'octubre del mateix any.
El retorn de Tarradellas, facilitat per la victòria dels partits d'esquerra -PSC-PSOE i PSUC- en les eleccions del 15-J, va ser l'única acció de la Transició d'autèntica ruptura i reconeixement de la legalitat republicana.
Tarradellas va presidir un govern d'unió nacional (UCD, CDC-EDC, PSC-PSOE, PSUC i ERC) fins a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de 1980. |
9,449 | Els darrers deu anys els preus de l'habitatge han augmentat a un ritme molt superior al dels salaris, fins al punt que això ha impedit que moltes persones puguin accedir a un habitatge.
A aquest fet s'hi ha de sumar que els darrers mesos la situació s'ha agreujat a conseqüència de la crisi.
A Catalunya, la Generalitat ha posat en marxa un seguit d'iniciatives per facilitar l'accés a l'habitatge a les persones que més ho necessiten.
L'exposició "HABITATGE/CAT" tracta totes aquestes qüestions, i es pot visitar del 13 de febrer al 3 de maig, al Palau Robert de Barcelona.
Va inaugurar l'exposició el president de la Generalitat, José Montilla, el dia 12 de febrer.
L'acompanyaven el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar; la secretària d'Habitatge, Carme Trilla, i el director general d'Actuacions Estratègiques i Política de Sòl, Joan Llort.
El recorregut de l'exposició es desenvolupa en tres àmbits: l'accés a l'habitatge, la rehabilitació, la qualitat i la innovació, i el pla de futur.
En el primer espai s'hi poden conèixer les condicions per accedir a un habitatge protegit de compra o de lloguer, els ajuts que ofereix l'Administració, tant per comprar com per llogar (o fins i tot per llogar amb una opció de compra), els ajuts per a l'emancipació dels joves o les garanties que ofereix la Generalitat als propietaris que volen posar un pis en lloguer.
També hi ha informació sobre la xarxa de borses d'habitatges que l'administració posa a disposició de les persones amb més necessitats d'allotjament.
A més, hi ha tot un apartat dedicat als punts d'informació que hi ha repartits per tot el territori destinades a informar sobre les opcions d'habitatge de cada municipi.
El segon àmbit mostra tota l'oferta d'ajuts i préstecs per a la rehabilitació d'edificis i d'habitatges, tant pel que fa a la reparació de patologies estructurals, com a la instal·lació d'ascensors, l'adequació d'instal·lacions comunitàries o la incorporació d'elements de sostenibilitat i ecoeficiència energètica.
L'apartat de qualitat i innovació també pren protagonisme en aquest espai.
Buscar la màxima qualitat i el menor impacte ambiental són objectius fonamentals en la construcció d'habitatge protegit, així com els criteris d'ecoeficiència.
El tercer àmbit està dedicat al pla de futur, és a dir, dóna a conèixer tots els instruments de planificació de què s'ha dotat el Govern per poder desenvolupar un pla de futur efectiu i coherent: la Llei del dret a l'habitatge, el Pacte Nacional per a l'Habitatge o les reserves urbanístiques de sòl i les noves Àrees Residencials Estratègiques, entre altres.
Finalment, els visitants de l'exposició hi poden recollir un exemplar de la Guia de l'habitatge. |
9,469 | La indústria dels efectes especials en el cinema i la seva evolució al llarg de la història centren el contingut de l'exposició "L'Art de l'engany", que el 20 de maig va obrir les portes al Palau Robert de Barcelona amb el suport de la CAM (Caja Mediterráneo).
L'exposició també recull, en un lloc destacat, els treballs de David Martí i Montse Ribé premiats amb l'Oscar de 2007 al millor maquillatge per la pel·lícula El laberinto del fauno.
El comissari de l'exposició és Jep Porras, que ha comptat amb la col·laboració estreta de l'estudi de Barcelona DDT Efectos Especiales, encapçalat per David Martí i Montse Ribé.
Tots ells van presentar el 2007 una primera edició d'aquesta mostra al Museu del Cinema de Girona.
L'exposició que es presenta ara al Palau Robert, "L'Art de l'engany.
Efectes especials no digitals en el cinema", incorpora les últimes innovacions en aquest camp i inclou documents inèdits com, per exemple, un fragment de la pel·lícula de FILMAX Paintball, de Daniel Benmayor, amb efectes especials de DDT.
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, va inaugurar l'exposició el 19 de maig, acompanyat per David Martí i Montse Ribé; el comissari, Jep Porras, i els representants de la CAM.
Es dóna la circumstància que, el mateix dia, es va estrenar al Festival de Canes la pel·lícula Ágora, d'Alejandro Amenábar, en la qual DDT també ha tingut una participació destacada.
Del 20 de maig al 27 de setembre de 2009
La mostra del Palau Robert vol posar a l'abast del visitant la màgia del cinema, "l'art" amagat rere els fotogrames.
En la primera part de l'exposició s'hi pot veure el treball realitzat per grans mestres dels efectes especials no digitals en diversos moments de la història del cinema.
Hi són presents noms com Willis O'Brien i el seu King Kong (1933); Ray Harryhausen i Jàson i els Argonautes (1963), i Stan Winston i The Terminator (1984), i reproduccions a petita escala dels personatges.
La segona part dóna a conèixer el vessant més artesà d'aquesta disciplina, basada en la tècnica de l'Stop-motion, és a dir, el sistema d'animació treballat fotograma a fotograma.
Finalment, un tercer apartat exposa la tasca que porten a terme David Martí i Montse Ribé i el seu equip de DDT Efectos Especiales, especialitzat en maquillatge i disseny especial, que ha assolit el reconeixement internacional amb guardons com l'Oscar o el Goya, entre altres.
S'hi podran veure una trentena de treballs, figures de monstres de diverses pel·lícules, maquillatges especials i animatrònics, i també vídeos de curta durada que mostren el procés d'elaboració.
S'hi exhibiran alguns dels personatges de la pel·lícula de Guillermo del Toro El laberinto del fauno, com ara l'home pàl·lid o el cap i el tors del faune.
L'exposició tindrà les portes obertes al públic fins al 27 de setembre de 2009.
Com en les sales de cinema, s'avisarà els visitants que algunes imatges "poden ferir la sensibilitat dels espectadors", i que poden no ser recomanables per a menors de 13 anys.
Coincidint amb la mostra, les "Nits d'estiu al jardí del Palau Robert" d'enguany inclouran, el mes de juliol, la projecció a l'aire lliure de El laberinto del fauno. |
9,484 | La nova exposició "Religió, llengua, cultura, a Catalunya" recull la contribució de les religions en la configuració de la realitat cultural i lingüística de Catalunya.
L'exposició estarà oberta al públic entre el 22 d'octubre i el 31 gener de 2010, al Palau Robert de Barcelona.
Va inaugurar la mostra el vicepresident del Govern de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira el 21 d'octubre,.
També hi van assistir el comissari de l'exposició, Joan Bada, i la directora general d'Afers Religiosos, Montserrat Coll.
L'exposició "Religió, llengua, cultura, a Catalunya" es presenta en cinc àmbits, i aplega objectes, obres d'art, textos, plafons informatius i audiovisuals que posen de manifest la interrelació que s'ha produït des de l'època romana fins a l'actualitat entre religió, llengua i cultura.
El primer i el segon àmbits serveixen d'introducció i s'hi presenta el fet religiós a Catalunya: formació del calendari, cronologia de la presència del català en el catolicisme, cronologia de la implantació a Catalunya de les diverses tradicions religioses.
També hi ha exposats diversos mapes: un de toponímic, amb els 131 municipis que tenen noms de sants i santes, i uns altres que mostren la distribució dels centres de culte de totes les confessions.
En el tercer àmbit, s'hi destaquen els llibres sagrats ( Bíblia i Alcorà ), una visió global sobre els llibres rituals i teològics de les antigues i noves religions de Catalunya editats en català, els catecismes, com a instrument d'ensenyament de les religions, i un dels primers llibres en català, les Homilies de Tortosa.
El quart espai reflecteix la influència de la religió sobre la cultura popular (representació de la Passió, dels Pastorets, de la Patum, de la Processó de Verges i el Pessebre).
També s'hi recull la música religiosa, els cançoners religiosos populars i una selecció de revistes en català publicades per institucions religioses, tant en temps de la persecució de la llengua en època de la dictadura franquista com d'altres d'actuals.
Finalment, el cinquè àmbit tanca l'exposició amb la presentació d'aspectes molt arrelats de la religiositat popular (ex-vots i goigs).
El Palau Robert ha programat visites i activitats didàctiques per als escolars de Primària, Secundària, Batxillerat i Cicles Formatius sobre la temàtica d'aquesta exposició.
Les activitats, que són conduïdes per educadors especialitzats, tenen l'objectiu de fomentar la participació dels alumnes i proposen continguts d'acord amb les diverses etapes educatives.
Els centres escolars ja han fet nombroses peticions i no s'admeten més reserves. |
9,503 | La joventut de Bruce Springsteen, el crit de Raimon, la serenitat de Lluís Llach, o la ràbia del punk, entre moltes altres imatges dels anys setanta i vuitanta preses pel fotògraf Francesc Fàbregas, formen part de l'exposició "Música pels ulls" que es fa al Palau Robert de Barcelona entre el 23 de febrer i el 24 de maig.
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, va inaugurar la mostra el 22 de febrer, en un acte en què també van participar el comissari de la mostra, Jordi Turtós; el periodista Àngel Casas, director de Barcelona TV, i el mateix Francesc Fàbregas, responsable durant molts anys dels programes musicals de Televisió de Catalunya.
Aquesta mostra arriba a Barcelona després que l'any passat es va exposar a Sant Feliu de Guíxols, en el marc del Festival de la Porta Ferrada.
Es tracta d'una retrospectiva fotogràfica i audiovisual de l'obra de Fàbregas, que se situa entre els anys setanta i vuitanta a Catalunya, al començament de molts corrents musicals i culturals en un país que s'incorporava a l'Europa dels temps moderns després d'una dictadura que havia ofegat tot aquest tipus de manifestacions.
Fàbregas és un dels fotògrafs pioners en l'àmbit de la música popular d'aquesta etapa.
La seva col·lecció particular d'instantànies és extraordinària, i la mostra del Palau Robert en recull, al costat d'alguns originals de revistes i discos de l'època, una important selecció.
L'exposició s'organitza en cinc sales que, al mateix temps, constitueixen cadascuna un àmbit de la mostra: Arriba el rock; L'ona laietana; Temps de cantautors; Punk, nueva ola i perifèries, i Temps de grans estadis.
La música pop va ser, durant els primers anys setanta, un dels elements dinamitzadors que les joves generacions van incorporar a la lluita per les llibertats.
D'això tracta el primer dels àmbits, Arriba el rock, que també recull les primeres revistes musicals amb vocació professional.
El segon àmbit, L'ona laietana, se situa al maig de 1973 amb la inauguració de la sala Zeleste, el primer local barceloní fet a imatge dels clubs europeus de música en directe.
És a Zeleste on Gato Pérez encunya la definició d'ona laietana per referir-se a la generació de músics de l'època del Canet Rock (1975-1978).
Temps de cantautors agrupa els Raimon, Serrat, Llach, Montllor i altres cantautors que, omplint estadis, teatres, ateneus o escoles, conquereixen els primers espais de llibertat, malgrat impediments com la censura i les prohibicions.
La transició democràtica va treure al carrer un rock que descobreix el seu vessant urbà i trencador.
És el que es pot veure en la quarta de les sales, Punk, nueva ola i perifèries.
Des d'Anglaterra, el punk aporta un component de rebel·lia que s'estén pels barris i l'extraradi de les ciutat, un aspecte que està molt ben documentat per la fotografia de Fàbregas.
I, finalment, l'exposició es tanca amb l'àmbit Temps de grans estadis, situat ja plenament a la dècada dels vuitanta.
És l'època de l'eclosió definitiva de la radiofórmula i del videoclip com a instrument comercial per a la gran indústria de la música.
La magnitud del fet musical és cada vegada més gran i les grans estrelles s'envolten d'espectaculars muntatges de llum i de color, que incorporen audiovisuals com els que es projecten en aquesta exposició. |
9,517 | L'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i l'Agència EFE presenten l'exposició "La Mediterrània del segle XX.
Realitats i mirades", al Palau Robert de Barcelona.
Aquesta exposició està basada fonamentalment en l'arxiu fotogràfic de l'Agència Efe i en el guió que ha fet el periodista Tomàs Alcoverro, que el 2006 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
En l'any que Barcelona ha acollit la seu del secretariat permanent de la nova Unió per la Mediterrània, la mostra recorda els esdeveniments més rellevants que s'han viscut en aquesta zona durant un segle que ha estat especialment convuls i que, com demostren esdeveniments molt recents, continua sent-ho.
L'exposició es pot visitar entre el 7 de juny i el 29 de d'agost, a la Sala 1 del Palau Robert.
En aquesta proposta expositiva, la Mediterrània apareix com una realitat viva, diversa i propera.
Durant el segle XX, aquesta zona ha viscut des de la fi dels grans imperis fins a la configuració de nous estats; des de conflictes sagnants fins a la recerca de la pau; des del món tradicional i rural fins a la modernitat urbana.
La diversitat dels seus pobles, el rosari de metròpolis –Istanbul, Alexandria, Beirut, Tel Aviv, Alger, Barcelona, Marsella, Nàpols, Atenes– fa que es pugui parlar de moltes Mediterrànies.
La Mediterrània s'ha convertit en una de les fronterers més pronunciades del món, el lloc on s'observa una veritable fractura entre el nivell de vida del nord i del sud.
Però, alhora, és el lloc de trobada entre l'Orient i l'Occident.
La mostra està organitzada en cinc àmbits: "Un inici de segle convuls (1900-1930)", "De la Belle Époque a la fi de l'hegemonia europea (1930-1945)", "Els trenta gloriosos (1945-1973", "Crisi i replegament en un món incert (1973-1995)" i "Cap a una Mediterrània compartida (1995-2010)".
Entre les imatges de l'Agència EFE que reflecteixen aquests períodes històrics, en destaquen per exemple els retrats de Mustafa Kemal Ataturk (1924) i de Lawrence d'Arabia; la visita de Faisal I d'Iraq al Regnet Unit (1931); l'entrada del general israelià Moshe Dayan al barri antic de Jerusalem (1967); la Marxa Verda (1975); la signatura d'adhesió d'Espanya a la UE (1985); l'acollida d'immigrants a Tarifa (2003), o la presentació de la Secretaria Permanent de la Unió per la Mediterrània a Barcelona (2010).
Foto EFE: Un soldat britànic contempla senyals italians i alemanys a Mersa Matruh (Egipte) |
9,529 | La Residencia de Estudiantes de Madrid, punt de trobada entre els intel·lectuals catalans i els de la resta d'Espanya, commemora el centenari durant el 2010 i 2011 i la Generalitat de Catalunya s'ha sumat al programa d'actes amb l'exposició "100% Residència.
La Residencia de Estudiantes compleix cent anys", que es pot visitar entre el 9 de setembre i el 30 de novembre a la Sala 1 del Palau Robert de Barcelona.
L'acte inaugural va tenir lloc el dijous 9 de setembre, al Palau Robert, amb la presència del director general de Difusió Corporativa, Jordi Fortuny; de la directora de la Residencia de Estudiantes, Alicia Gómez Navarro; del comissari de l'exposició i del centenari de la Residencia, José García-Velasco, i del delegat del Govern de la Generalitat a Madrid, José Cuervo.
La Generalitat de Catalunya i la Residencia de Estudiantes han col·laborat en l'organització d'aquesta exposició sobre la història i l'actualitat de la Residència, que ha mantingut sempre una vinculació especial amb Catalunya i va ser un dels nuclis principals de modernització científica, educativa i social entre el 1910 i el 1936.
S'hi donen a conèixer les idees, els moments més importants i els protagonistes de la Residencia, un lloc de referència en la història i la cultura contemporània europea i punt d'acolliment i difusió de la cultura catalana a Madrid.
Protagonistes destacats en la vida de la Residència van ser personatges rellevants com ara Juan Ramon Jiménez, Miguel de Unamuno, José Moreno Villa, Salvador Dalí, Federico García Lorca, Luis Buñuel, Gabriel Celaya o Severo Ochoa, entre molts d'altres.
L'exposició es desenvolupa en els àmbits següents: "Introducció", "Un projecte modernitzador"; "Mirant Europa"; "Una nova educació"; "L'esperit de la casa"; "La Residencia de Señoritas", "El Rusc científic"; "Viure a la Residencia"; "L'eterna joventut", "Laboratori de Cultura"; "Assolint l'excel·lència", "El final d'un projecte", "La Residencia, avui", i "Catalunya i la Residencia".
La vinculació especial de la Residencia amb Catalunya, tant en l'època històrica com en l'actual, ha afavorit la trobada entre els intel·lectuals catalans i els de la resta d'Espanya.
Els intercanvis entre la Residencia i algunes institucions de la cultura catalana van ser importants durant el primer terç del segle XX, fruit de la col·laboració entre la Junta para la Ampliación de Estudios, de la qual depenia la Residencia, i l'Institut d'Estudis Catalans, dos organismes amb vocació de modernització i renovació científica.
Una col·laboració que s'ha mantingut fins a l'etapa actual en què la Residència s'ha convertir en receptora freqüent de representants de la ciència i la cultura catalanes.
Una mostra d'aquesta sostinguda relació va ser la concessió del Premi Blanquerna a la Residencia de Estudiantes el 1999, atorgat per la Generalitat de Catalunya "per la seva contribució al desenvolupament, la promoció, el coneixement i la projecció de Catalunya". |
9,553 | Els visitants del Palau Robert de Barcelona poden veure més d'un centenar de vestits originals de l'època daurada de l'alta costura en l'exposició "Barcelona alta costura".
Els vestits de la mostra pertanyen a la col·lecció privada sabadellenca Antoni de Montpalau, que s'exhibeix per primera vegada a Barcelona després d'haver estat presentada amb gran èxit al Museo del Traje de Madrid i a altres ciutats.
L'exposició proposa una recorregut per l'anomenada "època daurada" d'una moda genuïnament catalana, que va viure l'hegemonia a partir del 1920 gràcies a la indústria tèxtil catalana i a la connexió directa amb París.
La mostra es pot visitar al Palau Robert fins al 25 de setembre de 2011.
La inauguració oficial de l'exposició va tenir lloc el 13 de desembre, i va ser presidida pel conseller d'Innovació, Universitats i Empresa en funcions, Josep Huguet.
També hi van assistir el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, i el comissari de la mostra, l'historiador i crític d'art Josep Casamartina i Parassols.
La producció de l'exposició ha anat a càrrec de la Generalitat i el Banc de Sabadell, amb la col·laboració del Consorci de Comerç, Artesania i Moda de Catalunya.
La col·lecció Antoni de Montpalau és una iniciativa particular, que es nodreix essencialment de donacions i es dedica a l'estudi, la preservació i la difusió del patrimoni tèxtil.
En l'exposició del Palau Robert s'hi exhibiran més d'un centenar de peces de la col·lecció, amb vestits de figures destacades de l'alta costura com ara Jeanne Lanvin, Pedro Rodríguez, Manuel Pertegaz, Cristóbal Balenciaga, Carmen Mir, Asunción Bastida, Pedro Rovira i Margarita Nuez, entre altres, i de cases importants com Santa Eulalia o El Dique Flotante.
També s' hi exposaran barrets i sabates fets per les firmes barcelonines més celebrades, brodats de l'empresa Luguel –autora de molts brodats de Pertegaz i actualment encara en actiu– i una selecció de dibuixos de Pedro Rodríguez de 1925 a 1960.
En aquesta ocasió, l'exposició inclou algunes peces noves de Balenciaga, Pertegaz o Rodríguez que mai no s'han exposat.
L'origen d'una moda genuïnament catalana, que va despuntar més enllà de les fronteres locals, va començar amb l'activitat dels grans modistes de Barcelona de finals del segle XIX, sempre atents a les creacions de París.
Es pot començar a parlar d'una moda catalana a partir de diversos esdeveniments que van tenir lloc a la ciutat: el primer establiment de Pedro Rodríguez l'any 1919; l'obertura d'una sucursal de Lanvin l'any següent a la Rambla de Catalunya i l'organització del Saló de la Moda, amb desfilades pioneres a tot l'Estat espanyol...
La dècada dels anys vint va viure l'eclosió de la moda catalana amb les seccions d'alta costura dels magatzems de teixits Santa Eulalia, La Innovación, El Dique Flotante o La Física, o la consagració de Rodríguez com el modista espanyol principal, juntament amb Cristóbal Balenciaga –que aviat obriria també casa a Barcelona– o l'establiment d'Asunción Bastida.
Tant la connexió directa amb París com el bon moment pel qual passava la indústria tèxtil catalana van afavorir l'hegemonia de la moda catalana i de l'alta costura a tot l'Estat espanyol.
La burgesia, clienta fidel, i l'artesania de brodats i passamaneries, la tasca de les escoles industrials i l'ofici dels modistes també van contribuir-hi en gran mesura.
La majoria d'edat de la costura barcelonina va arribar amb l'organització de l'"Exposició de l'Art del Vestir i Saló de Creacions", durant el temps de la Segona República, amb la participació de les principals cases de moda, alta pelleteria, dissenyadors de barrets, sabateria i perruqueria.
Aquest procés emergent es va estroncar durant la Guerra Civil, ja que algunes cases van tancar i d'altres es van col•lectivitzar.
El 1940 es creava a la capital catalana la Cooperativa d'Alta Costura amb els anomenats cinco grandes: Pedro Rodríguez, Manuel Pertegaz, Asunción Bastida, Santa Eulalia i El Dique Flotante, però també amb altres cases com La Innovación, La Física, Argon i, més tard, Carmen Mir, Pedro Rovira i Rosser.
La majoria van tenir punts de venda o seus a Madrid, on hi havia clients i una plataforma d'operacions excel·lent.
La Cooperativa va obtenir el suport del govern espanyol, que necessitava signes d'identitat –i de normalitat– exportables a l'estranger.
Les dècades del 1950 i 1960, van marcar el moment daurat dels creadors barcelonins que van presentar amb èxit les seves col·leccions a Nova York, Dallas, Chicago, Filadèlfia, Mèxic D.F., Londres, Copenhaguen, Brussel•les, Sydney, Manila o El Caire.
Posteriorment, durant els anys setanta, arriba l'expansió del prêt-à-porter i el final del regnat de l'alta costura, tot i que van conviure els primers temps amb la incorporació de noms com Andrés Andreu, Margarita Nuez, Josep Ferrer o Roberto Dalmau, que es consolidarien ja definitivament en el món de la confecció i marcarien l'arrencada de tota una altra època que arriba fins l'actualitat. |
9,580 | La il·lustradora i dibuixant Pilarín porta els dibuixos, personatges i històries que han captivat nens i nenes de diverses generacions al Palau Robert de Barcelona, en escaure's els 50 anys de feina i els 70 del seu naixement a la ciutat de Vic.
La mostra "Pilarín, 50 anys dibuixant per a tots", una de les activitats programades dins l'Any Pilarín, es pot visitar del 19 d'abril a l'11 de setembre.
El president de la Generalitat, Artur Mas, va inaugurar la mostra el 18 d'abril, a les 19 hores, al Jardí del Palau Robert.
També hi van assistir la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau; el director general d'Atenció Ciutadana i Difusió, Ignasi Genovès; la dibuixant Pilarín Bayés, i la comissària de la mostra i filla de la Pilarín, Marga Sala.
L'exposició reflecteix l'obra i la trajectòria vital d'una dona que s'ha guanyat l'afecte i l'admiració de diverses generacions de nens i nenes de Catalunya.
La Pilarín ha il·lustrat al voltant de 700 llibres, traduïts a diversos idiomes, i ha treballat en infinitat de formats: auques, cartells, murals grans, sense oblidar la seva faceta d'escultora.
Un moment important en la seva vida professional fou l'època en què va començar a treballar per a la revista Cavall Fort i per a l'editorial La Galera, tasca amb la qual va començar a transmetre l'amor per Catalunya als més petits.
Altres editorials amb les quals ha col·laborat posteriorment són Narcea, la Gaya Ciència, Casals, Vicens Vives, Abadia de Montserrat, Toray, Claret, Eumo, Edibook, Editorial Mediterrània i Ediciones Miquel Sánchez.
Malgrat que la major part de la seva producció s'ha adreçat al públic infantil i juvenil, la Pilarín també ha assajat la caricatura en publicacions periòdiques com ara "El Correo Catalán", "Oriflama" o "El 9 Nou".
El relat de l'exposició es desenvolupa a través d'onze apartats i personatges: El meu pardal.
1978, Institucions de Catalunya.1984, Petita història de Gaudí.
2002, Els lliris vermells de l'àvia Tilín.
Els personatges simbolitzen onze grans conceptes universals: la bellesa, la comunicació, la convivència, el coneixement, la identitat, la cultura, la universalitat, la generositat, la tradició, la ficció i la diversió.
La Pilarín ha compaginat la seva tasca com a mare de 4 fills amb la feina i amb el seu compromís social, polític i religiós.
En èpoques de grans canvis i convulsions, la il·lustradora va participar activament en el procés de recuperació de la llengua i la cultura catalanes, tan malmeses durant el franquisme, amb la seva feina.
La seva trajectòria queda reflectida amb el llibre d'Editorial Mediterrània Pilarín, la força de la il·lusió, escrit per Maria Àngels Ferrer.
Tota aquesta feina a favor del país i dels nens i nenes li ha valgut diversos reconeixements: Creu de Sant Jordi (1991), Premi Serra d'Or (1992) i Medalla d'Or de la Ciutat de Vic (2011).
Als setanta anys, continua treballant amb la mateixa passió i entusiasme.
Durant el 2011, Vic va organitzar la primera exposició antològica sobre la seva obra al Museu de l'Art de la Pell per començar l'Any Pilarín.
L'inici de l'Any va coincidir amb un altre projecte molt important: l'estrena de la sèrie de dibuixos animats L'illa del far, amb guió de Marga Sala, que s'emet pel canal infantil Super3 de Televisió de Catalunya.
El Palau Robert organitza, talment com fa amb moltes de les exposicions que s'hi presenten, activitats educatives per al públic infantil a partir del 19 d'abril.
Els alumnes de Primària i Secundària poden fer visites guiades i tallers sobre la mostra.
Els centres escolars interessats han de contactar amb el telèfon 670036081 per participar en aquestes activitats.
D'altra banda, es penjarà una guia de visita als webs del XTEC (Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya) del Departament d'Ensenyament i del Palau Robert per als estudiants de Batxillerat Artístic i dels Cicles Formatius d'Il·lustració que estiguin interessats a fer la visita a la mostra.
D'altra banda, el Club Super3 de Televisió de Catalunya farà promoció de l'exposició en els programes infantils.
Els membres d'aquest Club que visitin el Palau Robert seran obsequiats amb un conte de la Pilarín, mostrant el seu carnet de soci, fins que els llibres s'exhaureixin. |
9,603 | El Palau Robert presenta a Barcelona, a partir del 28 de setembre, l'exposició "The New York Times Magazine.
Fotografies", una reflexió sobre la naturalesa de la fotografia i el paper de les revistes en un moment crucial de la història i l'evolució de l'edició impresa.
La mostra, que té com a comissaris l'editora fotogràfica de The New York Times Magazine Kathy Ryan i Lesley A. Martin, l'organitzen el Palau Robert, la fundació Aperture ( www.aperture.org ), pionera entre les institucions dedicades a la fotografia en l'àmbit internacional, i l'empresa Canopia, representant exclusiva d'Aperture a Espanya, que es dedica a la gestió integral de projectes culturals, consolidada en el sector gràcies a la seva tasca de difusió de la fotografia.
The New York Times Magazine, una referència inqüestionable en la fotografia contemporània en mitjans de comunicació, ha esdevingut un espai de llibertat per a tots els fotògrafs.
Durant més de trenta anys, la publicació ha explorat totes les possibilitats i aplicacions de la fotografia.
A través dels seus encàrrecs, la revista ha donat a conèixer treballs dels més destacats fotògrafs i ha cobert totes les disciplines del medi: el fotoperiodisme, el reportatge de moda, el retrat i la fotografia conceptual.
Kathy Ryan, editora fotogràfica de The New York Times Magazine i comissària d'aquesta exposició, ofereix una oportunitat única per conèixer els processos creatius de la revista: fulls de contactes, fotos, quatre vídeos, correspondència personal de l'editora, comprovants i les revistes originals.
L'exposició, que es podrà veure al Palau Robert fins al 2 de desembre de 2012, compta amb el patrocini del Banc Sabadell.
S'ha presentat recentment, amb una acollida excel·lent de públic i crítica, en la passada edició del festival de fotografia Les Rencontres d'Arles i al FOAM d'Amsterdam.
Des del 12 de gener fins al 20 de febrer del 2013
Kathy Ryan, directora de fotografia de la revista The New York Times Magazine, ha treballat en la publicació durant més de 25 anys.
Durant aquest temps, la revista ha estat guardonada amb nombrosos premis de fotografia.
El 1997 Ryan va rebre el Premi a l'Editor Fotogràfic de l'Any del festival de fotoperiodisme Visa pour l'Image de Perpinyà, França; el 2003, el Premi Lucy a l'Editor Fotogràfic de l'Any, i un premi a tota la seva trajectòria professional atorgat pel Museu de Fotografia Griffin de Winchester, Massachusetts.
El 2008 va ser una de les comissàries de la primera edició del Festival de Fotografia de Nova York i el 2009 va organitzar importants exposicions per al museu FOAM d'Amsterdam i per al Museu de la Ciutat de Nova York.
Ryan dóna conferències en diversos països i treballa com a mentora i directora de tesi a l'Escola d'Arts Visuals de Nova York.
És una de les pioneres de la combinació de fotografia artística i fotoperiodisme a les pàgines de la revista.
La fundació Aperture ( www.aperture.org ) és pionera entre les institucions dedicades a la fotografia en l'àmbit internacional; les seves edicions, exposicions i publicacions tenen un enorme prestigi.
La seva llista d'artistes inclou fotògrafs de la talla de Robert Adams, Diane Arbus, Robert Capa, Chuck Close, Bruce Davidson, Joan Fontcuberta, Nan Goldin, Josef Koudelka, Sally Mann, Mary Ellen Mark, Richard Misrach, Sebastião Salgado, Stephen Shore, Paul Strand i Edward Weston, entre d'altres.
A més, Aperture ha publicat més de 500 llibres des dels anys 60, una de les biblioteques de fotografia més exhaustives i innovadores del panorama editorial.
Finalment, la seva revista "Aperture Magazine", és un referent per a fotògrafs, experts i col·leccionistes.
Canopia és una empresa dedicada a la gestió integral de projectes culturals, consolidada en el sector gràcies a la seva tasca de difusió de la fotografia.
Des de la seva fundació el 2001, Canopia ha contribuït al coneixement de col·leccions i arxius fotogràfics europeus, llatinoamericans i orientals; ha desenvolupat projectes centrats en els grans noms de la història de la fotografia i del fotoperiodisme, i ha consolidat una xarxa de treball internacional que inclou comissaris, experts, col·leccionistes, conservadors, editors, museus, fototeques, etc. Des de 2008, Canopia representa en exclusiva a la fundació Aperture en el territori espanyol. |
9,613 | El Palau Robert presenta una selecció de les fotografies guanyadores en la història de les últimes 20 edicions dels Premis LUX, referent de la fotografia professional, en una exposició organitzada per l'Associació de Fotògrafs Professionals d'Espanya, juntament amb el Palau Robert.
L'exposició "20 anys de Premis LUX.
Una mirada a la fotografia professional" dóna a conèixer l'evolució de la fotografia professional d'encàrrec i mostra la gran varietat d'estils i tendències del col·lectiu de fotògrafs professionals, com també la transició de la fotografia analògica a la digital.
La mostra, que té com a comissaris Michele Curel, Xavi Mañosa i Joan Roig, es pot visitar des del 13 de desembre del 2012 fins al 28 d'abril del 2013, a la primera planta del Palau Robert.
L'acte inaugural té lloc el 12 de desembre.
L'Associació de Fotògrafs Professionals d'Espanya va idear aquest projecte amb la voluntat de mostrar la força i la progressió de la fotografia en un període marcat per importants canvis socials i tecnològics, reflectits en una exposició que mostra al públic la creativitat i la capacitat d'innovació dels millors fotògrafs professionals del país.
La proposta expositiva es desenvolupa en 11 espais que mostren fotografies de diverses categories: Moda, Arquitectura i Interiorisme, Bodegó i Alimentació, Reportatge Temàtic, Industrial, Retrat, Projecte personal, Publicitat, Reportatge social, Paisatge i Naturalesa, i Editorial.
Cadascuna de les categories recull totes les imatges dels Premis LUX OR del 1993 i del 2012, i una acurada selecció de totes aquelles obres que ajuden a explicar l'evolució de la fotografia, el premi i la diversitat d'autors i estils.
Totes les fotografies que han aconseguit els LUX OR, com també la història i l'evolució dels Premis, es podran veure en un audiovisual. |
9,628 | Una exposició al Palau Robert reivindica la figura de Ramon Casanova, empresari, inventor, creador, innovador i personatge avançat a l'època.
El boig de l'Hispano" es pot visitar del 15 de maig al 31 d'agost de 2013.
La mostra gira al voltant d'un personatge que va néixer a Campdevànol el 1892 i va desenvolupar una intensa tasca a la seva població natal i a Ripoll fins a la Guerra Civil.
L'exposició s'estructura en tres aspectes clau de Ramon Casanova: la innovació i l'emprenedoria, la reconversió de l'empresa La Farga Casanova i el compromís amb Catalunya.
Ramon Casanova, un dels precursors dels motors de reacció, ha aconseguit el reconeixement internacional amb un espai d'exposició permanent al Museu de Hunstville a l'U.S. Space and Rocket Center de la NASA, a Alabama (Estats Units), que el considera un dels pioners de l'aeronàutica moderna per haver construït i patentat un estatoreactor o motor de reacció el 1917, molts anys abans que els alemanys fessin servir aquest sistema de propulsió per a les seves bombes volants V-1.
Va contribuir, juntament amb el seu pare, a transformar la farga familiar en una metal·lúrgia moderna.
L'empresa va ser pionera a Espanya i una de les primeres a utilitzar la forja per estampació en la fabricació de peces per als motors "Hispano Suiza" i a obtenir acer inoxidable.
Les seves invencions i el comportament avançat al seu temps van valdre-li el sobrenom d' "El boig de l'Hispano" ("L'Hispano" era el nom del barri on vivia).
La seva capacitat d'iniciativa, talent i visió de futur el van portar a executar diversos projectes.
Les seves inquietuds no es van cenyir solament a l'àmbit professional, sinó que van abastar camps com el catalanisme polític, els esports o la literatura.
De la trajectòria política cal destacar la fidelitat a uns ideals catalanistes i demòcrates, més que a una formació política concreta.
L'exposició es va presentar al gener a Ripoll com a manifestació inicial de Ripoll Capital de la Cultura Catalana 2013.
La mostra és itinerant amb l'objectiu de donar a conèixer la figura de Ramon Casanova més enllà del Ripollès.
Així, també es presentarà, a més del Palau Robert, al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Terrassa, la Casa de Cultura de Girona i Campdevànol. |
9,642 | El Palau Robert ha programat visites i activitats didàctiques per als escolars de Primària, Secundària, Batxillerat i Cicles Formatius sobre l'exposició "Religió, llengua, cultura, a Catalunya", que es va inaugurar el 21 d'octubre a la primera planta del Palau Robert.
Les activitats són conduïdes per educadors especialitzats que segueixen programes que fomenten la participació dels escolars i proposen dinàmiques i continguts apropiats per a les diverses etapes educatives.
Els centres escolars ja han fet nombroses peticions i no s'admeten més reserves.
Les escoles que vulguin fer la visita per lliure poden trucar al telèfon 670.03.60.81 per programar els horaris d'accés a l'exposició.
L'exposició "Religió, llengua, cultura, a Catalunya" mostra la incidència de les diverses religions en la cultura catalana en general i en la difusió i la conservació de la llengua catalana en concret.
S'hi fa un recorregut pels diversos objectes, obres d'art, textos, tradicions i altres testimonis que durant les diverses etapes històriques, des de l'època romana fins als nostres dies, han configurat la realitat cultural actual.
Una realitat que és referent indiscutible per a les religions que actualment es troben presents a Catalunya.
En aquesta exposició es proposa realitzar una visita dinamitzada mitjançant un joc de pistes.
Es tracta que els escolars que hi participin facin de l'enginy l'eina de treball que els permeti trobar la solució dels enigmes del nostre passat.
Entre les diverses peces, objectes i testimonis que mostra l'exposició hi trobaran les empremtes de les religions a casa nostra.
Empremtes que els conduiran fins a les profunditats i l'origen de la nostra cultura, i que els permetran entendre com les diverses religions que han estat presents a Catalunya, al llarg dels temps, han contribuït a preservar-la i conservar-la
Descripció: visita dinamitzada a l'exposició amb joc de pistes
Nivells: Cicle Superior de Primària, ESO, Batxillerats, Cicles formatius |
9,655 | El president de la Generalitat, Artur Mas, acompanyat de la seva esposa, Helena Rakosnik, va inaugurar, el 18 d'abril, l'exposició organitzada al Palau Robert de Barcelona amb motiu dels 50 anys de feina de la il·lustradora i dibuixant Pilarín Bayés.
El cap de l'Executiu ha assegurat durant l'acte que "persones com la Pilarín són un luxe per al nostre país perquè deixen petjada i una trajectòria que serà exemple per a moltíssima gent".
A l'acte també hi van assistit els consellers d'Ensenyament, Irene Rigau, i de Cultura, Ferran Mascarell, com també el director general d'Atenció Ciutadana, Ignasi Genovés, i la comissaria de l'exposició i filla de la il·lustradora, Marga Sala, entre d'altres.
El cap de Govern ha remarcat que en la situació actual "tenir persones disposades a treballar dur i comprometre's amb el que fan i viure-ho amb una gran passió no està a l'abast de tothom" i ha afegit que, de tant en tant, "hi ha persones que, excel·lint en la seva professió i en la seva condició humana, sobresurten respecte a la resta".
Artur Mas ha destacat també "la professionalitat i densitat enorme de treball" de Pilarín Bayés, així com la seva capacitat de "fer compatible aquesta entrega a la feina amb el fet de tirar endavant la seva família".
El president ha assenyalat que "la considerem la il·lustradora més coneguda i estimada de Catalunya".
Al seu torn, Pilarín Bayés va expressar l'agraïment i l'emoció per la inauguració d'aquesta mostra a Barcelona i va recordar que pertany a la generació de dibuixants, poc nombrosa de la transició.
També va remarcar la importància que té per a un país vetllar per al literatura infantil per la contribució que fa la formació dels nens i nenes.
El director general d'Atenció Ciutadana i Difusió va destacar el tarannà positiu de Pilarín Bayés, la vida viscuda amb molta joia i la generositat mostrada cap a les persones i el país.
Una trajectòria, segons Ignasi Genovès, que li ha valgut el reconeixement de les institucions catalanes i de la ciutat de Vic.
L'exposició, titulada "Pilarín, 50 anys dibuixant per a tots", presenta dibuixos, llibres, personatges i històries de la il·lustradora en aquests anys de trajectòria, dividits en onze apartats.
La mostra es pot visitar al Palau Robert fins a l'11 de setembre. |
9,658 | El director d'art, realitzador i fotògraf Jaume de Laiguana, protagonista d'una de les exposicions que es presenten actualment al Palau Robert, va afirmar que darrere la foto ha d'haver-hi un titular, una reflexió que desvetlli l'interès dels qui la contemplen, en el col·loqui "La projecció del fotògraf professional: passió, estil i comunicació", que va tenir lloc l' 11 d'abril al Palau Robert.
També van intervenir en el debat els fotògrafs Nando Esteva i Michele Curel. |
9,671 | Els fotògrafs Joan Garrigosa, Josep Maria Roca i Eduard Olivella van coincidir que s'ha produït un retrocés de la fotografia publicitària amb la irrupció de la televisió i Internet en els darrers anys, durant el col·loqui "Evolució de la fotografia de publicitat", que va tenir lloc el 14 de març, a la Sala d'Actes de les Cotxeres.
Eduard Olivella va constatar que s'han multiplicat els suports per a la publicitat i s'ha ampliat el ventall de possibilitats existents per fer arribar al consumidor els missatges, diferentment dels anys 50 en els quals la fotografia era l'element bàsic entre el productor i consumidor.
Va parlar de la imatge en moviment a les televisions i a Internet com a competència directe de la fotografia i va assenyalar que el telèfons esdevindran la pròxima àrea que rebrà una invasió publicitària.
Pel seu cantó, Joan Garrigosa va distingir entre la fotografia, un acte personal creatiu, i la fotografia publicitària, que ha assumit una complexitat creixent i requereix d'un equip per a molts projectes, com passa en el cas de la tecnologia 3D.
També va parlar de la possibilitat que les grans marques, amb pressupostos importants, necessitin distingir-se, sortir dels llocs comuns com Internet i busquin esquemes i fotos molt creatives, amb el segell de l'autor, per sorprendre.
En una altra intervenció, Josep Maria Roca va assenyalar que caldrà definir el paper del fotògraf en el futur de la comunicació publicitària, però que en tot cas el professional seguirà tenint-hi un paper important.
El col·loqui va ser moderat per Joan Roig, fotògraf i president de l'Associació de Fotògrafs Professionals d'Espanya.
En el debat posterior a les intervencions inicials, es van plantejar temes com la presència de les grans marques a les xarxes socials, tot i els dubtes inicials, perquè s'han adonat que els processos de comunicació tradicionals han canviat i que cal ser present en totes les plataformes en un moment en què la comunicació és més interactiva.
També s'hi va fer esment dels canvis dels consumidors que han assumit ara un paper més actiu i que busquen estratègies per saltar-se la publicitat gràcies als avenços de les noves tecnologies.
Aquest debat va ser el tercer dels que s'han organitzat dins el cicle dels Retrobaments AFP al Palau Robert, amb motiu de l'exposició dedicada als Premis Lux.
El mes de gener passat es va celebrar el primer col·loqui sobre fotografia de l'alimentació, en el qual van intervenir el cuiner Ferran Adrià i els fotògrafs d'alimentació Francesc Guillamet i Xavier Galí.
El segon debat, al febrer, es va centrar en la fotografia de moda, i hi van intervenir el dissenyador Josep Abril, i els fotògrafs Manuel Outumuro i Bela Adler. |
9,673 | El fotògraf Manuel Outumuro va destacar el matrimoni indiscutible entre la fotografia i la moda, com es posa de manifest en el gran nombre de publicacions existents al mercat, en el segon col·loqui organitzat al Palau Robert amb motiu de l'exposició "20 anys de Premis Lux. |
9,675 | Ferran Adrià va afirmar que a Catalunya s'ha creat un estil de fotografia gastronòmica que s'ha imitat a la resta del món, en el col·loqui "Evolució de la fotografia de l'alimentació i perspectives de futur", celebrat el 18 de gener a la Sala d'actes de les Cotxeres del Palau Robert. |
9,691 | El Palau Robert ha programat activitats educatives vinculades a l'exposició "Pilarín, 50 anys dibuixant per a tots", amb l'objectiu de fer entendre el discurs expositiu al públic escolar i aconseguir que els alumnes reflexionin i valorin els continguts de la mostra.
El programa d'activitats, que va començar el 7 de maig i acaba a finals de juny, consisteix en una visita guiada a la mostra i un taller.
El programa consta de dues activitats:
El monitor explica, durant la visita, el contingut de la mostra, és a dir, el món de Pilarín Bayés a través de la selecció dels onze personatges protagonistes.
Les explicacions fan referència a la personalitat de la il·lustradora, la biografia, el context que li ha tocat viure, els valors i conviccions i un estil molt característic que es pot valorar amb el material exposat.
Pel que fa al taller, la proposta de treball per als alumnes de Primària se centra en un fragment literari on es descriu un personatge que els infants han de dibuixar.
La tècnica utilitzada és la mateixa que utilitza la Pilarín: dibuix lineal a tinta o retolador i color amb llapis o aquarel·la.
Els alumnes de Secundària fan la mateixa activitat però amb una dificultat superior: també han de crear un ambient, un marc escenogràfic, un paisatge fictici o real dels molts que la Pilarín va descobrir, viure o imaginar.
Finalment, els alumnes de Batxillerat artístic o Cicles Formatius han de dibuixar una idea abstracta, una de les 11 idees o conceptes que constitueixen la línia argumental de l'exposició: la bellesa, la universalitat, la cultura, la comunicació, la ficció, la diversió, la convivència, la identitat...
Primària, ESO, Batxillerats i Cicles Formatius
Els escolars visiten l'exposició i participen en un taller que consisteix a fer un retrat de la Pilarín Bayés a partir de fotografies, textos, cites i de les explicacions fetes.
L'objectiu és fer un retrat en versió lliure de la il·lustradora un cop facilitada i analitzada tota la informació.
L'horari de les activitats és de dilluns a divendres a les 10 i a les 11.45 hores.
Les reserves es poden fer al telèfon 670 036 081.
Tot seguit, trobareu un document adjunt amb la visita autoguiada pels estudiants de Batxillerat i Formació Professional. |
9,721 | El cicle se celebrarà a la Sala Cotxeres els mesos de març i abril, amb la participació de coneguts empresaris, periodistes, dissenyadors, fotògrafs i models.
El cicle se celebrarà a la Sala Cotxeres els mesos de març i abril, amb la participació de coneguts empresaris, periodistes, dissenyadors, fotògrafs i models que parlaran i analitzaran el món de la moda des de diversos punts de vista: creació, indústria, difusió, patrimoni.
El cicle de xerrades entorn de la moda s'organitza gràcies a l'èxit assolit amb l'exposició Barcelona alta costura al Palau Robert, que ja ha superat els 80.000 visitants i que s'ha prorrogat fins a l'1 de maig.
Mitja hora abans de cada sessió, el comissari, Josep Casamartina i Parasols, farà una visita guiada a l'exposició.
L'exposició, organitzada per la Fundació Banc Sabadell, a partir dels fons de la col·lecció particular Antoni de Montpalau, ha batut rècords d'assistència a tots els llocs on s'ha presentat, Oviedo, Teruel, Madrid i ara a Barcelona, on ha comptat amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya.
Orígens i consolidació d'una costura catalana
Dijous 10 de març, a les 19.30 h.
La primera xerrada pretén donar una visió panoràmica sobre la història de la moda a Catalunya de 1920 a 1980, amb la participació d'alguns dels seus protagonistes.
Rosa M. Martin i Ros (historiadora de l'art i especialista en indumentària i teixits)
Elisa Lacambra (col·laboradora i continuadora de Carmen Mir)
Margarita Nuez (dissenyadora de moda)
Josep Casamartina i Parassols (Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau).
Dimarts 22 de març, a les 19.30 h.
La segona xerrada tractarà sobre la relació entra la indústria i la moda entre els anys seixanta i els noranta, en el pas de l'alta costura al prêt-à-porter fins arribar al moment actual.
Susana Frouchtmann (exdirectora del Saló de la Moda i Passarel•la Gaudí)
Àngela Guardiola (dissenyadora de moda)
Niki Bosch (empresari i dissenyador tèxtil).
Models, dibuixants, sastres i fotògrafs" (El naixement d'un vestit)
Dijous 14 d'abril, a les 19.30 h.
La tercera de les xerrades girarà entorn del fenomen de la creació d'un vestit, centrant-se en dos dels principals modistes catalans del segle XX: Pedro Rodríguez i Manuel Pertegaz amb testimonis dels seus propis col•laboradors.
Natàlia Gil (model de Manuel Pertegaz)
Núria Rius de Forns (dissenyadora de barrets d'alta moda)
Jesús Murua (dibuixant de Pedro Rodríguez)
Miguel Elola (modista d'alta costura, col·laborador de Pedro Rodríguez)
Finalment, la darrera sessió del cicle, tractarà sobre el passat i el present de la moda i del paper de l'alta costura en l'actualitat.
Toni Miró (dissenyador de moda)
Josep M. García-Planas (empresari i dissenyador tèxtil)
Them Barcelona (dissenyador de moda)
Teresa Helbig (dissenyadora de moda) |
9,735 | "Moda i noves tecnologies" és el títol del cicle de xerrades que es fan a les Cotxeres del Palau Robert, amb la participació de destacats professionals, per informar i debatre sobre la presència de la moda a webs, blocs, xarxes socials com ara Facebook o Twitter, coincidint amb l'exposició "Barcelona Alta Costura".
La primera sessió va tenir lloc el 26 de gener.
"Moda i noves tecnologies" és el títol del cicle de xerrades que es van fer a les Cotxeres del Palau Robert, amb la participació de destacats professionals, per informar i debatre sobre la presència de la moda a webs, blocs, xarxes socials com ara Facebook o Twitter, coincidint amb l'exposició "Barcelona Alta Costura".
Les dues sessions van tenir lloc el 26 de gener i el 10 de febrer.
Aquest cicle el van organitzar l'empresa de comunicació i disseny La Colmena, el portal de moda Red Fashion i la botiga en línia Sedius, amb la voluntat de destacar la complexitat del fenomen i la influència creixent de les noves tecnologies per difondre la moda.
Els especialistes que hi van intervenir exposaran iniciatives exitoses en aquest àmbit.
Van intervenir en la primera sessió Carlos Pérez (Galactionet), que va parlar sobre "El poder de les xarxes socials.
Influència dels blocaires en el món de la moda"; Patrícia Díaz (Red Fashion), que va tractar sobre el tema "La moda i els seus dissenyadors en les xarxes socials", i la dissenyadora Laura da Luna, amb la ponència "Dissenyadors emergents i la seva relació amb les noves tecnologies".
Diversos especialistes en la moda i les noves tecnologies van participar en la segona xerrada sobre aquesta tema el 10 de febrer.
En aquesta segona sessió es van tractar tres temes:
- "e-shops", finestres obertes per als dissenyadors emergents, amb Lolda Moreno i Antonio Vadillo (Sedius).
- Les noves tecnologies de la comunicació, punt de partida, amb Anaÿs de la Tiba (dissenyadora de moda).
- Les noves tecnologies, una extensió de la comunicació tradicional en el món de la moda, amb l'empresa Llamazares y de Delgado, dissenyadors de moda. |
9,750 | Els centres escolars i casals o esplais d'estiu interessats a conèixer millor la proposta de l'exposició "L'Art de l'engany.
Efectes especials no digitals en el cinema" poden participar en dos tallers programats pel Palau Robert.
Visita a l'exposició combinada amb un taller participatiu que permet conèixer les principals tècniques del maquillatge aplicades al cinema, la descripció dels materials, i els efectes i les transformacions que produeixen.
Tot plegat és l'excusa perfecta per disfressar-se i maquillar-se com uns autèntics zombis.
Visita a l'exposició més un taller que facilita informació sobre els principis òptics i mecànics que van fer possible el naixement del primer cinematògraf.
Al llarg de la història del cinema, aquestes tècniques s'han utilitzat per crear efectes especials espectaculars.
Amb la construcció de diversos artefactes que poden fer els escolars, es converteix en moviment allò que és estàtic, creant il·lusions i efectes sorprenents.
Des del zootrop fins a la tècnica de l'Stop-motion, ens endinsarem en la màgia dels objectes animats.
Els tallers s'han programat del 20 de maig fins al 30 de juliol, de dilluns a divendres, entre les 10 i les 14 h ( una sessió a les 10h i una altra sessió ales 12 h).
Tenen una durada de dues hores i hi poden participar els escolars a partir de 8 o 10 anys segons el taller.
Es pot fer la reserva al telèfon 670.036.081
Les persones que vulguin fer un recorregut detingut per l'exposició poden fer-hi visites guiades tos els dissabtes, diumenges i festius a les 11.30 h i a les 12.30 h.
Totes les activitats són gratuïtes.
Per tenir més informació i fer les reserves, cal trucar al telèfon 670.036.081 |
9,789 | Del 29 de maig al 24 d'agost de 2014, a la Sala 1
El certamen internacional Prix Pictet sobre fotografia i sostenibilitat presenta les fotos de Michael Schmidt, guanyadores del premi de l'edició d'enguany, i una selecció d'altres obres que optaven al guardó a l'exposició "Consumption", que es pot visitar del 29 de maig al 24 d'agost, a la Sala 1 del Palau Robert.
El Prix Pictet és un premi de fotografia sobre sostenibilitat de gran prestigi internacional.
El seu objectiu és utilitzar el poder i la capacitat de suggestió de la fotografia per transmetre missatges globals sobre la preservació del medi ambient.
El certamen va ser creat el 2008 pel grup suís Pictet, un dels principals gestors de patrimonis i actius independents d'Europa.
Va ser fundat el 1805, té la seu a Ginebra i oficines als principals centres financers del món, incloent-hi Barcelona i Madrid.
Els fotògrafs que opten al Premi són seleccionats per un grup de 275 experts en el món de les arts visuals dels sis continents.
Les sèries de fotografies seleccionades són avaluades posteriorment per un jurat independent que selecciona el guanyador final.
A més d'aquest guardó, el Prix Pictet també atorga el premi de la comission, que consisteix a finançar un reportatge fotogràfic sobre un projecte a favor de la sostenibilitat.
El nom del guanyador de l'edició d'enguany es va donar a conèixer el 21 de maig al Victoria and Albert Museum de Londres.
El Premi va ser lliurat pel president honorari del Prix Pictet, Kofi Annan, i està dotat amb 80.000 euros.
Les fotos seleccionades s'exhibeixen en diverses exposicions arreu del món durant els 18 mesos posteriors al lliurament del guardó.
L'organització també edita el llibre "Consumption", que aplega totes les obres dels fotògrafs seleccionats i les fotografies d'alguns dels nominats.
A diferència de les sèries anteriors de Schmidt, les fotografies d'«Aliments» no reflecteixen ràbia ni acusacions.
Per contra, la seva manera de mirar les coses es caracteritza per una lucidesa i un rigor extrems.
Les imatges individuals exigeixen una consideració objectiva, mentre que la sèrie sencera soscava de manera insistent l'objectivitat aparentment dominant per mitjà d'una composició de repeticions, accentuacions i ritmes i dels molts vincles entre les fotografies.
Sèrie «Venda d'objectes usats al jardí»
La sèrie d'Adam Bartos se centra en les vendes particulars d'objectes usats.
El sistema de la venda d'objectes usats contrasta clarament amb la walmartització dels Estats Units, que es basa en gran manera en la ràpida explotació dels recursos naturals.
Motoyuki Daifu utilitza el seu entorn familiar per representar la societat de consum d'avui dia.
La seva sèrie fotogràfica presenta d'una manera molt explícita la gran varietat de residus que originem com a conseqüència d'un consum voraç.
En el seu conjunt, «Almerisa» documenta la transició en la vida d'una nena i mostra no solament la seva adaptació a una nova cultura, sinó també la manera com prova de definir-se experimentant amb diferents aparences.
«Les meves coses» és un projecte que Hong Hao va iniciar l'any 2001 i que consisteix en posar, dia a dia, els objectes que Hao ha consumit en un escàner.
El que ha esdevingut una tasca diària per a aquest fotògraf xinès és, a més a més, un instrument per observar la naturalesa humana en la societat de consum contemporània.
Aquesta sèrie se serveix de còpies fotogràfiques de gran format per representar paisatges esculpits per indústries que satisfan uns nivells de demanda extraordinaris per part dels consumidors respecte a dos dels productes més preats a l'Amèrica del Nord: la carn bovina i el petroli.
La sèrie "Escales" es va fer als barris perifèrics de la ciutat de Medellín, la segona més important de Colòmbia, on els grups de població en creixement s'instal·len a la zona fronterera entre les àrees urbanes i les rurals.
Les fronteres de la ciutat s'amplien i l'entorn rural es consumeix amb rapidesa.
Boris Mikhailov documenta els canvis dràstics que s'han produït a la ciutat de Khàrkov des de la invasió consumista propiciada pel capitalisme occidental.
La realitat de la globalització ha arribat i s'ha escampat.
Un flux de mercaderies barates ho omple tot i ha creat una nova realitat de plàstic ben vistosa.
La competència per l'espai a Lagos, la capital comercial de Nigèria, és una lluita diària que va des de l'allotjament fins a la publicitat.
Així doncs, qualsevol racó disponible, des dels plafons de senyalització fins als laterals dels edificis, s'empapera indiscriminadament amb centenars de fullets i cartells i s'omple d'anuncis escrits a mà per oferir els serveis més variats.
El treball d'Oghobase serveix per reflexionar sobre l'eficàcia d'aquest tipus de màrqueting de guerrilla.
El juliol del 1989 es va tancar la darrera drassana sindicada del port de Los Angeles.
Tot i que per aquesta ciutat passa actualment el volum més gran de comerç marítim de qualsevol port del continent americà, ja no s'hi construeixen vaixells.
El que queda de les drassanes es dedica a la reparació de vaixells de la marina de guerra que tornen del golf Pèrsic i al desballestament de portaavions i submarins en desús.
L'any 2009, la Laurie Simmons va encarregar i comprar una "nina de l'amor" japonesa, personalitzada i de gamma alta.
Immediatament la fotògrafa es va sentir atreta per la idea que es pogués comprar un cos i que arribés embalat en una caixa: una dona/noia havia entrat a casa seva com una mercaderia preparada per ser utilitzada i convertida en un fetitxe. |
9,815 | La Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona presenten la primera gran exposició sobre la moto i el motociclisme catalans, des dels àmbits industrial, social, esportiu i tecnològic, al Palau Robert de Barcelona, del 3 de març al 25 d'octubre.
Un èxit col·lectiu en el qual han col·laborat els pioners i les marques d'un passat llegendari i els destacadíssims èxits esportius dels joves pilots catalans, aplicant la fórmula de talent, tenacitat i esforç.
Els membres del Consell Assessor de la mostra són el RACC, Museu de la Moto, Solo-Moto, Monlau Competició, Federació Catalana de Motociclisme, ACCIO, Clúster de la Moto i Circuit de Catalunya.
Han col·laborat en aquest projecte DORNA, J.Juan, Montesa-Honda, Museu de la Moto, RACC, Rieju, Shad i Solo Moto.
L'exposició s'estructura en quatre àmbits temàtics: Indústria, Societat, Competició, i Tecnologia.
El recorregut expositiu ja comença a la mateixa entrada del Palau Robert amb el gran aparador dedicat a les marques catalanes de motos de trial: Bultaco, Ossa o Montesa.
Una modalitat del motociclisme català, amb més de 50 anys d'història, que vincula la indústria, la innovació, les escoles de pilots i els èxits esportius.
Del 3 de març al 25 d'octubre de 2015, a les Sales 1 i 2
Aquest àmbit presenta l'evolució històrica de la moto a Catalunya.
Des de les primeres iniciatives a la dècada de 1920, a les fàbriques, ara ja desaparegudes, com Derbi, Sanglas, Ducati Mototrans, fins a les fàbriques actuals: Gas Gas, Ossa, Rieju, Montesa-Honda, la ressorgida Bultaco...Una evolució factible gràcies a la capacitat d'iniciativa d'emprenedors catalans.
En definitiva, un repàs a totes les marques catalanes de la història.
Aquest espai destaca totes aquelles iniciatives catalanes que comporten una relació directa amb els interessos del gran nombre d'usuaris i aficionats a la motocicleta.
S'hi fa referència a les concentracions d'usuaris, als clubs, a l' urban style, a la indústria auxiliar i es destaquen les activitats del Museu de la Moto Bassella -Barcelona i, dins el món de la premsa especialitzada, a la revista Solo Moto També hi ha una especial referència a Barcelona com a capital europea de la moto i a l'aposta de l'Ajuntament de Barcelona pel vehicle elèctric en general i la moto elèctrica en particular, com una de les estratègies per situar Barcelona al capdavant de les ciutats sostenibles del món.
© Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya
L'apartat mostra les nombroses gestes esportives dels pilots catalans, els millors del món en una gran varietat de disciplines del motociclisme; la història d'aquest esport a Catalunya; les seves modalitats; els circuits; les escoles de pilots, mecànics i enginyers que vetllen per la continuïtat de l'èxit esportiu, i la tasca de la Federació Catalana de Motociclisme.
Un reclam important de l'exposició són els audiovisuals amb imatges històriques de circuits, d'escoles de motos, de curses de fa uns anys i actuals, i dels èxits mundials del pilots catalans.
Muntatges que han comptat amb la col·laboració de l'empresa DORNA, Filmoteca de Catalunya, Solo Moto, Federació Catalana de Motociclisme, Penya Motorista Barcelona, Museu de la Moto Bassella-Barcelona i Família Permanyer (Montesa).
La presència de motos de curses campiones exemplificarà el grau d'excel·lència aconseguit per les marques catalanes.
Aquest últim àmbit destaca la tradicional iniciativa a Catalunya per assolir productes tecnològicament capdavanters.
També s'hi presenta el desenvolupament de la motocicleta elèctrica per part d'empreses catalanes, una mirada esperançadora als reptes tecnològics plantejats per la necessitat actual d'aconseguir una mobilitat més sostenible.
Audiovisual que mostra el procés de producció de la primera gran exposició sobre la moto i el motociclisme catalans, des dels àmbits industrial, social, esportiu i tecnològic, que es pot visitar fins al 25 d'octubre 2015 a la primera planta del Palau Robert.
Clip de presentació / resum de l'exposició Catalunya Moto.
Un èxit col·lectiu en el qual han col·laborat els pioners i les marques d'un passat llegendari i els destacadíssims èxits esportius dels joves pilots catalans, aplicant la fórmula de talent, tenacitat i esforç.al Palau Robert de Barcelona, del 3 de març al 25 d'octubre 2015.
Gran actuació de Toni Bou, 16 vegades campió del món de trial, al final de l'acte inaugural de l'exposició #CatalunyaMoto
El comissari Max Llamazares explica el contingut de l'exposició |
9,860 | Diumenges i festius, de 10 a 14.30 h
Tancat el 25 i 26 de desembre, i l'1 i 6 de gener
Per fer-se els carnets de Súper:
L'exposició dels 25 anys de Super3!", és el títol de l'exposició que es presenta, del 17 de març al 4 de setembre, al Palau Robert, coincidint amb els 25 anys d'història d'aquest fenomen social, organitzada per la Generalitat de Catalunya i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
A més, la mostra és un reconeixement a tots els que han fet possible els vint-i-cinc anys del Super3.
La mostra proposa un recorregut per la trajectòria d'un servei públic com el Super3 i en destaca la vocació d'entretenir, d'informar, d'engrescar, d'innovar, de fidelitzar, de fomentar valors i bons hàbits, de promocionar la llengua catalana i l'anglesa i, d'explicar la realitat.
I també la voluntat de dinamitzar el teixit cultural i empresarial a través de les accions relacionades amb el carnet de súper.
El Super3 és un fenomen social dins del nostre territori i un exemple a observar en el marc de les televisions infantils europees.
L'exposició explica les claus de l'èxit, de l'acceptació i de la vigència del Super3 i, a la vegada, agraeix la confiança dipositada pels pares i l'afecte rebut dels nens i nenes durant tots aquests anys.
El Super3, que ha celebrat el vint-i-cinquè aniversari l'11 de febrer del 2016, s'ha consolidat com l'univers infantil català de referència, traspassant la pantalla de televisió per arribar a tots els nens i nenes de Catalunya.
A més del canal de televisió, el Super3 s'acosta a tots els súpers a través del web super3.cat, de la revista "Súpers!", de la Festa dels Súpers i d'un club que ja té prop d'un milió i mig de socis.
La primera gran exposició del Super3 pretén compartir una experiència en família, amb un conjunt de propostes impregnades per la filosofia del Super3.
"Tots som súpers" va aparèixer el 2006 com el títol de la cançó amb què tothom s'identifica, una de les que han tingut més èxit.
Ara dóna nom a l'exposició dels vint-i-cinc anys perquè resumeix perfectament aquella sensació, aquell desig que es vol transmetre amb aquesta mostra del Super3, i que farà que tothom se senti, com diu la cançó, "molt especial, únic i original".
Reserves per a visites lliures en grup:
Guia didàctica "Tots som súpers!" per a visites escolars
L'espai de l'exposició "Tots som súpers!
L'exposició dels 25 anys de Super3" es divideix en un aparador inicial i en sis àmbits.
L'exposició planteja un joc de pistes per a petits i grans que permet concursar i optar a premis.
A cada sala, on es barregen les diverses èpoques del Super3, hi ha reptes a superar, curiositats a descobrir i molts records a reviure.
És una gran caixa on es reconeix ràpidament la marca i l'estil característic del Super3.
Sobre l'aparador, entre amenaçant i divertida, hi ha la Mildred, l'aranya gegant de la Lila.
També hi ha diverses pantalles on es projecten imatges de totes les edicions de la Festa dels Súpers, i uns forats on s'amaguen objectes curiosos que formen part de la història del Super3, com la Supermà, el carnet de súper que es va fer per al Floquet de Neu, el penjoll de la "Invasió fantasma" o la clau del Fluski.
Els personatges de la família del Super3 donen la benvinguda i plantegen dos recorreguts o jocs de pistes que es poden fer al llarg de l'exposició: els "Superenigmes".
En aquesta sala, a més de les dades històriques del Super3, s'hi mostren les sèries d'animació més emblemàtiques del canal Super3, amb personatges que han passat a formar part de la vida dels súpers.
Una porta màgica dóna accés a la casa de la família del Super3.
En una paret s'hi mostra com ha anat canviant la imatge del carnet de súper i es convida a jugar per descobrir algunes de les "superactivitats" que han mobilitzat els socis durant tots aquests anys.
Aquest és l'espai dels malvats del Super3: el Megazero, la Ruïnosa, el Sr.
Pla es converteix en un vídeo interactiu on els malvats del Super3 deixaran tothom bocabadat i posaran un parany que els visitants hauran de resoldre si volen continuar el recorregut per l'exposició.
La sala, presidida per l'autèntic Tomàtic, reuneix les diferents famílies que han format part de la història del Super3, com també els objectes que els han acompanyat.
Hi apareixen els personatges de la primera etapa del Super3 (1991-2001), com ara la Nets, el Petri, la Noti Press i les mascotes Flash, Top i Buf.
De la segona (2001-2006), hi ha la Bibiana, la Kès, el Lèmak, el Krust, el Megazero i la Ruïnosa.
I la tercera, l'actual, la representen els personatges de la família del Super3: l'Àlex, el Pau, el Fluski, el Roc, la Lila, el Desmond, la Pati Pla, el Sr.
Sembla l'habitació de la Lila, però tot està de cap per avall.
El Super3 sempre ha fet servir la imaginació per veure el món d'una altra manera, fins i tot de cap per avall.
Els somnis i la fantasia han transportat els súpers a mons on tot és possible.
Són molts els personatges que al llarg dels anys ens han mostrat aquesta singular manera d'entendre el món, com el Krust, la Supermà o la Lila.
L'espai reuneix tots els valors i els aspectes més importants del Super3: la Festa dels Súpers, els programes del canal, la música de les diferents èpoques, el web i, els jocs.
En aquesta última sala de l'exposició, els assistents podran fer-se una fotografia amb el seu personatge preferit del Super3.
Només entrar a l'exposició es dóna la possibilitat de participar en un dels dos recorreguts o jocs de pistes que complementen i dinamitzen la visita.
Es tracta d'una sèrie d'enigmes o qüestions a resoldre per les diferents sales, en dos nivells, el de grans i el de petits.
Per participar al joc dels grans cal seguir les pistes conduïdes per la Supermà.
Per completar el recorregut dels petits s'haurà de buscar la referència del Biri Biri.
Allà on aparegui la seva imatge, hi haurà una pista. |
9,887 | Una col·lecció de fotografies de personatges vinculats amb Barcelona
Fins al 26 de febrer, a la Sala 1
Manuel Outumuro presenta les fotografies de 80 personatges destacats de la societat i la cultura vinculats a la ciutat de Barcelona, amb la seva estètica de nou clàssic, al Palau Robert, del 20 de setembre al 26 de febrer del 2017.
L'exposició l'organitza la Generalitat, amb la selecció d'imatges de Manuel Outumuro.
És una lliçó de fotografia que posa de manifest l'empatia, la capacitat del fotògraf per captar amb la càmera els petits gestos, les peculiaritats i especifitats de personatges molt diversos i també la seva gran inquietud per la cultura visual.
Pel seu estudi de Barcelona han desfilat models, actors, actrius i representants de la vida social i cultural del país.
Les revistes i diaris en què Outumuro ha col·laborat o col·labora són Vogue, Elle, Zest, Marie Claire, Telva, Fotogramas, Woman, La Vanguardia, El Mundo i El País.
Outumuro és va reinventar com a fotògraf als 40 anys després de la seva etapa com a director d'art, dissenyador gràfic i il·lustrador.
Treballa per encàrrec de les grans publicacions i és un dels fotògrafs més reconeguts del nostre país en el món de la moda i el retrat.
Té editats cinc llibres de fotografia i ha participat en mostres col·lectives i també ha estat el protagonista de diverses exposicions individuals.
El seu arxiu gràfic, amb més de 10.000 negatius i una gran quantitat de material digital, continua ampliant-se.
En la seva llista de retrats barcelonins, àmbit en el qual se centra l'exposició, apareixen actrius i actors com ara Carme Elias, Eduard Fernàndez o Jordi Mollà; arquitectes com Beth Galí i Òscar Tusquets; companys de professió com Leopoldo Pomés, Pilar Aymerich i Colita; models com Martina Klein i Verónica Blume, o escriptors de la categoria de Rosa Regàs, Eduardo Mendoza o Enrique Vila-Matas.
El fotògraf ja va presentar una mostra de la seva obra al Palau Robert el 2004 a l'espai que el centre dedicava als fotògrafs amb el nom "La vitrina del fotògraf", que va ser durant molts anys un referent en el món de la fotografia a Barcelona.
Outumuro hi va exposar fotografies i també material del seu arxiu: polaroid, contactes, proves de laboratori...D'aquesta "Vitrina" va sorgir la idea de publicar el llibre "TEST", recopilació de 300 fotografies per aconseguir "la fotografia".
Outumuro s'aboca a la feina amb el punt de passió necessari en l'obra creativa, un camp obert i inesgotable; considera que la seva feina en la moda i en el retrat "és una disciplina oberta a tot tipus d'innovacions i llibertat".
També pretén que la fotografia comuniqui quelcom especial, "perquè si la imatge és bona diu coses, potser diferents, a molta gent".
Manuel Outumuro s'inspira en els grans mestres de la pintura i en els personatges i l'estètica del cinema per als seus retrats fotogràfics.
La seva col·lecció de retrats aplega un ventall ampli de ciutadans retratats sota la mirada d'Outumuro, sense fil conductor, configurant una exposició fotogràfica eclèctica.
Nascut a A Merca (Ourense) el 1949, es va traslladar de jove a Barcelona, on es va formar a l'Escola Massana com a dissenyador gràfic i on ha viscut, llevat d'un període de quatre anys en què va residir a Nova York.
Després de treballa com a director d'art i dissenyador gràfic, Outumuro es va dedicar als 40 anys a la fotografia de manera autodidacta.
Ja havia treballat darrere la càmera en la seva època de dissenyador però mai no havia pensat ser un d'ells.
El seu treball s'ha donat a conèixer en publicacions i llibres i també en exposicions col·lectives i individuals, entre les quals destaca "Outumuro Looks", una àmplia retrospectiva que li va dedicar l'Ajuntament de Barcelona el 2009.
El seu estudi de Barcelona ha creat la imatge gràfica i de comunicació visual de molts dissenyadors de moda de renom.
Les seves fotografies de moda constitueixen un document únic que reflecteix una part de la història de la moda en els darrers 25 anys.
Entre els reconeixements i guardons, cal destacar els Premis Lux de l'Associació de Fotògrafs Professionals, diversos Laus d'Or, el Premi Ari com a millor fotògraf del 2002, atorgat per l'Associació d'Editors de Revistes d'Informació.
El seu estudi de Barcelona, al Palau Palmerola (segle XVII), va rebre el Premi ACCA 2002 (Associació de Crítics d'Art de Catalunya) a la iniciativa privada de la recuperació del patrimoni. |
9,929 | Joana Biarnés presenta una selecció de 90 fotografies del seu ampli arxiu fotogràfic que mostren l'Espanya de la postguerra civil amb posicions immobilistes i molt masculinitzades en una exposició al Palau Robert de Barcelona.
Les fotografies corresponen a l'època en què Joana Biarnès va treballar al diari de tarda "Pueblo", des del 1963 fins al 1973.
A Contracorrent", comissariada pel fotògraf Chema Conesa i produïda per la promotora cultural La Fábrica amb el suport de la Fundació Photographic Social Vision, es pot visitar del 27 d'octubre al 2 d'abril a la Sala.1 i 2.
Joana Biarnés (Terrassa, 1935) és la primera fotorreportera del periodisme català i espanyol que va anar "a contracorrent", amb valentia en una època de pensament únic.
El seu llegat fotogràfic, que va des de l'esport fins al reportatge social passant per accidents i catàstrofes, mostra una etapa clau del segle XX: els anys de l'Espanya trista i empobrida del franquisme i els inicis de la democràcia, amb aspiracions de llibertat i obertura d'una societat que recuperava la il·lusió.
La mirada fotogràfica de Joana Biarnés va captar aquesta societat canviant i els personatges més representatius en situacions naturals i sorprenents.
Del 27 d'octubre de 2017 al 2 d'abril de 2018 a la Sala 1 i 2
"A contracorrent" podria ser, no només el títol de l'exposició sinó l'esperit que defineix la manera de viure de Joana Biarnés, apassionada per una professió que a la seva època exercien únicament els homes.
Va saber lluitar contra totes les adversitats: en els partits de futbol, on l'increpaven per ser dona i anar amb faldilla, motiu pel qual se la va voler expulsar alguna vegada del camp de futbol; aconseguint el bitllet d'avió on viatjaven els Beatles a Barcelona o pujant pel muntacàrregues fins a la planta de l'hotel Avinguda Palace reservada pel grup, i així poder arribar fins a la suite, on Ringo Starr li obre la porta, i aconsegueix passar tres hores amb els components de la banda.
Chema Conesa, fotògraf i comissari de l'exposició, destaca que Joana Biarnés tenia un compromís total amb el periodisme, amb el fotoperiodisme.
"Ella creia –assenyala Chema Conesa– en la necessitat de fer periodisme d'una manera absolutament honesta.
S'apropava molt als personatges, parlava amb ells i d'alguna manera construïa el seu món.
Era gairebé impossible resistir-s'hi, dir que no a una dona tan propera".
Sobre la mirada femenina en la fotografia, Chema Conesa explica que "era una qüestió nova en la premsa d'aquell moment.
Ella buscava el detall que millor podia definir la notícia.
I aquell detall, gairebé sempre, era absolutament femení".
Silvia Omedes, directora de la Fundació Photographic Social Vision i representant de Joana Biarnés, constata que "l'esperit documentalista, curiós per naturalesa de la Joana, es pot veure reflectit en gairebé tots els treballs realitzats per ella, des del retrat de famosos fins als treballs en el món de la moda.
L'ull còmplice de Joana Biarnés sempre va estar atent als detalls i als gestos de la gent del carrer, com una fina observadora de la realitat social.
El llenguatge fotogràfic de Joana Biarnés segueix el dictat del que va aprendre del seu pare: "tot reportatge ha de condensar-se en la foto", i així ho feia.
Va saber captar darrere de la càmera personatges famosos, mostrant-los més propers; o còmplices del seu objectiu, Lola Flores, Marisol, Massiel, Orson Welles, Rocío Durcal, Rocío Jurado o Raphael, entre d'altres; convertint l'espectador en un testimoni d'actituds totalment naturals, oblidant-se de la presència de la càmera.
Altres artistes que es van rendir davant el seu carisma foren Yul Brinner, Jack Lemmon, Clint Eastwood o Roman Polanski.
Va fotografiar artistes reconeguts internacionalment com Dalí o Buñuel, també va realitzar impactants fotografies, que avui bé podrien convertir-se en premis World Press Photo, com les impressionants imatges de les riuades de 1962 al Vallès, o reportatges costumistes d'una Espanya que anava obrint-se tímidament a la llibertat, fotografiant joves hippies a Eivissa, al costat de dones d'edat avançada, vestides de negre.
Una visió fotogràfica perspicaç i espontània i que a més aconseguia de tots els retratats, la seva confiança i el seu respecte.
Exemple d'això és la imatge de Joan Manuel Serrat fent la migdiada davant la carta d'ajustament de la televisió o la imatge del dinar familiar del clan Bosé, oblidant que estaven sent fotografiats.
L'any 1985 la fotoperiodista decideix abandonar la professió, decebuda per la nova direcció que anava prenent el periodisme amb l'arribada dels paparazzi i es trasllada a Eivissa, per gaudir d'una altra de les seves passions, la gastronomia.
Obre Cana Joana a Eivissa i el converteix en un restaurant de referència i punt de trobada de personatges com Julio Iglesias, Juan de Borbón o Juan María Arzak, entre d'altres.
Després de més de 20 anys dedicats a la restauració, es jubila, el tanca i es trasllada a Viladecavalls, on veurà com el seu oblidat arxiu comença a ser reconegut, tot just quan menys s'ho espera.
El seu redescobriment s'inicia quan el fotògraf terrassenc Cristobal Castro rep l'encàrrec de preparar una exposició a Terrassa sobre les riuades del Vallès coincidint amb el 50 aniversari; contacta amb Joana Biarnés i comença a descobrir tots els negatius i les còpies d'època que ella conserva a casa seva.
El 2014 el periodista Jordi Rovira i el realitzador Óscar Moreno inicien la filmació d'un documental sobre la seva vida "Joana Biarnés.
Més tard, l'editorial La Fábrica publica un Photobolsillo dedicat a Joana Biarnés.
El 2017 l'exposició "Joana Biarnés.
A contracorrent" inicia la seva itinerància.
El llegat de Joana Biarnés és tot això i més.
El viu retrat d'una Espanya que va ser i que forma part de la nostra història més propera.
L'actor Roger Moore, "El Santo", envoltat de fans durant el rodatge d'un anunci publicitari per a Coñac 103.
Lucia Bosé, caracteritzada com a George Sand, durant el rodatge d'Un invierno en Mallorca, de Jaime Camino.
Coincidint amb la inauguració de l'exposició, es presenta el llibre "Joana Biarnés.
Disparant amb el cor" editat per la Fundació Photographic Social Visión i per Blume, que ha rebut el suport de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l'Ajuntament de Madrid, l'Ajuntament de Terrassa i els Laboratoris REBEL·LAB PHOTO.
El volum conté els pròlegs del fotògraf i periodista Chema Conesa, de la periodista i escriptora Natalia Figueroa, dels textos en primera persona de Joana Biarnés comentant les seves fotografies i anècdotes de vida i una acurada biografia a càrrec del periodista Jordi Rovira.
Una publicació definitiva que resumeix àmpliament el llegat de la primera dona fotoreportera del país que no sols posa en valor un gran arxiu que veu la llum sinó que descobreix la vida plena, intensa, d'una dona i d'una professional extraordinària.
Sessió fotogràfica amb barrets op art dissenyats pel modista Antonio Nieto. |
9,952 | El Palau Robert dona a conèixer les imatges de 12 fotògrafs de prestigi mundial en l'exposició "Disorder" del Premi Global de Fotografia i Sostenibilitat Prix Pictet.
La mostra, que tanca la seva gira mundial per diversos països, es pot visitar del 10 de març al 28 de maig.
"Disorder" (Desordre), mostra organitzada pel grup Prix Pictet amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, aplega les obres dels fotògrafs seleccionats per optar al Premi en la sisena edició del certamen, que va guanyar la fotògrafa francesa Valérie Belin per la sèrie de fotografies "Still life".
El nom de la guanyadora es va fer públic en una cerimònia que va tenir lloc al Museu d'Art Modern de París, presidida per Kofi Annan.
Les imatges de l'exposició reflecteixen el malestar social, les revoltes polítiques o l'alteració del clima.
Alguns aborden el tema des d'una perspectiva purament documental, mentre que altres opten per un enfocament abstracte o poètic, com és el cas de la guanyadora Valérie Belin.
Durant l'acte en què es va conèixer el nom del guanyador, Koffi Annan va afirmar: "La nostra època es defineix pel desordre.
El nostre domini de nombrosos aspectes de la vida ens ha portat a creure equivocadament que hem sotmès el planeta a la nostra voluntat.
No obstant això, la fragilitat d'aquest postulat es fa palesa cada vegada que es produeix una pandèmia, un terratrèmol, un tsunami o una sequera.
Cada dia que passa, el miratge de l'ordre queda esmicolat".
Els dotze fotògrafs que exposen la seva obra fotogràfica al Palau Robert són IIlit Azoulay (Israel), Valérie Belin (França), Matthew Brandt, (Estats Units), Maxim Dondyuk (Ucraïna), Alixandra Fazzina (Regne Unit), Ori Gersht (Israel), John Gossage (Estats Units); Pieter Hugo (Sud-àfrica) Gideon Mendel (Sud-àfrica); Sophie Ristelhueber (França), Brent Stirton (Sud-àfrica), i Yang Yongliang (Xina).
La mostra ha viatjat prèviament a París, Londres, Roma, Brussel·les, Zurich, Ginebra, Atenes, Tòquio, Dublín, Hamburg i San Diego.
El Prix Pictet, creat el 2008 pel grup Pictet, ha aconseguit el reconeixement mundial per la contribució dels fotògrafs al debat sobre els reptes socials i mediambientals més importants.
Els cinc guardonats d'edicions anteriors van ser Benoît Aquin, Nadav Kander, Mitch Epstein, Luc Delahaye i Michael Schmidt.
Els finalistes van ser escollits per un jurat independent entre més de 700 noms proposats per 260 persones d'arreu del món.
-Professor Sir David King, representant del Ministeri d'Afers Exteriors del Regne Unit per al Canvi Climàtic.
-Peter Aspden, editor de la secció d'art del Financial Times.
-Martin Barnes, conservador en cap del departament de fotografia del Victoria and Albert Museum de Londres.
-Emmanuelle de L'Ecotais, conservador del Museu d'Art Modern de París.
-Nili Goren, conservador de fotografia del Museu d'Art de Tel Aviv.
-Elisabeth Sussman, conservadora de la col·lecció de fotografia Sondra Gilman al Museu Whitney d'art americà.
Del 10 de març al 28 de maig del 2017, a la Sala 1 |
9,977 | El Palau Robert presenta l'exposició itinerant "Dalí, Breaking News", que destaca la faceta del Dalí mediàtic amb una quarantena d'imatges del pintor del fons de l'Agència EFE, realitzades per diversos fotògrafs.
La mostra es pot visitar del 16 de juny al 15 d'octubre del 2017, a la Sala 1.
"Dalí, Breaking News" posa de manifest l'habilitat innata de l'artista per convertir-se en el focus d'atenció de la premsa, la seva presència internacional, la passió que desvetllava i les seves relacions amb personalitats destacades.
A més de les imatges, a la mostra s'hi pot veure l'entrevista que el programa "A fondo", de TVE, va fer a l'artista i que va ser emesa el 27 de novembre del 1977.
D'aquesta entrevista s'ha extret la informació i les cites de Salvador Dalí presents a l'exposició.
Amb aquesta proposta, organitzada conjuntament per la Diputació de Girona, el Patronat de Turisme Costa Brava Girona i l'Agència EFE, s'han volgut commemorar tres efemèrides alhora: els 40 anys de la inauguració del museu Dalí de Figueres, els 25 anys de la mort de l'artista i el 75è aniversari de l'Agència EFE.
L'exposició finalitza la itineració al Palau Robert, després d'un recorregut que l'ha portat, des del 2015, a la Casa de Cultura de Llançà, Museu EFE de Madrid, Espai Catalunya-Europa de Brussel·les, Espai Santa Caterina de Girona, Casa Saladrigas de Blanes, Sala d'exposicions de la Casa de Cultura de Lloret, i Casa Empordà (antic escorxador) de Figueres
Del 16 de juny al 15 d'octubre del 2017, a la Sala 1
Les fotografies que conformen l'exposició estan separades en els 6 àmbits que representen les possibles seccions d'un diari.
En totes hi apareix la figura de Salvador Dalí: en algunes imatges es veu l'artista com a protagonista únic, sol en un primer pla, o gairebé sol; però la majoria de les fotografies són molt més descriptives, ja que hi surt Dalí interactuant amb l'entorn i s'hi aprecia informació contextual que evidencia la visió polièdrica de l'artista.
Ciència: L'interès de Dalí per la ciència és essencial en tota la seva trajectòria.
Dalí perseguia la fusió, en la quotidianitat, de l'art i la ciència.
En aquest àmbit l'espectador pot veure fotografies d'actes en què l'artista presenta els seus nous invents, com ara una bomba o un rellotge tou.
Cultura: Dalí va ser un intel·lectual del seu temps.
Les seves inquietuds i interessos no es limitaven a la pintura: la ciència, la literatura, la música... alimentaven permanentment totes les seves creacions.
Són diverses les fotografies de l'exposició que mostren un Dalí envoltat dels prohoms de l'univers cultural.
Internacional: Dalí va ser conegut internacionalment des dels seus inicis.
En aquest àmbit, s'hi apleguen fotografies de l'artista a ciutats d'arreu del món en esdeveniments oficials en què hi és convidat com a personatge il·lustre, com per exemple en una gala benèfica de la Fundació Contra el Càncer Damon Runyon, a Nova York.
Media: Dalí era un pol d'atracció de totes les mirades, especialment la dels periodistes, que trobaven en el geni continguts potents, no només visuals, sinó també teòrics i conceptuals.
La seva espontània teatralitat davant les càmeres ha quedat immortalitzada en totes les fotografies pertanyents a aquest àmbit.
Política: Malgrat la seva convicció apolítica, Dalí va tenir sempre una estreta relació amb els poders públics, la qual cosa resulta fàcilment visible en aquesta secció, que conté fotografies de l'artista en companyia de Manuel Fraga, José García Hernández, el rei Joan Carles I o Jordi Pujol.
Societat: Dalí era una eminència en la societat del moment.
Atès que es tractava d'una figura valorada per molt diversos sectors, era habitual veure'l rodejat dels màxims representants de tots els moviments de l'època.
Les fotografies mostren la seva bona relació amb personalitats vàries, tant a escala nacional com internacional. |
10,027 | El Palau Robert ofereix una exposició de la il·lustradora catalana amb una notable projecció internacional Carme Solé Vendrell, per celebrar els 50 anys d'una trajectòria professional que s'ha caracteritzat per la defensa dels drets dels infants.
Carme Solé Vendrell", organitzada per la Generalitat de Catalunya, explica el recorregut vital de Carme Solé Vendrell com a persona i artista, i descobreix l'entrellat de l'ofici de la il·lustració a través dels seus dibuixos, mostrant com són els personatges de les històries, com vesteixen, què fan, què senten, on són... tot allò que fa que llegir un llibre narratiu il·lustrat sigui com assistir a una representació teatral.
L'exposició, que es pot visitar a la Sala 1 del 20 d'abril al 24 de setembre, es planteja a partir d'un guió i textos de l'experta en literatura infantil Teresa Duran i de Carme Solé Vendrell, amb l'assessorament del cantautor i escriptor Jaume Escala.
L'exposició s'afegeix a les mostres presentades el 2012 i el 2013 al Palau Robert dedicades a les il·lustradores i dibuixants Pilarín Bayés i Roser Capdevila, per mostrar la rellevància de la il·lustració infantil a Catalunya, que ha captivat diverses generacions de nens i nenes, combinant entreteniment i missatges formatius.
Il·lustradores que il·luminen amb imatges textos propis o d'altres, i que ocupen un lloc destacat en la història de la il·lustració amb una feina que té un marcat vessant internacional.
Carme Solé Vendrell va néixer a Barcelona el 1944, i va estudiar pintura a l'Escola Massana de Barcelona.
Ha il·lustrat més de 800 llibres, alguns amb textos propis, d'ençà de l'edició del primer llibre el 1968, amb un estil i una marca molt concrets, amb una aposta per la creació artística vinculada a la capacitat de commoure i sacsejar les consciències en un món convuls i injust.
Una creació que vol ser útil, combinant estètica i missatge.
La il·lustradora ha evolucionat i s'ha reinventat amb el pas dels anys, fugint sempre de l'estricta comercialitat i apostant en tot moment pels valors que defensa.
Carme Solé Vendrell ha il·lustrat textos d'autors com Pere Calders, Miquel Martí i Pol, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu o Gabriel García Márquez, que va mostrar la seva admiració per la seva tasca com a il·lustradora amb una dedicatòria al conte "La luz es como el agua" en la qual afirmava: "Escrito para que Carme lo hiciera ver".
Del 20 d'abril al 24 de setembre de 2018, a la Sala 1
El reconeixement internacional li arriba per la qualitat i la universalitat dels temes en la seva obra i per la presència constant, durant molts anys, a la fira de Bolonya i altres certàmens a la recerca de major visibilitat en una conjuntura política i social difícil a Catalunya i Espanya.
La publicació del llibre Jon's Moon ( La Lluna d'en Joan ), publicat en diversos idiomes i edicions, la situa entre les il·lustradores de referència al món.
Aquest llibre, escrit i il·lustrat per la Carme, proposa una reflexió sobre la mort i la manera d'enfrontar-s'hi a partir de l'experiència personal de la pèrdua de la seva mare en la infantesa.
En la seva llarga trajectòria ha aconseguit, entre molts altres, guardons com ara el Premio Nacional de Ilustración del 1979 i 2013, el Premi Nacional de Cultura/Comic 2012, la Creu de Sant Jordi 2006, el Prix "Octogone de fonte" 1992, la candidatura a l'Andersen el 1986 i 1994, l'IBBY Award of Honour 1984, el Catalonia 1984 i el Janusz Korzak 1979.
Ha presentat la seva obra en exposicions a diverses ciutats del món, entre les quals destaquen: "Antològica" (Memorial Museu de Taipei, 1997), "Antològica" (Kaohsiung Museum of fine Arts, Taiwan 1997); "Antològica" (Palau de la Virreina, Barcelona, 2001); "Ibthial" (Cornellà, 2006); "Dues vides".
(Caixa de Terrassa Unnim, 2011), i "BLAU GROC ROIG" (Museu Etnogràfic de Ripoll, 2013), Carme Solé Vendrell va fer la donació de 163 dibuixos del seu fons a la Biblioteca de Catalunya el 2013 per enriquir el patrimoni d'il·lustracions d'aquesta institució catalana.
L'exposició s'estructura en quatre apartats.
En el primer trobem una instal·lació artística de Carme Solé Vendrell que introdueix la Carme infant per passar a la Carme il·lustradora.
També hi apareix l'escultura Univers, de Carme Solé Vendrell, una bola de ferro amb un nen de bronze que mira el cel per trobar-hi resposta.
L'apartat primer enllaça amb l'última sala, dedicada a la campanya WHY?, que ha promogut aquesta polifacètica artista perquè ens preguntem el perquè de la injustícia que pateixen molts nens i nenes que viuen situacions de misèria i marginalitat arreu del món.
Aquest primer apartat de l'exposició relacionat amb la campanya WHY? té continuïtat a l'últim espai i a la façana lateral del Palau Robert/cantó Diagonal, on es despleguen pintures d'infants, talment com s'ha fet prèviament en molts carrers de Barcelona i altres ciutats.
El segon apartat ens endinsa en la tasca que ha fet Carme Solé Vendrell com a il·lustradora amb la presentació d'11 obres representatives que han marcat canvis en la seva trajectòria, llibres essencials que expliquen bé les seves il·lustracions.
També s'hi dona a conèixer tota la seva bibliografia i una selecció de 125 dibuixos.
En les vitrines d'aquest apartat hi apareixen referències sobre el procés creatiu de l'autora: les històries, els personatges, la llum, els sentiments, el sentit teatral, l'ambientació, el lloc, la conjuntura concreta, la tècnica i la tria de materials per fer les il·lustracions...També s'hi troben fotografies que situen a cada època.
Els 11 llibres seleccionats són:
Carme Solé Vendrell adquireix un estil (llenguatge tècnic) propi.
Mostra del que és un bon llibre per a l'escola.
Primer llibre editat a l'estranger.
Transició del relat fantàstic al realisme.
Viatges per veure llums i escenaris.
El teatre és molt present en les il·lustracions d'aquesta obra, amb referències a les representacions de La Passió o Els Pastorets d'Horta.
Aposta clara per un text que oposa tradició (rondallística) i crua realitat.
Inspirat en la destrucció de les barraques imposada per la Barcelona Olímpica.
Obra en què apareixen alguns canvis tècnics i estilístics i que li permet aconseguir una gran visibilitat internacional.
Text molt obert que, a partir dels moviments dels astres, permet als infants fer diverses interpretacions.
Representa una ruptura respecte a treballs anteriors d'il·lustració.
Imprès amb els esbossos originals.
El relat expositiu continua en un tercer espai en què deixem enrere els mons "ambientats" dels contes i les il·lustracions per topar-nos amb realitats concretes com l'escultura Nena i nina.
L'escultura mostra una nena de Basora mutilada per la guerra que representa l'horror i la barbàrie a la qual aboquen molts conflictes bèl·lics.
En aquest espai s'hi presenten dues pintures a l'oli: 1714 (2011) i Tendresa (2007) i una sèrie de dibuixos fets sobre notícies publicades als diaris.
És un pas intermedi a la pintura que il·lustra directament la realitat.
El recorregut per l'exposició acaba en l'últim espai en què es projecta un audiovisual sobre la campanya WHY? i un segon audiovisual que mostra imatges de la il·lustradora pintant un dels dibuixos de la campanya.
També hi veiem tres pintures acríliques: Síria (2013), Dues mirades (2013) i Polònia any 39 (2013) i els dibuixos fets sobre les notícies publicades als diaris sobre els estralls de la guerra en infants d'arreu del món.
La idea de la campanya WHY? va sorgir el 2014 després d'una exposició de pintures a Ripoll en què es representaven nens, cadascun dels quals apareixia amb el nom d'una de les 25 guerres que sacsejaven el món en aquell moment.
Les imatges d'aquests nens pintades sobre llençols es van penjar en balcons de la ciutat per portar l'art i un missatge de denúncia al carrer.
La mostra acaba a la façana lateral del centre amb 60 pintures acríliques de la campanya WHY?, que des del 2014 forma part de la ciutat per denunciar la constant vulneració dels drets dels infants.
L'artista ha pintat una peça en color per transmetre un missatge d'esperança.
Aquest projecte ha comptat amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona, la Fundació Carulla, l'Obra Social "laCaixa" i l'empresa de Serveis Immobiliaris GuinotPrunera. |
10,093 | El Palau Robert presenta l'exposició "Kosmos Panikkar" per difondre i debatre entre la ciutadania, amb un discurs pedagògic i creatiu, l'obra excepcional i poc coneguda d'un filòsof que ha aprofundit en temes com ara la interculturalitat, el diàleg interreligiós i l'espiritualitat.
Aquesta és una de les activitats programades amb motiu de l'Any Panikkar, la commemoració del centenari del naixement del filòsof que han impulsat la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, amb Ignasi Moreta com a comissari.
Xavier Serra Narciso i el mateix Ignasi Moreta comissarien també l'exposició, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i el Palau Robert, que es pot visitar de l'11 d'octubre al 3 de febrer a la Sala 1 del Palau Robert.
Panikkar és, al costat de Ramon Llull, una de les figures més rellevants que ha donat el pensament català al món.
Les reflexions de Panikkar sobre el diàleg intercultural i interreligiós contribueixen de manera decisiva a l'entesa i la comprensió entre persones que pertanyen a cosmovisions diferents, motiu pel qual afavorir la lectura de Panikkar és també afavorir la cohesió social.
La mostra ens endinsa en el seu pensament, ajuda a superar la imatge caricaturesca que s'ha presentat a vegades del personatge i convida a una pràctica meditativa (un dels espais és una sala de meditació).
De l'11 d'octubre de 2018 al 3 de febrer de 2019, a la Sala 1
El dimarts 27 de novembre, a les 19 hores, a la Sala d'Actes
Un dels llibres fonamentals de Panikkar és La realitat cosmoteàndrica.
En aquest llibre, Panikkar diu que la realitat té tres dimensions: la còsmica (naturalesa), la humana (ésser humà) i la divina (Déu).
Cap d'aquestes dimensions és superior a l'altra, i en cada fragment de realitat és possible trobar-hi les tres dimensions.
L'exposició s'articula en aquests tres àmbits: Kosmos, Anthropos i Theo s, és a dir, la dimensió còsmica, la humana i la divina.
A la sala del Kosmos s'insisteix constantment a no veure el cosmos com a mera matèria inerta, sinó que en aquest també hi són presents les altres dues dimensions del real: la consciència i el diví.
Tot necessita una triple mirada, si es vol traspassar la superfície i accedir a les profunditats.
I kosmos significa, per Panikkar, creació, terra, corporalitat, comunitat, poble, acció, art, ritu, vida...
Panikkar insisteix a no menystenir aquesta dimensió del real.
El concepte de naturalesa va ser precisament el tema de la seva tesi doctoral en ciències (també es va doctorar en filosofia i en teologia).
I remarca que no es tracta tan sols de la nostra saviesa de la Terra, del que en sabem nosaltres (genitiu objectiu), sinó de la saviesa que té la Terra, d'allò que la Terra sap (genitiu subjectiu).
Aprendre a escoltar la saviesa de la Terra, a respectar-ne el ritme, és allò a què convida Panikkar.
En l'exposició això s'hauria pogut traduir amb la imatge dels cingles de Tavertet, lloc on Panikkar va passar el seu darrer període vital.
Tavertet és molt present a tota l'exposició, però per exemplificar la idea de kosmos en Panikkar s'ha optat per una gran imatge de la muntanya de Montserrat.
Panikkar tenia un vincle especial amb Montserrat.
En donen prova l'amistat amb alguns monjos (Evangelista Vilanova, Lluís Duch, Pius Tragan...), la celebració de les seves noces d'or sacerdotats al Monestir, el funeral també a la basílica del Monestir...
A Catalunya, Montserrat és un dels espais on la sacralitat del cosmos és palesa de manera més evident.
Verdaguer i Maragall, per exemple, van glossar en diversos textos la sacralitat de Montserrat, una sacralitat que no es limita al santuari-monestir ni a la tradició cristiana, sinó que enclou tota la muntanya i és prèvia al cristianisme.
La sala sobre l' Anthropos (l'ésser humà, la consciència) pretén centrar-se en l'home Raimon Panikkar.
En primer lloc, l' studium: Panikkar és un home de llibres, de treball intel·lectual, d'estudi.
El visitant de l'exposició pot entrar en una recreació del seu despatx de treball, hi pot veure les piles de manuscrits en les sis llengües en què treballava habitualment (català, castellà, anglès, francès, italià i alemany), hi pot observar una part de la seva biblioteca, té a l'abast tots els seus llibres...
La feina intel·lectual es nodreix de llibres, però també de contemplació.
Per això, la recreació d'una finestra permet veure el paisatge de Tavertet, observable des del seu estudi.
I, d'altra banda, Panikkar és un autor que té un gran interès a compartir els resultats de les seves recerques.
Per això viatja constantment per tot el món participant en simposis, cursos i conferències.
Un gran mapamundi ofereix als visitants l'impacte de Panikkar al món.
La secció studium es correspon a la segona sala de l'exposició.
Les altres dues seccions ocupen la tercera sala: bios i graphos.
Es tracta de descompondre el terme bio-grafia, atès que el mateix Panikkar insisteix contínuament en el caràcter autobiogràfic de tots els seus escrits, nascuts no pas d'una mera especulació intel·lectual sinó empeltats en el seu itinerari vital.
Per això, bios i graphos es presenten dins una mateixa sala.
Panikkar és un autor amb una biografia molt agitada que a la sala resumim amb fotografies i amb paraules del mateix Panikkar.
Pel que fa a la seva obra escrita, s'han triat 21 títols especialment significatius que es presentem en uns cilindres que evoquen les rodes de pregària del budisme tibetà.
Theos, la dimensió divina, constitueix el tercer àmbit temàtic de l'exposició i protagonitza la quarta i última sala.
Naturalment, no es tracta de representar el diví, cosa a la qual Panikkar s'hauria oposat pel que tindria de cosificació d'una realitat inabastable.
Ben lluny d'això, el que pretén aquesta sala és convidar a una experiència: la contemplació.
Es tracta d'una sala de meditació en la qual el visitant que ho desitja pot descalçar-se i seure a terra en silenci.
El 2 de novembre, dia del naixement de Panikkar, es posa a la venda el llibre-catàleg de l'exposició "El món de Raimon Panikkar: una mirada integradora", que es podrà adquirir a l'Oficina de Turisme i a les llibreries.
La publicació es presentarà durant el mes de novembre al Palau Robert.
Raimon Panikkar (Barcelona 1918 - Tavertet 2010) va desenvolupar la seva brillant trajectòria acadèmica en diverses universitats d'Europa, l'Índia i els Estats Units.
Panikkar és l'únic català que ha impartit les prestigioses Gifford Lectures, un reconeixement equivalent a un «Premi Nobel del Pensament» (les han impartides personalitats com Arendt, Barth, Bergson, Bultmann, Chomsky, Copleston, Dawkins, Eagleton, Eccles, Frazer, Gazzaniga, Gilson, Heisenberg, James, Marcel, Moltmann, Müller, Nussbaum, Steiner, Tillich, Toynbee, Vattimo i Zaehner).
Doctor honoris causa per les universitats de les Illes Balears, Tübingen, Urbino i Girona, va rebre la Creu de Sant Jordi, el títol de Chevalier des Arts et des Lettres concedit pel Govern francès i la Medalla de la Presidència de la República Italiana.
L'Ajuntament de Barcelona va reconèixer públicament l'aportació de Panikkar amb la concessió de la Medalla d'Or al Mèrit Cultural (2009).
En vida de Panikkar es van defensar 40 tesis doctorals sobre la seva obra.
Les idees de Panikkar resulten més vigents i necessàries que mai, tenint en compte els fenòmens immigratoris i la seva incidència en les nostres poblacions, perquè poden contribuir a una millor convivència entre persones que pertanyen a cultures i religions diferents.
Panikkar és autor d'una seixantena de llibres i de més d'un miler d'articles.
Al final de la seva vida va reordenar la seva obra de cara a l'edició de la seva Opera Omnia (obra completa).
Aquesta Opera Omnia és un ambiciós projecte editorial internacional.
Comprendrà 18 volums publicats per cinc editorials diferents: català (Fragmenta), castellà (Herder), anglès (Orbis), francès (Cert) i italià (Jaca Book).
PANIKKAR amb Hans Küng a casa d'Enrico Castelli.
La Generalitat de Catalunya, que des del 2009 ja col·labora en l'edició de l'obra completa de Panikkar en la qual treballa Editorial Fragmenta, va decretar la celebració de l'efemèride.
Paral·lelament, l'Ajuntament de Barcelona ja havia iniciat l'organització del programa municipal per lloar la figura de Panikkar.
Diverses entitats i institucions del món de la cultura i del diàleg interconviccional s'han afegit a la commemoració.
El projecte d'Any Panikkar inclou activitats institucionals, acadèmiques, audiovisuals, musicals i expositives.
En aquest últim capítol cal destacar dues exposicions: l'exposició "Raimon Panikkar: viure l'aventura intercultural" comissariada per Jordi Pigem i dissenyada per Inês Castel-Branco per a l'Espai Avinyó, i que itinera per biblioteques i centres culturals, i l'exposició "Kosmos Panikkar" al Palau Robert.
La primera exposició, la de l'Espai Avinyó, és una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona, i la seva itinerància és possible gràcies a la Institució de les Lletres Catalanes.
La segona exposició és una iniciativa de la Generalitat de Catalunya.
PANIKKAR amb Merce i Salvador Paniker Celebracio dels 90 anys.
El programa d'activitats en PDF |
10,117 | El Palau Robert convida els visitants a projectar el futur, després de fer un recorregut pel passat i pel present de la societat catalana
Catalunya és la suma de les visions dels 7,5 milions de catalans i catalanes que compartim país.
Aquest és el plantejament de l'exposició "Catalunya:7,5 milions de futurs", que es presenta del 2 de març al 4 de juliol, i que convida els visitants a ser protagonistes del futur del país.
L'exposició s'organitza com un viatge en el temps amb un fil conductor: com els catalans i catalanes han estat protagonistes de la seva pròpia història, el seu present i també el futur més immediat.
Han estat, són i seran els ciutadans els qui amb les seves visions teixeixen el relat col·lectiu que és Catalunya.
Aquesta exposició vol ser un estímul perquè els 7,5 milions de catalans configurin la idea de futur.
La primera part de la mostra posa èmfasi en el present.
A partir d'un seguit d'hologrames en 3D de persones anònimes realitzant tasques quotidianes, es dibuixa la societat plural i complexa que és Catalunya.
A continuació, hi ha tres sales en què, a través d'una narració basada en dades, es posa en valor el moment social i econòmic que viu Catalunya.
L'elecció de fer una narració a través de les dades no és casual.
Les dades són objectives i requereixen del visitant per ser i formar-se una opinió pròpia de la realitat del país.
Les tres sales amb les dades s'han dividit temàticament.
La primera fa referència a l'àmbit de la societat, amb dades sobre el sistema educatiu, el consum cultural, la igualtat de gènere o la mobilitat.
El segon espai es dedica a la salut, posant en valor el sistema assistencial català i el lideratge del país en àmbits tan rellevants com el transplantament d'òrgans.
La darrera sala de dades fa referència al moment econòmic que viu Catalunya, la importància de les exportacions, el turisme i les inversions internacionals.
Per tancar la part del present i lligar-la a les expectatives de futur dels catalans, l'exposició segueix amb una part interactiva en què són els mateixos ciutadans els que expliquen qui són i com veuen Catalunya a través de l'elecció d'un seguit d'opcions tancades: si es mostren optimistes o pessimistes, l'origen familiar, les prioritats que voldrien que tingués el Govern, o com defineixen Catalunya.
Un cop tancada la part de present, hi ha una sala amb un mapping interactiu que ofereix un recorregut històric a través de les principals fites econòmiques de Catalunya, des de la Revolució Industrial fins a finals del segle XX.
El fil conductor són les iniciatives empresarials, però sempre contextualitzades en el context polític en què tenen lloc.
És el fil conductor de l'emprenedoria catalana que arriba fins als nostres dies.
Resolt el present i el passat, l'exposició culmina amb una altra sala interactiva, on els visitants redacten un correu electrònic amb una previsió de com serà el futur de Catalunya.
Com evolucionarà la demografia o la igualtat de gènere, el món del treball, el consum cultural o els mitjans de comunicació són algunes de les qüestions que es demanaran als visitants.
El correu que enviïn el rebran d'aquí a cinc anys per veure si s'han complert o no les seves previsions.
La regió del món amb més donants d'òrgans |
10,168 | El Palau Robert se suma a la celebració dels 50 anys de la carrera musical de Maria del Mar Bonet amb una exposició que aplega les millors fotos que li va fer Toni Catany, Premi Nacional d'Arts Plàstiques i Premio Nacional de Fotografía, i dona a conèixer l'amistat i l'evolució creativa dels dos artistes.
Una mostra dedicada a dos amics, al fecund intercanvi creatiu de dos referents culturals de la identitat catalana que van créixer junts com a artistes i que reflecteix el paper decisiu del fotògraf mallorquí en la conformació de la imatge pública de Maria del Mar Bonet.
L'exposició "Maria del Mar Bonet als ulls de Toni Catany", comissariada per Antoni Garau i Pep Dengra, l'organitzen la Direcció General de Difusió de la Generalitat i la Fundació Toni Catany, que la va produir amb el suport de l'Ajuntament de Llucmajor.
Aquesta proposta, que es va presentar el 2018 al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor, compta amb la col·laboració de l'agència de comunicació Hotwire i del Club Marketing de Barcelona, i es podrà visitar del 18 de juliol al 17 de novembre, a les Sales 1 i 2.
Del 18.07.19 al 17.11.19, a les Sales 1 i 2
A partir de les fotografies de Toni Catany, l'exposició explica la lluita de dues persones compromeses, d'una creativitat extraordinària, tots dos defensors de la identitat, la llengua i la mediterrània i posa de manifest una trajectòria en comú, que va començar quan la cantant iniciava la seva carrera musical al Setze Jutges a Barcelona.
Junts van fer una immersió en la Barcelona cultural del 70, en àmbits diferents però mantenint sempre una estreta col·laboració.
La literatura, especialment la poesia, la música i l'art van unir els dos amics, que intercanviaven suggeriments, preferències i lectures.
La discografia de Maria del Mart Bonet és el fil conductor de la mostra que presenta 180 obres (discos, cartells, fotografies).
Catany va ser l'autor de més de 60% de les portades del seus discos, cartells i fotografies.
L'exposició s'estructura en els àmbits següents: Una mirada enamorada, Als ulls de l'amic, Salmaia, Retrats i Ultramar, 2017
Toni Catany va fer la primera fotografia a Bonet el 1966 i fou l'inici d'una llarga i fecunda col·laboració.
Els dos eren molt joves, estaven descobrint el que volien ser i el que volien fer amb les seves vides.
La primer mirada de Catany, fascinat per la bellesa de Bonet, va ser una mirada tan nítida com amorosa.
Les primeres mirades del fotògraf van tenir continuïtat, es va establir una connexió molt fluïda entre els dos artistes, la millor base per a una relació perdurable i una col·laboració artística molt profitosa.
La imatge professional i artística de Maria del Mar Bonet va ser creada per Toni Catany, que li va fer la majoria de fotografies i també va intervenir en el disseny gràfic dels seus discos i cartells promocionals.
La mirada i el criteri de l'amic són sempre presents en la imatge de Bonet.
Perquè Catany li va ensenyar a mirar la fotografia amb uns altres ulls, d'una manera diferent.
Bonet es va acostumar a veure's a través de les fotografies del seu amic.
La mirada i el criteri de l'amic són sempre presents en la construcció de la imatge de la cantant.
Salmaia és el títol d'un àlbum publicat per la cantant el 1995.
Salmaia és aquell punt d'intersecció de l'aigua dolça que esdevé salada quan arriba a la mar.
En aquest àlbum de la cantant mallorquina existeix un barreja d'aigua dolça i salada, influències diverses, una combinació de cançons italianes, gregues i turques.
També es pot entendre la salmaia com l'espai de trobada del riu i la mar, un espai d'intercanvi artístic de músiques, mirades i imatges que han protagonitzat els dos artistes al llarg dels anys.
Moltes expressions d'aquesta connexió i relació es perceben en la mostra i s'hi presenten com a motiu central.
El relat es desenvolupa amb imatges de diversos moments.
Recull fotografies de Bonet a les illes i Barcelona, que va ser l'inici d'una amistat perdurable.
Va ser un temps de descobertes, somriures i complicitats entre els dos artistes.
La cantant va entrar en contacte amb la poesia de Bartomeu Rosselló-Porcel a través de Salvador Espriu i Toni Catany i va musicar alguns poemes que han esdevingut temes imprescindibles en la discografia de la Maria del Mar.
La literatura, sobretot la poesia, la música i l'art, van unir els dos amics.
Dona a conèixer fotografies del recital de Bonet, que va compartir l'escenari amb Toti Soler i Ovidi Montllor, a la sala de concerts Olympia de París.
Va assistir al concert el poeta valencià Vicent Andrés Estellés.
El concert va ser enregistrat i publicat com a àlbum el novembre del mateix any.
Cançons de la nostra Mediterrània, 1982
El fotògraf i la cantant aposten per la cultura i l'art dels Països Catalans, per la idea de la construcció nacional des d'allò que és local i es reconeixen en els accents i colors de la mediterraneïtat.
Catany va retratar la seva amiga als jardins de Raixa, a Mallorca, per a les imatges del disc dedicat als poetes i poemes de l'escola mallorquina.
Aquí trobem una de les imatges més icòniques de l'artista
El món de les rondalles està molt present en Bonet i Catany des de la seva infantesa.
Aquestes històries populars han servit per a cançons de Maria del Mar i per a una sèrie fotogràfica com la que es presenta a l'exposició.
El Mediterrani, el santuari de Gràcia, Cadaqués i el cap de Creus, escenaris mítics per als dos artistes.
Bonet ens mostra la seva faceta pictòrica a la portada d'aquest disc i apropant-se de vegades al llenguatge de l'amic fotògraf, descobrint-nos noves formes d'expressió més enllà de la cançó.
Selecció de vint-i-dos retrats de la cantant d'una gran bellesa, uns inèdits i altres més coneguts, fets amb diferents tècniques com els calotips, polaroids transportats i originals acolorits.
El recorregut expositiu acaba a l'àmbit Ultramar, 2017.
Aquest és l'últim enregistrament fins ara de Bonet.
Catany va contribuir a la recerca de músiques i tons cubans.
Malauradament, ens va deixar abans que el disc sortís publicat.
El text de la cançó "Amorosa Guajira", troballa casual de la cantant al cançoner del pare Ginard, va ser un pòstum homenatge al seu amic.
L'exposició presenta l'audiovisual d'Eva Vilamala "Toni Catany en veu de Maria del Mar Bonet" que recull les influències entre els dos artistes, els gustos i les sensibilitats compartides i que donaran fruit en el treball de tots dos.
Contraportada del disc "Anells d'Aigua" (1985) ©FTC
Contraportada del disc "Què volen aquesta gent?" (1968) ©FTC |
10,211 | La salut a Catalunya" reivindica el model sanitari de Catalunya, que garanteix l'assistència a totes les persones i fomenta la cohesió social.
Un model integrador de tots els recursos sanitaris, un sistema de gran capil·laritat que aposta pel reequilibri territorial i situa la persona al centre.
La Generalitat organitza aquesta mostra, que té com a coordinador Quim Torrent, amb la voluntat d'homenatjar els professionals de la salut i reivindicar el compromís individual com a ciutadans i ciutadanes a favor de la salut col·lectiva.
Catalunya disposa d'un sistema sanitari públic que ha permès assolir unes quotes de benestar i d'esperança de vida només comparables amb les dels països més avançats en atenció sanitària i accés al sistema de salut.
El compromís del sistema de salut és atendre sempre tothom 24 hores al dia, 365 dies l'any.
Els seus professionals vetllen perquè qualsevol persona, sigui qui sigui, visqui de manera més saludable.
Un sistema que es va actualitzant per fer front als principals reptes de futur com els derivats de l'envelliment de la població, les malalties cròniques i minoritàries o la irrupció de les noves tecnologies.
El punt 0 de l'exposició és una reivindicació dels professionals de la salut.
De les persones que cuiden la salut dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Sense ells, professionals que es dediquen en cos i ànima a investigar, estudiar, diagnosticar, curar, cuidar i assistir res del que s'explica en el recorregut seria possible.
Formalment, l'exposició arrenca amb Vivim junts, bateguem junts: un batec del cor, probablement el so humà més universal i fàcil de reconèixer de la humanitat.
Aquest batec, individual i col·lectiu alhora, dona la benvinguda al visitant i el disposa a entrar en una experiència oberta, personal i participativa.
L'apartat Més de quaranta anys cuidant-nos serveix per donar context de la dimensió del sistema global de salut.
Quina estructura demogràfica cal atendre, quins hàbits tenim els catalans, quins són els principals motius de consulta i quines són les infraestructures necessàries per fer possible aquesta atenció.
En aquest àmbit es fa esment dels reptes que planteja l'envelliment de la població, tenint en compte que l'esperança de vida a Catalunya és la segona més alta després del Japó, i de la importància de mantenir uns hàbits saludables.
La salut també depèn de la qualitat del sistema educatiu, de tenir bons hàbits, de l'activitat física, de la cohesió social, de la contaminació...
En aquest apartat s'explica que més de 120.000 professionals col·legiats, 90.625 dels qual són dones, tenen cura de la salut dels ciutadans.
Professionals reconeguts que actuen amb la màxima diligència i desenvolupen la seva tasca professional en 804 consultoris locals, 437 centres d'atenció primària (CAP) i 67 hospitals repartits en 947 municipis.
La xarxa també disposa de 41 hospitals psiquiàtrics i 102 centres sociosanitaris.
Una peça formada per radiografies de pacients anònims inspira l'apartat Defensem la universalitat.
Tots som iguals a ulls dels raigs X. Tots som iguals a ulls del sistema.
La universalitat neix de la voluntat de posar llum a tots els racons del sistema.
L'atenció en funció de l'edat, el gènere, la situació social o el fet de patir una malaltia minoritària és sempre la mateixa.
Aquest és l'autèntic compromís d'un sistema de salut igualitari, equitatiu i universal.
Un sistema que atén els ciutadans en cada etapa de la vida segons les necessitats.
El Pla estratègic d'ordenació de l'atenció de pediatria a l'atenció primària atén gairebé 1,1 milions d'infants i acompanya les famílies des del naixement fins als 14 anys.
El Departament també activa plans que promouen l'envelliment actiu i saludable.
Tampoc no s'oblida de les persones que pateixen malalties minoritàries –la majoria de les quals són greus, cròniques i degeneratives.
Una altra de les dimensions que fan universal el sistema és el territori, com es posa de manifest a l'apartat Escoltem el territori.
El sistema sanitari és un engranatge extremadament complex i de gran capilaritat, que arriba a les 42 comarques.
El model català aposta per apropar els serveis sanitaris a la ciutadania, a tot el territori.
En aquest punt l'auscultem, li posem el fonendoscopi, per sentir tot allò que es fa per arribar a la cobertura universal.
Diverses gravacions que s'han fet a diferents punts de Catalunya deixen constància en documents sonors de visites domiciliàries, el vol nocturn d'un helicòpter medicalitzat del SEM, trucades al 061, una sessió de radioteràpia... a tot el territori.
L'àmbit Comptem els minuts de la salut està dedicat a la importància de la percepció del pas del temps en relació amb la salut.
La salut té la capacitat de canviar la nostra percepció del temps, tots volem viure més però no de qualsevol manera.
I el sistema vetlla perquè visquem més i millor.
A través de nou casos concrets, el factor temps serveix per repassar com la prevenció i l'atenció mèdica millora i salva vides.
L'apartat detalla la reducció de la mortalitat pels càncers de mama gràcies a la detecció precoç, l'increment de les intervencions de maluc o genoll que han permès que moltes persones tornin a caminar, les actuacions en transplantaments, que situen Catalunya com a líder mundial en aquest àmbit, o els programes específics per combatre el tabaquisme.
El futur no és res més que allò que comencem a construir des d'avui.
L'àmbit Decidim la salut del futur completa l'exposició, reclamant la participació dels visitants per pensar com continuar avançant cap a la universalitat.
Tots i totes tenim veu, des dels experts en recerca, professionals que es dediquen a la investigació biomèdica, fins al darrer usuari del sistema de salut.
Quins són els reptes que tenim? |
10,259 | El Palau Robert recorda Pau Casals, Apel·les Fenosa, Àngel Guimerà i Andreu Nin, figures rellevants que destaquen per la seva creativitat i pel seu compromís cívic i que estan vinculades a la capital del Baix Penedès, a l'exposició "El Vendrell.
L'època daurada: Casals, Fenosa, Guimerà i Nin", que es presentarà del 29 de juliol al 4 d'octubre, a la Sala 1 i al Jardí del Palau Robert.
L'exposició té com a comissari el director de la Fundació Apel·les Fenosa, Josep Miquel Garcia, i l'organitzen la Direcció General de Difusió del Departament de la Vicepresidència i d'Economia i Hisenda, i l'Ajuntament del Vendrell, amb motiu de la designació d'aquesta ciutat com a Capital de la Cultura Catalana durant el 2020.
Del 29 de juliol al 4 d'octubre, a la Sala 1 i al Jardí
La mostra centra l'atenció en les figures de Pau Casals, Apel·les Fenosa, Àngel Guimerà i Andreu Nin, i en els valors que aquests personatges representen de creativitat, internacionalitat i compromís amb la societat del seu temps, la pau i la llibertat.
Cadascun dels espais dedicats a aquests personatges mostra les cases d'aquests prohoms, autoretrats de la seva sensibilitat humana i creativa, i de l'acollida que varen donar a intel·lectuals de l'època.
La directora del Museu Pau Casals, Núria Ballester, ha treballat en l'àmbit dedicat al violoncel·lista i director d'orquestra; el comissari Josep Miquel Garcia és el responsable de la presentació que es fa d'Apel·les Fenosa; la directora de la Casa Museu Àngel Guimerà, Àngels Santacana, ha fet la proposta per a l'espai del dramaturg i poeta, i l'historiador Ernest Benito, amb la col·laboració de Lluís Juste de Nin, ha tingut cura de la figura d'Andreu Nin, que es presenta al Jardí.
Quatre homes, la seva obra i la pau.
Al llarg de la seva vida, Pau Casals (el Vendrell, 1876 - San Juan de Puerto Rico, 1973), va posar la música al servei dels ideals de pau, justícia i llibertat.
El 1917 es va negar a tocar a la Rússia soviètica i, uns anys més tard, el 1933, va rebutjar tocar a l'Alemanya de Hitler.
Des de l'exili va ajudar milers de refugiats de la Guerra Civil Espanyola i en la Segona Guerra Mundial va intensificar el seu compromís i els seus concerts benèfics per als damnificats.
El 1946 es va negar a tocar als països aliats per la seva tolerància amb el règim del general Franco, i va emprendre un llarg i dolorós silenci que el va fer mereixedor, entre altres honors, de la Medalla Presidencial de la Llibertat dels Estats Units (1963) i la Medalla de la Pau de les Nacions Unides (1971).
Pau Casals es va construir el 1910 una casa d'estiueig i de repòs davant la platja de Sant Salvador, a tres kilòmetres de la seva vila natal, el Vendrell.
Casals hi va viure fins al seu exili, el gener de 1939.
El 1972, juntament amb la seva esposa Marta Montañez, va crear la Fundació Pau Casals amb l'objectiu de preservar el seu llegat i la casa de Sant Salvador, que es va obrir al públic el 1974.
La casa, avui seu del Museu Pau Casals, està impregnada de la seva essència, i conserva un llegat extraordinari testimoni de gairebé un segle d'història, que permet explicar i entendre qui va ser Pau Casals com a home, com a músic i com a defensor de la pau.
L'any 1981, la UNESCO va encomanar a l'escultor Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899 - Paris, 1988) el guardó que lliura anualment del Premi de l'Educació per la Pau.
Fenosa crea L'Olivier, símbol de la pau i atribut del poeta.
El 1982 va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, seguida de la Legió d ́Honor el 1983, atorgada pel Ministeri de Cultura francès, i el 1987 la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona.
Fenosa va comprar el Portal del Pardo l'any 1959.
Es tractava d'un palau renaixentista bastit per la família Nin l'any 1518, i que havia estat propietat dels Guimerà d'ençà del començament del segle XIX.
Va ser residència d'estiu de l'artista, que la va restaurar amb una gran sensibilitat, i va acollir els seus amics parisencs.
Personalitats com Tristan Tzara, Irving Davis, Patience Gray, Robert Pikelny, Ursula Schroeder, la família D'Albis, Joan Perucho, Cécile Éluard o Joan Gili deixaren en aquesta casa la seva empremta.
Quan Fenosa va morir, la seva vídua Nicole, va impulsar la creació de la Fundació Apel·les Fenosa.
L'any 2002 obria les portes el Museu dedicat a l'artista, que acull les seves escultures i un jardí mediterrani amb obres de gran format.
Al llarg de la seva vida, el dramaturg, polític i poeta Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) va rebre honors i reconeixements.
L'homenatge més significatiu i multitudinari li va ser retut per les institucions i el poble de Catalunya el maig de 1909.
Es va col·locar una estàtua de Manelic (personatge de l'obra Terra Baixa ), de l'escultor Josep Montserrat, a Montjuïc, i es van representar funcions teatrals de franc a la ciutat.
El govern de la República Francesa també li va concedir la creu de la Legió d'Honor (1916).
Va ser candidat sense sort al Premi Nobel de Literatura entre 1906 i 1923.
La casa d'Àngel Guimerà al Vendrell, també coneguda com a Cal Ximet, va ser adquirida el 1778 pel seu besavi, quan va abandonar l'ofici de pagès per dedicar-se al negoci més pròsper de fabricant de botes de vi.
Guimerà hi va viure bona part de la seva infantesa i joventut.
Un cop instal·lat a Barcelona hi anava a passar un mes a l'estiu.
Les seves hereves, Sara i Adriana Aldavert, van cedir l'edifici a la vila del Vendrell el 1973 perquè fos la seva casa museu.
L'estructura de l'edifici s'ha conservat pràcticament intacta amb algunes restauracions com la de l'any 2015 quan es va obrir de nou al públic amb una nova museïtzació que ofereix un recorregut per la vida i l'obra de l'escriptor.
El compromís d'Andreu Nin per la lluita contra les desigualtats socials va ser una constant en la seva vida.
Optà per la docència i la comunicació com a instrument per a fer prendre consciència de la necessitat d'aquesta lluita.
Mantingué sempre el seu compromís polític amb aquest objectiu amb fermesa, tenacitat i projecció internacional.
Mantenir-se fidel a aquests principis fou el que, desgraciadament, li costà la vida.
El dibuixant, il·lustrador i ninotaire Lluís Juste de Nin, que ha mort recentment, va col·laborar amb Ernest Benito en la part de l'exposició dedicada al periodista, traductor, sindicalista i dirigent del POUM Andreu Nin, amb el qual compartia nom i parentesc.
Un plafó en l'àmbit dedicat a Andreu Nin recorda la figura de Lluís de Juste, que va escriure la novel·la gràfica Andreu Nin, seguint les teves passes, una defensa del llegat d'Andreu Nin, fruit d'una investigació en la bibliografia disponible sobre el personatge i també de converses amb nombrosos testimonis.
Cal destacar que Juste de Nin va donar vida al popular personatge de la Norma, símbol de la primera campanya de normalització lingüística de la Generalitat " El català, cosa de tots", que es va presentar el 1992, amb textos de Tísner.
Pau Casals dirigint un assaig del Festival de Puerto Rico, c.
Còpia produïda pel Museu d'Art Modern de Tarragona
Enric Morera fou el compositor que va musicar més textos literaris d'Àngel Guimerà.
En total foren deu projectes i entre ells hi figuren les sardanes La santa espina, Les fulles seques, Les neus que es fonen i La sardana de les monges.
Andreu Nin treballant en el despatx de la Conselleria de Justícia. |
10,270 | Exposició oberta al públic del 18 d'octubre fins al 28 de novembre de 2000
Estudià Civilització Francesa a la Universitat de la Sorbona i, en tornar a Barcelona es posa al costat de Xavier Miserachs, amb el qual aprèn l'ofici i es professionalitza com a fotògrafa.
El seu primer llibre, Luces y sombras del Flamecto, és el fruit de la seva col·laboració amb el director Rovira Beleta i l'amistat que féu amb Carmen Amaya, Antonio Gades i La Chunga.
Col·labora, també, amb la premsa més progressista dels darrers anys del franquisme -Tele/Expres, Mundo Diario, Fotogramas, Destino- i, el 1965, fa la primera exposició, al Col·legi d'Arquitectes, amb el títol d' Evocació del Modernisme.
Més endavant s'especialitza en retrat.
Considerada la fotògrafa de l'anomenada "Gauche Divine" barcelonina -grup de professionals, intel·lectuals i artistes dels anys 70- en fa una exposició que dos dies després seria clausurada per la policia.
Ha realitzat campanyes de premsa i promoció, portades de discos, ha estat al front de la col·lecció "Serie Negra" de Tusquets i del departament de fotografia de la revista Vindicación feminista, i ha col·laborat a Interviu, Reporter, Cuadernos para el diálogo, Boccaccio...
Més de 40 exposicions, entre les quals cal destacar Miró, otro (Col·legi d'Arquitectes); Tarjeta de identidad (FAD); Confesiones de una diva (Vinçon); La gauche qui rit (Aixelà); Carmen Amaya (FNAC); Colombia vive... i 30 llibres de fotografia: El Modernismo; Los cementerios de Barcelona; Els Barcelonins; Carmen Amaya 1963; Tretze que canten; Una tumba; Barcelona, dona d'aigua; Portuarium; Luces y sombras del flamenco; Quince días de euforia, entre d'altres.
Amb l'arribada dels ajuntaments democràtics, s'especialitza en fotografiar la seva ciutat, Barcelona i l'Àrea Metropolitana.
La seva obra figura en la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya i el 1998 l'Ajuntament de Barcelona l'imposa la Medalla al Mèrit Artístic. |
10,278 | Exposició oberta al públic del 6 de setembre fins al 15 d'octubre de 2000
El 1980 acabà els estudis de Disseny Gràfic i va treballar primer com a dissenyador i després com a fotògraf especialitzat en temes de natura i de viatges.
Ha viatjat per diversos països fotografiant els paisatges, la flora i la fauna salvatges, especialment als Pirineus, les Illes Balears, l'Àfrica meridional i Austràlia.
La divulgació de la seva obra la fa a través del món editorial: entre les revistes en les quals ha col·laborat destaquen Descobrir Catalunya, Península, National Geographic España, Viajes National Geographic, Integral, Rutas del Mundo, El mundo de los Pirineos, Altaïr i Cavall Fort.
Cal esmentar, també, els llibres Fotografiar la Naturaleza i Fotógrafos de la Naturaleza dels quals és, també, autor del text, i La magia de los árboles.
El 1994 va realitzar el documental Natura als Pirineus, per a televisió, que fou guardonat amb diversos premis.
Sempre implicat en l'estudi i la defensa de la natura, ha estat vicepresident del grup conservacionista DEPANA, membre del Patronat del Parc Nacional d'Aigüestortes i vocal de l'associació Fotógrafos de Naturaleza. |
10,301 | Exposició oberta al públic del 27 de juny fins al 31 d'agost de 2000
Els seus pares són el fotògraf Pere Català i Anna Roca.
Va fer la seva primera fotografia als 7 anys.
Féu d'ajudant del seu pare, que es dedicava a la fotografia industrial, i de Josep Sala.
El 1938 col·labora en el rodatge a Barcelona de la pel·lícula l'Espoir, d'André Malraux.
Deu anys després s'independitza i obre el seu laboratori.
Guanya el concurs de cartells de la Casa Domecq, i amb l'import del premi salda el crèdit que havia demanat per muntar-se el laboratori.
L'any 1950 coneix Salvador Dalí i guanya, per segona vegada, el premi Ciutat de Barcelona de fotografia, i el de cine.
Comença també la seva amistat amb Joan Miró i publica el primer llibre fotogràfic: La Sagrada Família.
El 1958 munta enormes plafons fotogràfics en l'Exposició Universal de Brussel·les.
El 1965 comença a fer reproduccions de gran format en color i als anys 70 documentals sobre artistes plàstics com Miró, Chillida, Guinovart, etc..., per encàrrec del galerista Aimé Maeght.
Amb càmera o sense, Català-Roca participa activament en els esdeveniments històrics que tenen lloc al llarg de la seva vida.
En les seves fotografies reflexiona sobre el temps i és molt conscient del poder d'informació de la imatge.
El 1982 es munta la primera exposició retrospectiva amb el títol Francesc Català-Roca.
Un any després rep el "Premio Nacional de Artes Plásticas" que el Ministeri de Cultura concedeix per primera vegada a un fotògraf.
El 1984 publica el llibre Miró.
Noranta anys i el Museu Picasso li publica la carpeta Tauromàquia.
La seva bibliografia, però, és tan extensa com el nombre d'exposicions.
El 1987, per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona, fa un documental sobre la reconstrucció del pavelló Mies van der Rohe, i va a Nova York amb motiu de la retrospectiva organitzada per l'Spanish Institute.
L'any 1992 la Generalitat li concedeix el Premi Nacional d'Arts Plàstiques i la Creu de Sant Jordi, i rep també el Títol d'Honor de la Ciutat de Valls.
Un any desprès, l'Ajuntament de Barcelona li concedeix la Medalla d'Or al Mèrit Artístic, i la Fundació Joan Miró li lliura el premi Ocell Solar.
En el marc de la Primavera Fotogràfica d'enguany, la Fundació Joan Miró exposa Francesc Català-Roca. |
10,315 | Joana Biarnés va parlar de la satisfacció que sent amb l'exposició "A contracorrent" per l'acollida i per les emocions que sent en veure les imatges d'una llarga trajectòria com a fotògrafa, en la presentació del llibre "Disparant amb el cor", que va tenir lloc el 4 de desembre al Palau Robert.
La fotògrafa va explicar moltes anècdotes de la seva vida professional, especialment de la seva etapa al diari "Pueblo", i va mantenir un diàleg molt interesssant amb l'editor gràfic i el comissari de l'exposició, Chema Conesa, i amb el periodista i biògraf Jordi Rovira.
Chema Conesa va remarcar que les fotos diuen molt dels qui les fa i que és el cas de la Joana, un referent per a molts fotògrafs i persones interessades per la fotografia per la seva capacitat de disparar amb el cap i el cor.
Disparant amb el cor" és una publicació antològica i biogràfica que resumeix el llegat d'una pionera del fotoperiodisme i no només difon un gran arxiu fotogràfic acabat de descobrir, sinó que treu a la llum la vida intensa d'una dona i professional extraordinària.
El llibre, editat per Blume i la Fundació Photographic Social Vision, ha rebut el suport de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Madrid, la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Terrassa.
A més, compta amb els pròlegs del fotògraf, periodista i editor gràfic Chema Conesa, de la periodista i escriptora Natalia Figueroa i una acurada i amena biografia a càrrec del periodista i biògraf de Joana Biarnés, Jordi Rovira.
Cal destacar també els textos en primera persona de l'autora comentant les anècdotes darrere de les seves fotografies al llarg del llibre.
Joana Biarnés (Terrassa, 1935) és la primera fotoreportera del periodisme gràfic espanyol que va anar 'a contracorrent' en una època de pensament únic.
El seu llegat fotogràfic, que va des de l'esport i la moda fins al reportatge social passant per accidents, catàstrofes i el retrat de molts personatges famosos de l'època, mostra una etapa clau del segle XX: els anys de l'Espanya trista i empobrida del franquisme i dels inicis de la democràcia i l'obertura de mires d'una societat que recuperava la il·lusió.
El llibre antològic "Joana Biarnés.
Disparant amb el cor" fa justícia a un gran arxiu fotogràfic i redescobreix una obra moderna, fresca, valenta i honesta que havia caigut en l'oblit.
Una obra que també es pot descobrir visitant l'exposició que es presenta al palau Robert en què Joana Biarnés presenta una selecció de 90 fotografies del seu ampli arxiu fotogràfic que mostren l'Espanya de la postguerra civil amb posicions immobilistes i terriblement masculinitzades.
Les fotografies corresponen a l'època en què Joana Biarnés va treballar al diari de tarda "Pueblo", des del 1963 fins al 1973. |
10,323 | Aleix Bonfill Garcia, Inés Castel-Branco i Pere Monràs parlaran del tema "Aproximacions pràctiques inspirades en el pensament de Panikkar" en la conferència que s'ha organitzat el dimarts 27 de novembre, a les 19 hores, a la Sala d'Actes, dins el cicle d'actes programat al Palau Robert, coincidint amb la mostra "Kosmos Panikkar".
L'acte es complementarà amb l'actuació musical de Carles Benítez, Cristina Duran Coroleu, Joan Planas i Maria Yndurain Miracle.
Aquest cicle de conferències l'organitza la Casa de l'Ésser, amb la col·laboració del Palau Robert i Fragmenta Editorial.
L'objectiu del cicle és reflexionar sobre l'obra i trajectòria de Panikkar, però també repensar, en diàleg (crític), aquells temes que el van inspirar.
I tot això, amb la mirada posada també en una aplicació pràctica d'aquest pensament.
L'exposició "Kosmos Panikkar" pretén difondre i debatre entre la ciutadania, amb un discurs pedagògic i creatiu, l'obra excepcional i poc coneguda d'un filòsof que ha aprofundit en temes com la interculturalitat, el diàleg interreligiós i l'espiritualitat.
El dimarts 27 de novembre, a les 19 h. |
10,331 | El comissari de l'Any Panikkar i de l'exposició "Kosmos Panikkar", Ignasi Moreta, pronunciarà la conferència "Pensar amb Raimon Panikkar", la primera activitat del cicle de conferències i taules rodones que s'ha programat al Palau Robert, coincidint amb la mostra "Kosmos Panikkar".
La conferència tindrà lloc a les 19 hores, a la Sala d'Actes.
Presentarà l'acte Montse Castellà Olivé, i hi haurà l'actuació musical de Sara Hamann Julià i Laura Hamann Julià.
Aquest cicle de conferències l'organitza la Casa de l'Ésser, amb la col·laboració del Palau Robert i Fragmenta Editorial.
L'objectiu el cicle és reflexionar sobre la seva obra i trajectòria, però també repensar, en diàleg (crític), aquells temes que el van inspirar.
I tot això, amb la mirada posada també en un aplicació pràctica d'aquest pensament.
L'exposició "Kosmos Panikkar" pretén difondre i debatre entre la ciutadania, amb un discurs pedagògic i creatiu, l'obra excepcional i poc coneguda d'un filòsof que ha aprofundit en temes com la interculturalitat, el diàleg interreligiós i l'espiritualitat. |
10,343 | El director de la Institució de les Lletres Catalanes, Joan-Elies Adell, va afirmar que l'exposició dedicada a Panikkar al Palau Robert pot fer que el gran públic conegui millor l'obra de Panikkar, l'autor català contemporani amb més projecció internacional, en l'acte inaugural de l'exposició "Kosmos Panikkar", que va tenir lloc el 10 d'octubre.
Joan-Elies Adell va afirmar que la paraula és el misteri central que se situa en el mateix cor de la realitat i va destacar que l'exposició recull exclusivament les paraules del filòsof i teòleg per aproximar-se a les seves reflexions i pensament d'una manera directa.
Al seu torn, el comissari de l'Any Panikkar i cocomissari de l'exposició del Palau Robert, Ignasi Moreta, va explicar que la Generalitat s'ha compromès a fons amb l'Any Panikkar, que pretén donar a conèixer el pensament del filòsof.
Moreta va recomanar escoltar-lo d'una manera crítica per veure fins a qui punt les reflexions i intuïcions de Panikkar són útils per pensar el nostre món.
També va destacar que Panikkar deixa una obra molt extensa que ens ajuda a pensar i que la seva pretensió era incidir en la seva societat.
Xavier Serra, cocomissari de l'exposició, va centrar la seva intervenció en la proposta expositiva, detallant-ne el contingut i les diverses facetes del personatge.
Serra va remarcar que les tres dimensions de les quals parla Panikkar, la còsmica (naturalesa), la humana (ésser humà) i la divina (Déu) s'han d'integrar, en contra del que s'ha fet en el món contemporani, que les ha dispersat.
Aquesta és una de les activitats programades amb motiu de l'Any Panikkar, la commemoració del centenari del naixement del filòsof que han impulsat la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, amb Ignasi Moreta com a comissari.
Xavier Serra Narciso i el mateix Ignasi Moreta comissarien també l'exposició, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i el Palau Robert, que es pot visitar de l'11 d'octubre al 3 de febrer.
Panikkar és, al costat de Ramon Llull, una de les figures més rellevants que ha donat el pensament català al món.
Les reflexions de Panikkar sobre el diàleg intercultural i interreligiós contribueixen de manera decisiva a l'entesa i la comprensió entre persones que pertanyen a cosmovisions diferents, motiu pel qual afavorir la lectura de Panikkar és també afavorir la cohesió social. |
10,353 | El director general de Difusió, Ignasi Genovès, ha destacat que la Generalitat tenia un deute en forma d'exposició amb Carme Solé Vendrell, que afegeix la seva mostra a les presentades per Pilarín Bayès i Roser Capdevila al Palau Robert.
Genovès les va definir com les tres "sopranos" més potents de la il·lustració catalana amb una notable projecció internacional, en la inauguració de l'exposició "Per què?
Carme Solé Vendrell" el 19 d'abril.
Ignasi Genovès també ha fet esment del vessant social de la Carme amb la campanya Why?, de defensa dels drets dels infants, que li ha servit per portar l'art amb missatge de denúncia al carrer, convertint la ciutat en un espai expositiu.
Al seu torn, Carme Solé Vendrell va expressar la seva satisfacció per una exposició que explica la seva trajectòria personal i professional i que pot servir perquè moltes persones recordin el "món intern" de petits que van viure amb la seva obra.
Carme Solé Vendrell", organitzada per la Generalitat de Catalunya, explica el recorregut vital de Carme Solé Vendrell com a persona i artista, i descobreix l'entrellat de l'ofici de la il·lustració a través dels seus dibuixos, mostrant com són els personatges de les històries, com vesteixen, què fan, què senten, on són... tot allò que fa que llegir un llibre narratiu il·lustrat sigui com assistir a una representació teatral.
L'exposició, que es pot visitar a la Sala 1 del 20 d'abril al 24 de setembre, es planteja a partir d'un guió i textos de l'experta en literatura infantil Teresa Duran i de Carme Solé Vendrell, amb l'assessorament del cantautor i escriptor Jaume Escala.
Carme Solé Vendrell va néixer a Barcelona el 1944, i va estudiar pintura a l'Escola Massana de Barcelona.
Ha il·lustrat més de 800 llibres, alguns amb textos propis, d'ençà de l'edició del primer llibre el 1968, amb un estil i una marca molt concrets, amb una aposta per la creació artística vinculada a la capacitat de commoure i sacsejar les consciències en un món convuls i injust. |
10,374 | El Jardí del Palau Robert acollirà ràdio en directe amb RAC1, la venda i la signatura de llibres amb la il·lustradora Carme Solé Vendrell i la fotògrafa Joana Biarnés, i la presència de la Confraria del Cava, durant el dilluns 23 d'abril, de les 9 a les 20 hores.
La programació de RAC1 que s'emetrà en directe serà:
-El món a RAC1, amb Jordi Basté (8-12 h)
-La competència, amb Òscar Dalmau i Òscar Andreu (12-13 h)
-La segona hora, amb Quim Morales (13-14 h)
-Tot és possible, amb Elisenda Camps (15-16 h)
-Versió RAC1, amb Toni Clapés (16-19 h)
-Islàndia, amb Albert Om (19-20.30 h)
La venda de llibres anirà a càrrec de l'Editorial Claret i de la Fundació Photographic Social Vision.
La Fundació posarà a la venda llibres de fotografies.
Els beneficis es destinaran a projectes de fotografia documental.
Les protagonistes de la signatura de llibres seran Carme Solé Vendrell, de la qual el Palau Robert presenta una exposició que repassa els 50 anys dedicats a la il·lustració, amb una notable projecció internacional, del 20 d'abril al 24 de setembre al Palau Robert.
L'horari en què atendrà els lectors serà de les 12 a les 14 h i de les 16 a les 19 h.
D'altra banda, la fotògrafa Joana Biarnés, que també ha exposat recentment al Palau Robert, farà dedicatòries del seu llibre "Disparant amb el cor" de 14 a 15 h i de 18 a 19 h, al punt de venda de la Fundació Photographic Social Vision.
També al esmentar la presència de la Confraria del Cava, que participa en la festa amb la col·laboració del Gremi de Llibreters de Catalunya.
Les persones que comprin algun llibre a les parades del Palau Robert o parades properes al centre seran obsequiades amb un punt del llibre de la Confraria, amb un dibuix de Juan Carlos Ramis.
Finalment, l'artista catalana Marta Arañó, artista catalana especialista en la "Pintura amb vi", dibuixarà roses a l'Oficina de Turisme.
Els ciutadans que vinguin al Palau Robert també podran visitar les exposicions "Per què?
(R)evolució de les dones en la música" (Sala 3); "Testimonis de l'oblit" (Sala 4) i "Temps d'il·lusió, temps de reflexió.
Festivals d'estiu de música clàssica" (Jardí). |
10,389 | El director general de Difusió, Ignasi Genovès, va destacar l'atreviment i la gosadia de Joana Biarnés com a fotoreportera en un món d'homes, aportant la mirada i la sensibilitat femenina, en la inauguració de l'exposició "Joana Biarnés.
A contracorrent", que va tenir lloc el 26 d'octubre, al Jardí.
Genovés va parlar del Palau Robert com "la casa de la fotografia" i va destacar l'especial sensibilitat del centre per donar-li suport, recordant l'etapa de La Vitrina del Fotògraf, un espai pel qual van passat els fotògrafs més importants del país, i també exposicions rellevants com ara les dedicades a Jaume de Laiguana, Manuel Outumuro, Premis Prix Pictet, Premis Lux, Gervasio Sánchez, entre molts altres projectes.
També va afirmar que l'exposició serveix per recuperar un personatge tan important i entranyable en el món de la fotografia com Joana Biarnés i una obra rellevant que podran conèixer millor els ciutadans gràcies a aquesta exposició.
Finalment, va fer esment de la gravetat del moment polític que es viu a Catalunya i va tenir un record especial per la situació dels presos polítics Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, presidents d'Òmnium Cultural i de l'Assemblea Nacional Catalana.
En una intervenció prèvia, Joana Biarnés va expressar la seva satisfacció per la possibilitat de presentar la seva obra al Palau Robert i va recordar que el centre li va servir d'escenari per a moltes de les fotos de moda que va fer en uns anys concrets de la seva vida professional.
També va destacar les dificultats que va haver de superar en la seva vida professional pel fet de ser dona en el món de la fotografia.
"La dona –va assenyalar– sempre ha de demostrar més".
Biarnés també va remarcar que la fotografia està al carrer,i que cadascú té la seva peculiar mirada.
"El millor diàleg amb la imatge –va afirmar– el tenia a l'exterior.
També van parlar en l'acte el comissari de la mostra, Chema Conesa, i la responsable d'exposicions de La Fábrica, Ana Berruguete.
En aquesta exposició, Joana Biarnés presenta una selecció de 90 fotografies del seu ampli arxiu fotogràfic que mostren l'Espanya de la postguerra civil amb posicions immobilistes i terriblement masculinitzades.
Les fotografies corresponen a l'època en què Joana Biarnés va treballar al diari de tarda "Pueblo", des del 1963 fins al 1973.
A contracorrent", produïda per la promotora cultural La Fábrica amb el suport de la Fundació Photographic Social Vision, es pot visitar fins al 2 d'abril a la Sala 1. |
10,395 | Joana Biarnés presenta una selecció de 90 fotografies del seu ampli arxiu fotogràfic que mostren l'Espanya de la postguerra civil amb posicions immobilistes i terriblement masculinitzades en una exposició al Palau Robert de Barcelona.
A contracorrent", comissariada pel fotògraf Chema Conesa i produïda per la promotora cultural La Fábrica amb el suport de la Fundació Photographic Social Vision, es pot visitar del 27 d'octubre al 2 d'abril a la Sala 1.
Joan Biarnés (Terrassa, 1935) és la primera fotorreportera del periodisme català i espanyol que va anar "a contracorrent" amb valentia en una època de pensament únic i en un ofici amb presència majoritàriament masculina.
El seu llegat fotogràfic, que va des de l'esport fins al reportatge social passant per accidents i catàstrofes, mostra una etapa clau del segle XX: els anys de l'Espanya trista i empobrida del franquisme i els inicis de la democràcia, amb aspiracions de llibertat i obertura d'una societat que recuperava la il·lusió.
Joana Biarnés també va saber utilitzar el seu enginy i empatia per connectar amb la faràndula de l'època: va guiar a Serrat en els seus primers passos per Madrid, va fotografiar a Raphael en les seves gires, va acompanyar a Massiel a comprar el vestit per al festival d'Eurovisió i va aconseguir fotografiar els Beatles al seu hotel de Barcelona. |
10,403 | Els col·legis, casals d'estiu i altres entitats que vulguin visitar l'exposició dedicada al Club Super3 poden consultar la Guia "Tots som súpers!
Orientacions didàctiques per a escoles" per aprofundir en els continguts de la mostra.
La Guia conté tres propostes; cadascuna d'elles específica per a cada cicle de primària, amb activitats per realitzar a l'aula abans i després de visitar l'exposició.L'objectiu d'aquest recurs és conèixer la història del Club Super3, un fenomen social al llarg de 25 anys, i realitzar activitats vinculades amb les diverses temporades del Club, amb els dibuixos animats i amb els diversos canals (televisió, revista, web, música i esdeveniments) des dels quals es fa arribar la informació als més petits.
A la mateixa exposició s'hi pot trobar un joc de pistes amb dos tipus de targetes/qüestionaris que animen els visitants a trobar les respostes als "superenigmes" que s'hi plantegen.
Aquells que encertin tots els enigmes poden participar en un sorteig mensual organitzat pel Club.
Per participar-hi han de dipositar les targetes emplenades amb les respostes i les seves dades en la bústia que poden trobar al final del recorregut de l'exposició.
Els nens i nenes que visiten l'exposició tenen l'oportunitat de fer-se el carnet de súpers els dissabtes d'11 a 13.30 hores i de 16 a 19 hores, i els diumenges, d'11 a 13.30 hores. |
10,410 | L'Associació per als Drets Humans a l'Afganistan (ASDHA) posa a disposició dels alumnes de tercer i quart d'ESO i de primer i segon de Batxillerat una "Guia pedagògica" sobre l'exposició "Dones.
La Guia proposa activitats per dur a terme a l'aula abans de visitar l'exposició.
L'objectiu d'aquesta pràctica és treballar les idees preconcebudes o la informació que l 'alumnat pugui tenir sobre l'Afganistan i sobre la situació de la dona per analitzar-les i contrastar-les.
Un altre apartat de la Guia detalla una sèrie d'activitats que es poden dur a terme durant la visita a l'exposició.
Activitats que es relacionen amb la lectura de determinats textos i l'observació de les fotografies.
Finalment, la Guia suggereix activitats per dur a terme a l'aula després de la visita a l'exposició: un debat sobre la situació dels homes i les dones a l'Afganistan i les fotografies que més han impactat. |
10,419 | Exposició oberta al públic del 23 de maig fins al 25 de juny de 2000
Ernest Costa i Savoia (Bescanó 1940)
161 plantes d'anomenada del Pla de l'Estany; Porqueres.
Rutes a peu i Viatges amb els pastors transhumants, que guanya el Premi CEC el 1984.
Participa, amb les seves fotografies, en títols com El temps del carbó; Espais naturals dels Països Catalans; Mediterrània; Història Natural dels Països Catalans; Geografia General dels Països Catalans; Comprendre la Natura; Guia dels Parcs de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, entre d'altres.
És autor d'una sèrie de 50 reportatges referits a espais poc coneguts dels Països Catalans, al diari "Avui", i col·labora habitualment a la revista "Descobrir Catalunya".
El 1996 guanya el Previ Cavall Fort amb la sèrie "Naturalesa i homes, constructors de paisatges".
Assessor de la sèrie de Televisió "Geografia de Catalunya", és també autor d'una trentena de muntatges audiovisuals i de l'espai "Paisatges al punt" a Catalunya Ràdio i El Periódico. |
10,428 | Exposició oberta al públic del 27 d'abril al 22 de maig de 2000
Graduat en disseny d'interiors, inicia la seva carrera fotogràfica el 1978.
Més de trenta llibres han estat il·lustrats amb les seves fotografies, així com nombrosos reportatges en revistes nacionals i internacionals on, sovint, n'era també autor dels textos.
El 1985 enceta la col·lecció de reportatges geogràfics de Catalunya a Edicions Terra Nostra, amb títols com Alfarería catalana; Espejismos de Cadaqués; El Pantocrátor románico en Gerona; La Rambla y sus misterios; Leyenda de Montserrat; Visión de la Alta Garrotxa; El Montsec; i el Monasterio de Pedralbes entre d'altres.
El 1998 Lunwerg el contracta per a la realització de Parques Nacionales de España.
A partir d'aquesta data i utilitzant la fotografia i el paisatge per descobrir-se a si mateix, el seu objectiu capta imatges d'una exquisida sensibilitat i plenes de matisos: Doñana Parque Nacional; Barcelona XX siglos; el río Llobregat; Retevisión, un viaje por España; Parque Nacional de Ordesa; Covadonga, Parque Nacional; el Montseny, reserva de la Biosfera; Parques Nacionales de España; Tierras de Lérida; El Pirineo; Sant Llorenç del Munt i l'Obac en són tan sols una mostra.
L'any 1996 prepara les col·leccions La Catalunya Màgica i La España Mágica amb títols com El Cadaqués de Pla; Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido; Casas de los Pirineos; Sentir las Islas; Luces yvisiones de la Cerdaña; Albarracín, un mundo de ensueño; El Canigó; Lleida a cel obert; Costa Brava.
Els seus darrers treballs editats han estat La Selva, terra d'aigua i Montblanc, història viva. |
10,436 | Exposició oberta al públic del 15 de març fins al 26 d'abril de 2000
El 1954 guanya el seu primer premi al Saló Nacional de Fotografia Moderna.
Al llarg de la seva vida participa en diverses exposicions i col·labora en nombroses revistes.
Serà també cofundador i primer professor de fotografia de l'Escola "Eina".
El 1964 publica el llibre Barcelona, blanc i negre (Aymà), i el 1966 Costa Brava Show (Kairós).
Il·lustrador d'obres vàries, com Los cachorros; Conversaciones en Cataluña; Arte Pre-románico asturiano; Conversaciones en Madrid; La arquitectura mozárabe; España y los españoles; Andalucía barroca; Catalunya des del mar; Catalunya a vol d'ocell; Ara Barcelona; Les altres capitals; Barcelona a vol d'ocell; Passeig de Mar; Els barcelonins; Les Barcelones del Món; Metros i Metròpolis; Gran Teatre del Liceu; Girona i l'Empordà, llibre de meravelles, entre d'altres.
El 1998, poc abans de la seva mort, guanya el Premi Gaziel amb el llibre de memòries Fulls de contactes. |
10,449 | Exposició oberta al públic del 10 de gener al 12 de febrer de 2001
Estudià Periodisme i es dedicà al reportatge gràfic de premsa durant molts anys.
La sèrie de fotografies de l'actuació policíaca contra una manifestació pacífica a favor de l'Estatut, el febrer del 76, va donar la volta al món i foren publicades al Newsweek, Time, The New York Times, Stern, Spiegel, Paris Match, Le Figaro, etc. També il·lustren alguns títols com la Historia de la fotografía en España, Història del Fotoperiodisme a Catalunya, Història de la Cultura Catalana...
El 78-79 va ser corresponsal gràfic als Estats Units i Amèrica Central per a les revistes Interviu i Primera Plana.
Va ser enviat com a periodista gràfic a l'Àsia, Amèrica, Europa i Àfrica.
El New York Times li encaregà una sèrie de fotografies de Salvador Dalí i Joan Miró.
Però la llarga convalescència que es veié obligat a fer com a conseqüència d'un greu accident que patí el 1982, el portà a realitzar treballs de fotografia d'il·lustració, creativa i d'arquitectura.
És en aquests moments que captura els espais del terrat de La Pedrera, on té l'estudi.
El resultat fou el magníficl llibre que l'escriptor i poeta Pere Gimferrer titularia El Jardí dels Guerrers (Lunwerg 1987).
A banda de nombroses exposicions individuals i col·lectives, la seva obra il·lustra els següents títols: Sefarad, Sefarad; Artesanía de España; Palace-Hotel; Gaudí, temps-obra; Geografía de España; Historia de España; Barcelona, fuente a fuente; Guía de Catalunya; Kaito; El Palau Sant Jordi de Isozaki; Domus-Isozaki.
LLLa Coruña; Historia de la Cultura Catalana; La Casa de Convalescència; Historia de la Música; Castells habitats de Catalunya.
Ha col·laborat en diverses revistes d'art i arquitectura a Espapnya, França, Alemanya i Japó, i és autor de la coberta d'un centenar de CD's. |
10,456 | Les escoles i casals d'estiu que vulguin fer visites lliures en grup a l'exposició "Tots som súpers!" han de comunicar-ho, amb antelació, per evitar la coincidència de grups el mateix dia i hora.
Per a les visites es pot utilitzar la guia "Tots som súpers!
Orientacions didàctiques per a escoles".
Les reserves per a visites d'escoles es poden fer a l'adreça de correu electrònic
D'altra banda, les reserves per als casals d'estiu per al juliol del 2016 s'han de demanar al correu [EMAIL]
Cal destacar que els nens i nenes que visiten l'exposició tenen l'oportunitat de fer-se el carnet de súpers els dissabtes d'11 a 13.30 h. i de 16 a 19 hores, i els diumenges, d'11 a 13.30 hores. |
10,504 | Ricard Terré és fotògraf des de l'any 1955.
Terré era molt aficionat a la mecànica.
El seu pare era director d'una fàbrica de filats a Sant Boi de Llobregat, l'única fàbrica catalana que durant la guerra no va interrompre la seva producció gràcies al talent d'Artur Terré que resolia els problemes que provocava l'escassetat de matèries primeres.
Un home treballador, un artista de les màquines, una mena de futurista que s'extasiava observant una peça per entredre-la completament i assimilar-ne la seva bellesa veient el seu funcionament com a part d'un sistema.
Un home just i molt humà, que es va guanyar el respecte dels seus treballadors que el tenien com a camarada.
Ricard va heretar del seu pare aquesta curiositat pel funcionament de les màquines, aquesta comprensió profunda del món com un sistema de causes i efectes.
Per al nen Ricard, el taller mecànic va ser com la seva segona casa.
Manejava el torn i la fresadora amb tota facilitat.
Als nou anys havia fabricat una pistola, als dotze anys havia estriat l'interior del canó d'una escopeta d'aire comprimit, als quinze anys s'havia fabricat una càmera fotogràfica, i un parell d'anys després, l'ampliadora.
Avui, aquesta activitat constructiva pot semblar-nos una obsessió de buscar el més difícil possible.
Però, aleshores, durant la guerra i la postguerra, era una habilitat que no tenia preu.
Quelcom semblant a Mozart, que era capaç de memoritzar les peces per copiar-les més tard en un paper, Terré observava el funcionament de les màquines i després les reproduïa millorades en algun aspecte.
Era esportista, actiu, extravagant en el vestir.
Als 16 anys treballava i, alhora, estudiava peritatge mercantil.
Sempre, però, li havia agradat més la enginyeria industrial.
Sortia d'excursió amb la colla.
A la motxilla hi portava una petita Pathé i una Retina per enregistrar els moments més divertits, els instants èpics de les ascensions.
Dibuixava molt bé amb les dues mans, a més, com si la natura hagués preservat el seu talent amb una pòlissa d'accident.
Pintava a l'ombra dels impressionistes que havia conegut a Olot quan visitava la família.
La seva facilitat per al dibuix i la seva capacitat de sintetitzar el que és essencial en el funcionament de les coses el van portar directament a la pràctica de la caricatura, que li va reportar un cert èxit.
Però semblava que l'èxit no donava treva ni descans al seu esperit experimentador.
El més important era conquerir un nou terreny creatiu, aprendre els seus trucs, el seu funcionament.
En aquesta ruleta de les aficions apreses i desenvolupades amb èxit, va arribar la pràctica de la fotografia, en què l'agulla va parar-se d'una manera inquietant.
No n'hi havia prou en fer-ho "bé", no es tractava de ser "el millor".
D'alguna manera la pràctica d'aquest nou art, no solament de la tècnica, implicava un compromís amb l'altre.
Terré va començar a filosofar i va deixar de parlar de tècnica.
És veritat que no deixava passar cap detall pel que fa a la càmera, els objectius, el tipus de pel·lícula, la forma del revelat, etc. Era un mestre en tot això.
Però a l'hora de comentar les fotografies li empipava que algú només sentís curiositat pels aspectes tècnics.
L'important de la foto estava en el shock emocional, l'important es trobava en la veritat que destil·lava.
El funcionament del món es podia posar a prova en la fotografia i calia ser molt hàbil i molt sensible.
Sobretot perquè no es pot forçar la realitat, perquè les coses no estan a l'espera.
És curiós, però Terré posa el símil del toreig quan vol explicar la seva feina, ell que mai no van agradar-li els toros.
El fotògraf se serveix de la realitat que li ofereix l'ocasió de l'art. Però mai no la domina, mai no la venç.
La realitat, l'home del carrer, és lliure i imprevisible.
D'alguna manera el fotògraf ha d'anticipar els moviments, preveure'ls.
Ha d'estar pendent i alliberat, disposat a canviar de plans".
Acabada la dècada de 1960, vivint a Vigo, Terré va avorrir-se de la pràctica fotogràfica.
Les seves fotografies havien aconseguit un status i les hi pagaven molt bé però tenia la sensació que estava matant aquell esperit tan viu i indomable en una pràctica repetitiva.
Va abandonar la fotografia durant una quinzena d'anys.
Quinze anys passen en un no-res.
En un obrir i tancar d'ulls la realitat espanyola havia canviat enormement i els ulls de Terre no s'havien desgastat gens ni mica.
Com un monstre que sorgeix viu del desglaç, el 1980 va tornar a agafar la càmera.
I una altra vegada, amb la mateixa curiositat, va tornar a seguir el funcionament de les coses.
Però té l'atribut essencial de la bona fotografia: és intensa.
No és efectista, sinó efectiva.
Ve a resoldre problemes, a situar les coses al seu lloc.
Com si greixar les peces, ajustar, polir i acabar les formes millorés l'ordre moral de l'existència. |
10,523 | La personalitat de l'Anna és introspectiva, es confessa una dona tímida i, en canvi, irradia una ferma i sòlida seguretat.
És optimista i per ella la por no és un fre que l'impedeixi apropar-se a tot allò que, sovint, la societat vol ignorar.
Té una força interior, que la raó no pot entendre.
No té cap creença concreta i les té totes, que són el resultat de la suma de les creences que ha conegut.
No té el nom de cap déu que l'empari i entén totes les idees i defuig les normes coactives i els decàlegs de les religions, que els homes imposen per dominar la societat.
Per l'Anna, la fotografia i el fotoperiodisme és un canal per entendre el món i els qui l'habiten i reconeix que ella es manifesta i s'expressa a través de la seva obra documental, a través dels seus reportatges que l'ajuden a valorar i a estimar profundament els llocs on ha estat perquè, per damunt de tot, l'atrauen les persones i l'interessa conèixer el funcionament de les societats.
Per això l'Anna Boyé retrata històries desconegudes, i ho fa amb uns ulls (i no és un tòpic!) que només les dones saben captar.
Lamenta allò tan inexorable que fa que la imatge d'un instant esdevingui el passat immediat i que el futur es pugui escriure un segon més tard, però està convençuda que el temps és una il·lusió i només és orientatiu.
Interioritza la informació que li proporciona la fotografia i, així, acumula un ric patrimoni de sensacions i d'experiències.
Ha visitat països rics i ha conegut societats benestants, però també ha viatjat a països pobres, molt pobres, abandonats de la mà de l'opulència occidental i, malgrat tot, ha descobert la dignitat amb què hi viuen els seus homes i les seves dones.
A tot arreu ha trobat persones que, tal vegada sense entendre l'ofici que l'ha portada fins al confí de l'univers, l'han ajudada i, fins i tot, l'han protegida.
Percep que algú, físicament inconcret, està pendent dels seus passos, dels seus viatges, i del risc i el perill que comporta la seva feina, dominada per una profunda curiositat.
Se li encenen els ulls, uns ulls que també parlen i escolten, quan es refereix a les guerres i a aquells que les inventen i les fan, i s'indigna encara més quan algú les justifica per imposar, amb la força de les armes, un futur amb democràcia.
Considera, igualment, que la milícia és ridícula i anacrònica i ho representa amb la imatge d'un soldat assegut a cavall del canó d'un tanc amb la boca de l'arma enfundada.
Al Palau Robert, a La vitrina del fotògraf, presenta una part de la seva obra dedicada a investigar el món de les dones a través de la fotografia: "dones en un món d'homes", un món dominat pel poder i la potència d'un canó de guerra.
Cinc històries de dones que ens porten als cinc continents: Matriarcats, Dona i déu, La Mari: història d'un somni, Japoneses: tradicionals i globalitzades, Edat d'or: flors i violes.
L'Anna Boyé és amiga dels seus amics, dels de sempre i dels nous, amb qui estableix relacions sinceres de complicitat.
Com en les millors cultures, les que són més ancestrals, l'Anna Boyé és hospitalària i ofereix un te xinès, que ha de produir efectes beneficiosos, els efectes de descobrir una fotògrafa compromesa amb l'art i l'estètica i unida amb un vincle perdurable amb totes les persones de les seves imatges, les quals, aturant el temps, queden fixades per sempre a les seves fotografies. |
10,542 | Del 16 de març al 28 de maig de 2006
En una sala del Palau Robert oberta a la llum del passeig de Gràcia hi ha un espai on, periòdicament, s'exposa l'obra fotogràfica i la trajectòria professional d'un fotògraf reconegut per la qualitat i la importància del seu art. Juntament amb fotografies representatives de l'activitat artística de l'autor, es donen a conèixer monografies i llibres il·lustrats.
Aquest lloc del Palau Robert és el racó íntim del fotògraf.
El fotoperiodisme és el primer ofici que ha permès congelar la història.
"S'imagina què significaria tenir ara centenars de fotografies de Carlemany?" preguntà en una ocasió Yoichi Okamoto, el qui va ésser fotògraf oficial del president nordamericà Lyndon B. Johnson.
Però la història del fotoperiodisme només té 152 anys, des de la cèlebre panoràmica del gran incendi d'Hamburg el 1842.
Des d'aleshores, i en progressió geomètrica, la història ha estat congelada pels fotoperiodistes, especialment els tres últims decennis, quan qualsevol gran esdeveniment ha estat fotografiat des de tots els angles.
La televisió ha creat generacions visuals, però les seves meravelles no han pogut esfumar la màgia de la fotografia.
"S'arribà a pensar que les imatges en moviment farien de la fotografia una cosa obsoleta", digué una vegada Harold Evans, editor del London Times.
"Però jo crec justament el contrari: la fotografia és més poderosa que mai perquè continua essent l'única manera de preservar per sempre una fracció finita del temps infinit".
La nostra història del segle XX és, en gran part, una suma de les fraccions finites que la nissaga dels Pérez de Rozas ha congelat per a tots, des que Carlos Pérez de Rozas Masdéu, nascut en el si d'una família de l'alta burgesia madrilenya, ingressés en qualitat d'ajudant a la redacció del diari Las Noticias de Barcelona, el 1911.
Dos anys després, Carlos Pérez de Rozas decidí treure profit de la seva recent estrenada càmera de caixó i sortí a passejar amb el seu germà Manuel pels molls de Barcelona.
Dies més tard, aquell vaixell fou torpedinat al Mediterrani, i Carlos, en assabentar-se del fet, decidí enviar la fotografia al diari ABC, que la públicà en primera pàgina.
El fundador de la nissaga dels Pérez de Rozas es convertí aquest mateix dia en el fotògraf de Las Noticias.
Aquest fou el principi de la crònica dels PÉREZ DE ROZAS, publicada durant set decennis a La Vanguardia, Las Noticias, El Día Gráfico, La Hoja del Lunes, La Solidaridad Nacional, La Prensa i l'Agència Efe, i que ara, encara que parcialment, es mostra a La vitrina del fotògraf, una exposicó organitzada pel Palau Robert.
Són moments de la nostra història, des de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 a la transició democràtica, obtinguts per Carlos Pérez de Rozas Masdeu, mort el 1954, i pels seus fills José Luis (1918-1988), Carlos (1920-1990), Manuel, Julio, Enrique i Rafael (1932-1997), que treballaren en equip a la seva casa-estudi de la ronda Universitat.
Per aquest motiu, totes les fotografies porten la firma PÉREZ DE ROZAS, cognom que és sinònim de fotoperiodisme o, simplement, de periodisme.
Al fundador de la nissaga, l'acompanyaren en el seu treball els seus germans José i Manuel; després els seus fills, i ara el segueixen els seus néts Carlos i Emilio. |
10,563 | Del 28 de setembre al 25 de novembre de 2007
Estaríem equivocats si penséssim que els fotoreporters són homes i dones allunyats del món normal, bojos pel risc incontrolat, àvids de notícies sensacionalistes.
D'aquests n'hi ha, evidentment; però la majoria escolten els batecs d'un món ignorat on les guerres enriqueixen una minoria i els drets de les persones es trepitgen sistemàticament i no mereixen els titulars de la premsa còmoda ni tampoc la reunió d'una "comissió d'experts".
Perquè hi ha guerres i conflictes de primera classe i n'hi ha que els països desenvolupats els giren la cara com si no existissin.
Gervasio Sánchez i, com ell, tants fotoperiodistes exerceix el dret a la llibertat d'expressió fins a les últimes conseqüències on el límit entre el perill i la seguretat és molt imprecís.
Gervasio respecta el dret a la intimitat de les víctimes i s'hi implica amb la distància que exigeix l'equilibri personal.
Per mitjà dels seus treballs fotogràfics denuncia al món sencer com viuen, com senten i es relacionen, i com moren els ciutadans de Sierra Leone, d'Afganistan, d'Iraq i de territoris del planeta on la guerra i la devastació, la tortura i el genocidi són la norma de conducta dels que no en tenen; d'aquells llocs del món on la píldora de la democràcia vol imposar-se per la força de les armes.
Gervasio és rigorosament puntual.
Malgrat la distància, contesta els correus electrònics amb una eficàcia absoluta perquè sap que el seu testimoni depèn d'un instant que és irrepetible i aprofita la sensibilitat de certes institucions i d'alguna premsa escrita que, al marge de les vendes que els seus reportatges puguin donar a l'empresa del rotatiu, tenen la valentia de situar els treballs de Gervasio al costat d'un article glamorós en què es fan explícites les vergonyes dels més rics i l'ostentació dels poderosos.
I el lector -que sap discernir- queda atrapat per les paraules i les imatges del periodista Gervasio Sánchez.
Confessa amargament que la premsa ha renunciat al paper social que li correspon i diu que avui és moda un periodisme superficial i acrític.
Que, sobretot, els reportatges de denúncia no molestin els anuncis de publicitat de la pàgina del costat!
I, en canvi, ningú, des del punt de vista de la investigació periodística, no treballa sobre els grans problemes del món d'avui, com són la immigració il·legal, les màfies que la controlen i el canvi social que significa l'arribada d'homes i dones d'altres cultures.
Mentre enfoca l'objectiu, sent en el més profund el dolor de les víctimes que moriran i quedaran immortalitzades en la seva obra, i de vegades la vista se li ennuvola perquè no ha pogut concentrar-se davant de la magnitud del drama.
Els nens i les nenes mutilats de Sierra Leone avui són els seus fills i Gervasio se sent part de la història, de les històries oblidades com diu el seu amic Chema, espanyol, compromès en aquell país africà lligat per un compromís social i religiós.
Gervasio ha complert 25 anys com a reporter de guerra i, malgrat la prudència, ha viscut el perill a un mil·límetre de distància.
Alguns homes i dones dels seus treballs han mort víctimes de la violència i la malaltia absurda que només la pau hauria pogut evitar.
Amics de professió han deixat aquest món quan eren massa joves i, tanmateix, Gervasio manté una actitud humil i parla dels qui pateixen i s'ignora a ell mateix.
Els llibres són els seus companys de viatge: un lligam estret amb els de casa seva i un pont amb els que anirà a trobar i amb la realitat, que sempre supera la història i la ficció de totes les literatures.
Ben merescudament, Gervasio Sánchez ha rebut nombrosos premis d'aquells homes i dones representants del món cultural i polític que se senten incapaços de viure i treballar en un medi tan ignot, però que reconeixen en aquest fotoperiodista el valor de la seva obra i admiren la seva incontestable valentia davant dels qui voldrien fer-li enfundar, per sempre, totes les seves càmeres. |
10,580 | Quan era nen m'agradava viatjar sobre els mapes de l'atles i contemplar els llibres vells de geografia il·lustrada.
Somiava veient les fotografies dels velers àrabs.
Un agost, els zíngars van projectar Les aventures de Simbad a la plaça del poble.
"Un dia", em vaig dir, "m'embarcaré en un d'aquests vaixells rumb a Masqat, Socotra o Zanzíbar", indrets de noms poderosos com mantres, la mera evocació dels quals em permetia escapar d'aquella societat trista i grisa dels anys cinquanta.
A les acaballes de la dècada dels setanta, després d'un viatge pels pantans del Sudd, al Sudan més profund, em vaig deixar endur per un impuls i vaig partir a la recerca d'aquells mariners àrabs que solcaven l'oceà Índic amb els seus velers, propulsats pels monsons, seguint rutes que amb prou feines havien variat des de l'època del mariner de Les mil i una nits.
Vaig recórrer la costa sudanesa del mar Roig i la del Iemen del Nord, però la situació geopolítica em va impedir prosseguir cap al Iemen del Sud i arribar a Oman, el país de Simbad.
Vint-i-cinc anys més tard vaig decidir partir a la recerca d'aquell vell somni.
M'assaltava un dubte: si en el meu primer viatge amb prou feines havia pogut entrar en contacte amb un món que s'esvaïa, què en quedaria ara, a l'era de la globalització?
Potser el món havia canviat i tot havia esdevingut més homogeni i menys interessant, però estava convençut que en algun port d'Aràbia o a les illes de Lamu o Zanzíbar encara hi devien quedar vells navegants amb històries per explicar.
Vaig recollir les meves experiències, vaig recopilar els relats de marins i mercaders, vaig estudiar la seva història i ho he compilat tot al llibre Los árabes del mar.
Intencionadament no hi he inclòs cap fotografia per tal de no condicionar el lector i que pogués imaginar-se els paisatges i rostres de la narració.
No obstant això, no vaig oblidar les velles Nikon.
Vaig fotografiar moments i rostres.
Aquí en teniu algunes de les imatges, des de les que vaig fer al Sudan a les acaballes dels anys setanta, fins a les de Socotra d'aquest mateix any.
No són meres il·lustracions del meu llibre; tenen vida pròpia.
És per això que les considero el making of del llibre que he escrit; les fotografies fetes "entre bastidors". |
10,606 | Parlar del Julio, el meu pare, no és cosa fàcil i menys resumir-ho en quatre línies, pero ho intentaré.
Persona inquieta com poques, el Julio va explorar diverses formes de comunicació audiovisual a mesura que aquestes van anar apareixent a la seva vida.
Després de passejar, i això és ben cert, per diverses facultats de la Universitat de Barcelona: dret, química, enginyeria, algú –beneït sigui– li va posar una "màquina de retratar" a les mans i allà va començar tot, la fotografia el va atrapar i mai més no el va deixar anar.
Amb la seva Leica MP-135, fidel companya de viatge, va començar a col·laborar amb l'equip de reporters periodístics de Gaceta Ilustrada i Paris Match, del qual va acabar formant part.
També va fer fotos per a Stern i per a Life.
Va realitzar reportatges fantàstics: Congo, Angola, Jordània, el viatge de Pau VI a Terra Santa, etc.
Una altra activitat complementària que va dur a terme va ser la il•lustració de llibres, i algun d'ells en col·laboració amb el seu soci i gran amic Oriol Maspons: Toreo de salón, de Cela; Un poeta en Nueva York, de García Lorca, i una guia de Barcelona.
L'esperit inquiet li va començar a desvetllar noves formes de treballar la fotografia; canvia la immediatesa, la manca de temps per plantejar-se la foto i la decisió en segons, característiques inherents al reportatge fotogràfic, per la calma i la capacitat de veure la foto ja resolta en el moment de plantejar-la, tot resumint una forma de treballar nova i diferent per a ell.
A través de la fotografia publicitària descobreix la producció i realització d'espots i filmlets, encara que suposo que ja no s'anomenen així, però aquestes són les paraules que jo recordo.
Aquesta època la recordo amb una estimació especial perquè és l'època que les seves filles vam viure més.
La meva mare, companya fidel i gran suport, sempre va ser al seu costat i va contribuir en gran mesura al fet que el Julio pogués dedicar-se en cos i ànima a la seva professió.
Moltes vegades ens portava a l'estudi al carrer de Santa Àgata, on ell rodava i nosaltres ens extasiàvem a la vegada que no enteníem res.
Però amb el seu "bon tarannà" habitual i la seva simpatia ens explicava tot allò que demanàvem i així ens descobria mons que suposo que pocs nens tenen la sort de conèixer.
Alhora que produïa espots, va muntar un laboratori de color per a professionals a Barcelona.
El va desenvolupar i el va obrir amb molta il·lusió i molt bones idees, però no ens enganyem, els negocis no eren el seu fort i la seva capacitat creadora no lligava amb els temes empresarials.
Aquesta última etapa coincideix amb l'inici de la seva malaltia: el seu gran cor va començar a fer-li petites males passades i es va haver de retirar de la vida professional.
Tot i haver-se retirat de la professió, mai no va deixar de fotografiar.
Aquest cop del destí va fer que es refugiés a les seves arrels i encara que el seu cos físic li impedia de portar un ritme de feina, la seva ment, la Leica i les seves inquietuds el van mantenir uns quants anys retratant "gent", com a ell li agradava anomenar.
Sortia al matí a passejar per Barcelona, amb la càmera penjada, tot disparant sense parar i sense que gairebé ningú no se n'adonés.
Un clic gairebé imperceptible en creuar-se amb la gent i ja està.
Després, en un petit laboratori que es va muntar, revelava i dissecionava els resultats, perquè li encantava investigar.
D'aquesta investigació i evolució sorgeixen els "espectres".
He de confessar que jo no els entenc; és la seva última aportació.
Fins aquí hem arribat, i per a desgràcia de molts mor el 1988.
Espero que aquesta petita biografia del Julio serveixi per conèixer-lo una mica, encara que penso que el seu esperit, que és allò que realment importa d'una persona, queda perfectament reflectit i plasmat a la seva obra, a la qual va posar l'ànima i la vida, i que estimava per sobre de tot. |
10,629 | No és fàcil resumir en quatre ratlles la trajectòria d'una persona, i menys si es tracta de la pròpia, però ho intentaré.
Característiques físiques i socials
Tinc cabells blancs -"confieso que he sufrido..."-, nas gros -em ve de família-, i menjo amb una lentitud irritant -per als altres, però no per a mi...
Tinc moltes coses a agrair-li a la vida -malgrat tot- i em considero un ésser infinitament feliç perquè tinc família, amics i companys excepcionals i el gran privilegi de treballar en el que m'agrada: la fotografia.
El fotoperiodisme m'ocupa el dia a dia treballant al diari La Vanguardia, però també hi dedico bona part del meu temps lliure fent reportatges de temes que m'interessen on el protagonista és l'ésser humà i les seves lluites per, senzillament, Ser.
Als setze anys i amb una càmera de manxa dels meus pares -una Franka- vaig descobrir la meva passió per una disciplina en què no vaig aprofundir seriosament fins als 30, quan em vaig adonar que, en el camp professional, em calia donar un gir a la meva vida i conduir-la segons els meus desitjos.
M'han i m'he preguntat moltes vegades per què faig fotos...
D'una banda, em fascina el poder d'acció que la fotografia té sobre la memòria, el conscient i el subconscient de les persones, i de l'altra, em commou el fet que pugui provocar sentiments, tant en el fotògraf com en el fotografiat o en aquell que finalment veu la fotografia.
Parlant de sentiments... això em recorda que moltes vegades m'he dit: "Roser, es pot saber què coi fas aquí?
No sé per què et fots en aquests embolats...!!!
No estaries millor asseguda al sofà de casa?"
Però com sempre, amb una tossuderia incombustible segueixo endavant perquè a través del que fotografio també aprenc a viure i a entendre el que m'envolta començant per mi mateixa.
Aquest és el premi, no la fama -que no és el cas-, ni creure que canviaràs el món -quan no ets ni capaç de canviar allò que no t'agrada de tu-, ni fer-te milionària -si et pots guanyar la vida ja és un gran què.
La compensació és el dia a dia, el camí que fas i el temps que comparteixes, en el qual no tot s'hi val.
En algunes professions prima allò de "la veterania és un grau", crec que en la de fotoperiodista l'honestedat és un grau i un graó que només es justifica si es puja a diari, i al que mai hem de renunciar malgrat que les noves tecnologies i estratègies de mercat no ens facilitin el camí.
Molts parlen de la fi del fotoperiodisme; avui en dia tothom sap fer fotos: les càmeres digitals, els mòbils amb càmera i Internet posen a l'abast de tothom tenir una instantània -no sempre de qualitat- de qualsevol fet per difondre-la immediatament als mitjans.
Això és cert, i a la premsa diària cada cop passa més, però malgrat això, el fotoperiodisme no morirà, perquè explicar històries mitjançant la imatge necessita dedicació, paciència, i aprenentatge; només aleshores aquella fracció de segon paralitzada pot escampar la seva màgia envaint les neurones i colpejant els sentiments.
Per acabar de posar-nos seriosos diré que si alguna d'aquestes fotografies aconsegueix fer-vos aturar el rellotge, suggerir un record o un sentiment, o fer un salt en el temps, el mèrit el tindran aquells que van tenir el valor i la generositat d'aguantar davant d'ells una persona enganxada a un objectiu amb intenció de congelar instants i perpetuar situacions de vegades no sempre agradables.
A tots ells/es vagi, d'entrada, el més profund agraïment pels moments viscuts i compartits, no sé si jo sempre he sabut estar a l'alçada de les circumstàncies...
Espero poder jubilar-me amb la càmera a les mans i seguir aportant el meu granet de sorra amb la mirada tan fresca com em permetin les artrosis i les tenonitis de les meves articulacions matxucades per allò de les coses que et depara el destí i pel dia a dia: ja sabeu, l'efecte del pes de les càmeres.
Ja se sap, hi ha coses com la sarna, que no piquen, però mortifiquen de mala manera.
Vull deixar-ho el dia en què ja no vibri en mirar a través del visor, però desitjo ferventment que això passi en un temps molt llunyà. |
10,644 | Educat en un entorn artístic, Robert Descharnes es va dedicar molt aviat a la fotografia, primer com a aficionat, des de mitjan anys trenta.
Durant l'ocupació, quan era un jove estudiant d'arquitectura, els alemanys el van detenir el 1941 per participar en la resistència.
Un cop de sort va impedir que el deportessin a un camp de concentració.
Alliberat en mal estat de salut, va consagrar una llarga convalescència a dibuixar, pintar i gravar.
Alhora, va començar una autèntica activitat en el camp de la fotografia, que aviat es va convertir en una passió i després en una professió.
Fotògraf independent, les seves imatges d'artistes apareixen publicades en les grans revistes europees i americanes, amb les redaccions de les quals manté unes relacions privilegiades.
Paral·lelament al món de l'art contemporani pròpiament dit, Robert Descharnes fa uns reportatges sobre arquitectura i escultura, que són objecte d'obres signades amb famosos escriptors, com ara Michel Déon, André Fraigneau, Pierre Gaxotte i Jacques de Lacretelle.
Viatja i acumula material fotogràfic sobre Versalles, Florència i Itàlia, Andalusia, Grècia, l'Àfrica, el Japó i l'Índia, on fa quatre llargues estades i recorre desenes de milers de quilòmetres amb cotxe.
El 1950, a bord del paquebot S. S. America, coneix Dalí i Gala a la seva arribada a França procedent dels Estats Units.
Robert Descharnes no podia imaginar-se aleshores que aquesta trobada de l'endemà seria l'inici d'una col·laboració ininterrompuda de quaranta anys.
Va esdevenir així un dels fotògrafs privilegiats del gran pintor, juntament amb Cecil Beaton, Brassaï, Philippe Halsman, Marc Lacroix, Irving Penn i d'altres.
Descharnes va fotografiar Dalí a París, el va acompanyar regularment a Nova York i va passar llargues temporades a Cadaqués durant tots aquests anys.
Avui els arxius fotogràfics Dalí del fons Descharnes contenen aproximadament 60.000 clixés.
Gestionats per la societat Descharnes & Descharnes, reuneixen la documentació més completa que existeix sobre el personatge, la seva obra i el seu entorn. |
10,647 | Viatge a través de l'espiritualitat de la dona al món
Sajani és una deessa petita i delicada |
10,666 | El Palau Robert dóna a conèixer, de l'1 de desembre de 2011 al 29 de gener de 2012, el patrimoni romànic i els atractius naturals de la Vall de Boí, municipi format per vuit nuclis de població, a l'exposició itinerant "La Vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat".
Aquesta és una de les actuacions programades pel Patronat i el Centre del Romànic de la Vall de Boí amb motiu del 10è aniversari de la declaració del conjunt romànic de la Vall de Boí com a Patrimoni Mundial.
L'acte inaugural va tenir lloc el 30 de novembre, a la Sala 2 del Palau Robert.
Van assistir a l'acte el director general d'Atenció Ciutadana i Difusió, Ignasi Genovès; la directora general de Turisme, Marián Muro, i l'alcalde de la Vall de Boí, Joan Perelada.
L'exposició l'organitza el Patronat i el Centre del Romànic de la Vall de Boí, amb el suport del Palau Robert.
S'hi proposa un recorregut pels principals moments històrics d'aquesta vall del Pirineu català, des de la construcció del seu important conjunt d'esglésies romàniques fins als nostres dies.
L'eix vertebrador d'aquesta proposta és el romànic, però s'hi presenta informació de tota la vall (del Parc Nacional d'Aigüestortes i de les diferents activitats culturals i turístiques), ja que el valor del conjunt romànic no es pot deslligar de les característiques del seu entorn.
La mostra és molt visual, amb imatges que permeten gaudir de l'art, dels paisatges i de la muntanya d'una vall oberta al món, patrimoni de la humanitat.
La mostra també descobreix l'autenticitat de la vall gràcies a la gent, homes i dones que al llarg dels segles han conservat el seu paisatge, la seva cultura, les seves tradicions, preservant-los per a la humanitat.
L'exposició està formada per quatre àmbits relacionats amb els principals moments històrics de la vall: l'edat mitjana, la primera meitat del segle XX, l'actualitat i el futur.
Àmbit 1: "Un llegat mil·lenari": els senyors d'Erill, construir, decorar, moblar.
Àmbit 2: "La revalorització d'un passat històric": la revalorització d'un passat històric, la llum del progrés.
Àmbit 3: "Una vall per a la Humanitat": l'entorn natural, les tradicions i el turisme.
L'exposició s'acompanya de l'audiovisual "El futur de la vall".
En aquest treball els nens que van néixer el 2000, any de la declaració com a Patrimoni Mundial, fan un recorregut per la Vall de Boí.
Presentació del llibre "Cuina i terra de la Vall de Boí"
D'altra banda, l'1 de desembre es va presentar el llibre d'Editorial Meteora "Cuina i terra de la Vall de Boí", coincidint amb aquesta exposició.
L'acte va tenir lloc a la Sala Cotxeres, amb la presència de l'alcalde de la Vall de Boí, Joan Perelada, i dels editors Maria Dolors Sàrries i Jordi Fernando. |
10,687 | Les 35 imatges que formen part de l'exposició fotogràfica "Catalanidade / Catalanitat" revelen els vincles històrics i culturals, el fil invisible que uneix Catalunya i Sardenya.
La mostra, que es pot visitar entre el 10 i el 23 de novembre de 2011, ha estat possible amb el patrocini de la Província de Càller, el treball de tres fotògrafs sards, Gianluigi Becciu, Corrado Cabres i Marco D'Aietti, i el suport del Palau Robert.
L'acte inaugural va tenir lloc el 9 de novembre, a la Sala 2 del Palau Robert.
Hi van assistir el cònsol general d'Itàlia a Barcelona, Daniele Perico; el regidor de Cultura de la Província de Cagliari, Francesco Siciliano; la presidenta de la Cambra de Comerç Italiana a Barcelona, Mercedes Brey, i el director de l'Institut Italià de Cultura, Salvatore Schirmo.
El títol de l'exposició, en sard i català, ja assenyala l'ambivalència, la juxtaposició de les imatges que mostren els paral·lelismes i semblances entre dos territoris separats per la Mediterrània però amb un passat comú.
La comissària de l'exposició és Giuseppina Scorrano, experta en comunicació i enamorada de la seva terra.
Els fotògrafs han captat imatges dels mercats, els carrers, les festes, les cares, les llums, els balls tradicionals, les pregàries d'una dona o la vida als barris antics que sobreposen, confonen i acosten Sardenya a Catalunya i, en particular, Càller a Barcelona.
Els fotògrafs fan un relat amb un treball perspicaç que combina la visió amb la suggestió, i el record amb la memòria de dues ciutats que han caminat juntes al llarg de quatre segles per una història comuna.
Una herència que encara es fa present en aquesta sensació que podem definir com a catalanitat.
Des de molt jove demostra un gran interès pel disseny i la pintura i a partir dels seus estudis universitaris, per la fotografia.
Llicenciat en Història de l'Art, es dedica gairebé exclusivament a projectes fotogràfics per a la promoció turística de Sardenya.
El 2008 col·labora amb el gran fotògraf Franco Fontana per a la realització d'un important projecte sobre el paisatge de l'illa.
El 2010 participa amb 13 fotos en una exposició fotogràfica dedicada als paisatges i les tradicions de Sardenya a la galeria Mars de Moscou.
Nascut en el si d'una família d'artistes, una de les seves àvies – l'escultora i pintora Anna Cabras Brundo - és una representant destacada del novecento sardo.
Arran d'un viatge de postgrau al Japó l'any 2006, adopta la tecnologia digital per a la seva producció fotogràfica i artística.
El 2011, va ser el fotògraf de la versió local de l' American Model Next Top del programa "Saimin Enkelit" per a la Televisió Finlandesa.
També ha efectuat diverses col·laboracions amb DIESEL Finlàndia.
Nascut a la petita illa de Pantelleria, situada entre Àfrica i Sicília, viu i treballa a Càller.
La fotografia és la seva passió a la qual es dedica amb tota l'ànima.
El seu darrer treball, centrat en les restes i els paisatges industrials de l'illa, és de gran interès. |
10,705 | L'exposició "Les ciutats europees de Josep Pla" arriba al Palau Robert de Barcelona després del seu pas per l'espai Catalunya-Europa a Brussel·les.
Una mostra, oberta al públic del 18 de maig a l'1 de novembre, que dóna a conèixer la faceta periodística de Pla i la seva visió de la realitat europea.
L'acte inaugural va tenir lloc el 17 de maig, a la sala Cotxeres.
Hi van parlar el secretari d'Afers Exteriors, Senén Florensa; el director general d'Atenció Ciutadana i Difusió, Ignasi Genovès, i el professor de la Universitat de Girona i patró de la Fundació Josep Pla, Xavier Pla, que va pronunciar una conferència sobre l'escriptor i periodista palafrugellenc.
També hi van assistir el delegat del Govern de la Generalitat davant la Unió Europea, Joan Prat; el delegat del Govern a Barcelona, Salvador Jorba, i les comissaries de l'exposició, Anna Aguiló i Teresa Lloret.
La mostra l'ha produïda la Generalitat, amb el suport de la Fundació Josep Pla.
L'objectiu és donar una visió sintètica i concisa de la divulgació de la realitat europea que l'escriptor català va portar a terme durant els 20 anys en què es va dedicar activament al periodisme.
De Josep Pla sempre s'ha remarcat la seva faceta com a escriptor que descriu la gent i el paisatge del seu país i entorn més proper, especialment sobre el seu Empordà nadiu.
En canvi, la seva faceta de reporter, que va exercir des del 1920 i al llarg de vint anys, treballant activament com a corresponsal de premsa de dos destacats diaris catalans, La Publicitat i La Veu, i del madrileny El Sol, és probablement de les menys conegudes.
El relat expositiu ofereix la imatge d'un Pla que coneix i ha paït a fons ciutats com ara París, Londres, Madrid, Berlín, Roma i Atenes.
Josep Pla no deixà mai d'observar la realitat, de llegir constantment i d'escoltar i conversar a totes hores.
Així, es convertí en el primer escriptor modern de llibres de viatges en català.
Segons el comissariat de l'exposició, format per Anna Aguiló i Teresa Lloret, "a figura de Josep Pla (1897-1981) s'ha consolidat al llarg dels anys com un dels grans escriptors catalans de la nostra època".
L'exposició s'estructura en diversos àmbits, que corresponen a les ciutats europees que Josep Pla va conèixer durant els anys en què va exercir com a periodista.
Diverses taules de bar i maletes d'època, que s'utilitzen com a vitrines expositives, formen part de l'escenografia de l'espai.
El visitant hi trobarà llibres i citacions de Pla que fan referència a literats i pensadors de les cultures que aquestes ciutats simbolitzen, exemplars de les obres que llegia i textos i articles que va escriure en aquella època viatgera.
Fotos: Fons d'imatges de la Fundació Josep Pla |
10,715 | "Sardenya, un altre món" és una mostra itinerant, concebuda per Vittoria Cappelli, que aplega 45 fotografies absolutament originals dels fotògrafs Franco Fontana, Sveva Taverna i Paolo Bianchi.
L'exposició es pot visitar del 4 al 10 de maig de 2011, a la Sala 2 del Palau Robert de Barcelona.
L'exposició, una iniciativa de la Regió de Sardenya i del Consolat d'Itàlia a Barcelona, es presenta a Barcelona amb el suport de la Cambra Italiana de Comerç a Barcelona, l'Istituto Italiano di Cultura i la Generalitat de Catalunya.
Es va promoure en el marc del 150è aniversari de la Unificació Italiana i de les Trobades de les Regions i Ciutats Italianes.
L'acte inaugural va tenir lloc el 4 de maig.
Hi van assistir el secretari d'Afers Exteriors de la Generalitat, Senén Florensa; el cònsol general d'Itàlia, Daniele Perico; el director general d'Atenció Ciutadana i Difusió, Ignasi Genovès; el director del Istituto Italiano di Cultura, Salvatore Schirmo; la directora de la Cambra Italiana de Comerç a Barcelona, Mercedes Brey, i la comissària de la mostra, Vittoria Cappelli.
La personal descripció que els tres fotògrafs fan de l'illa dóna com a fruit una visió intimista i onírica, altres vegades misteriosa i impenetrable, però que s'allunya sempre d'esquemes tòpics i coneguts.
Un plantejament que es manté fidel al principi que cultura i turisme constitueixen un binomi indissoluble a l'hora de mostrar Sardenya, considerada una de les illes més boniques del món pels nombrosos atractius turístics i per l'afabilitat de la gent.
La mostra, després d'exhibir-se en importants museus italians, va començar el 2010 una gira europea al Principat de Mònaco, on es va exposar a la vil·la Casa Mia, seu de l'Académie de Danse Princesse Grace, creada per voluntat de la difunta princesa i presidida actualment per la seva filla, la princesa Carolina. |
10,735 | El fotògraf Zed Nelson presenta una col·lecció d'imatges que expliquen l'obsessió per la bellesa i la joventut en l'exposició "Love Me", que es pot visitar del 14 de maig al 31 d'agost a la primera planta del Palau Robert.
La mostra és una de les més de 45 que es poden veure a diversos centres de Barcelona dins el festival DOCfield>14 de fotografia documental Barcelona.
"Love Me" explora, en les 25 imatges de la mostra, un ideal de bellesa occidental i la manera com aquest culte al cos s'ha exportat i globalitzat.
També s'hi analitza el poder de la indústria mundial de la bellesa i la nostra inseguretat col·lectiva, vanitat i por a envellir.
Una indústria mundial que mou 160.000 milions de dòlars l'any.
El fotògraf planteja als ciutadans quina és la seva posició en una cultura que convida constantment a jutjar i ser jutjats per la nostra aparença.
El culte al cos s'explica, segons considera Nelson, per la por a envellir, que genera una obsessió malaltissa, i pel fet que el món recompensa, des del punt de vista social i econòmic, les persones amb millor imatge.
"He viatjat molt –afirma el fotògraf–, i m'he adonat que no només els llocs començaven a semblar tots iguals, sinó que les persones també s'assemblaven cada cop més entre elles.
La globalització no tan sols ha dut l'Starbucks a Pequín i centres comercials a l'Àfrica, sinó que també està creant una imatge homogènia inquietant".
Durant cinc anys, el fotògraf va visitar divuit països dels cinc continents per captar les imatges de l'exposició.
Imatges que també s'han publicat en el llibre "Love Me" (editorial Contrasto).
A "Love Me" coneixem cirurgians plàstics, persones anorèxiques, reines infantils de la bellesa, culturistes, aprenents de model, mestresses de casa, estrelles del porno i empresaris.
A més, veiem un concurs de bellesa que se celebra cada any en una presó de dones sud-americana, soldats nord-americans que es col·loquen gratuïtament implants de pit, i la llarga llista d'operacions de nas que es fan a Teheran (Iran).
També hi apareixen estudiants de cirurgia plàstica que realitzen estiraments facials en caps humans amputats de cossos donats a la ciència, treballadores d'una central nuclear russa que concursen pel títol de "Miss Àtom", i un cirurgià plàstic milionari del Brasil que ofereix operacions de cirurgia estètica de franc a persones sense recursos.
Algunes de les imatges més colpidores són les protagonitzades per personatges quotidians: adolescents britàniques, dones senegaleses que es decoloren la pell per semblar més blanques, i un home de mitjana edat que es prepara per sotmetre's a una operació de cirurgia que el faci semblar més jove i, per tant, més "competitiu" a la feina.
La seva obra s'ha exposat a la National Portrait Gallery, a la Tate Britain, i forma part de la col·lecció permanent del Victoria & Albert Museum.
Ha fet exposicions individuals a Londres, Estocolm i Nova York.
Aquesta exposició es presenta en el marc del Festival DOCfield>14, que organitza Photographic Social Vision per segon any consecutiu (Circuit; edició 2013), amb un programa d'exposicions a 40 centres de Barcelona, amb l'objectiu de difondre i posar de manifest el valor social del fotoperiodisme i la fotografia documental.
La selecció de les exposicions ha anat a càrrec de l'editora gràfica italiana Arianna Rinaldo, amb mostres que s'han presentat a festivals internacionals com el "Visa pour l'image" de Perpinyà (França) o "Cortona on the move" (Itàlia). |
10,794 | Del 14 de març a l'11 de juny del 2017, el Palau Robert presenta l'exposició "La Política retratada", una mostra col·lectiva que repassa la crònica social i política dels darrers 40 anys a través de l'obra crítica, sovint satírica i sempre esmolada de 48 dibuixants humorístics.
La crònica social i política a través de dibuix humorístic", organitzada per la Generalitat, presenta, a través de 200 acudits publicats en 60 mitjans i publicacions diferents, una visió global i contextualitzada de la nostra història recent a través del dibuix humorístic.
La història d'un món en moviment, i també una societat en transició permanent, que han anat escrivint el ric panorama de dibuixants humorístics de Catalunya i Espanya.
Aquesta proposta també vol posar de manifest la funció social de l'humor gràfic i reviure moments molt importants de la història recent, coincidint amb els 40 anys de les primeres eleccions democràtiques a l'Estat espanyol després de la llarga i fosca etapa de la dictadura franquista.
El període que cobreix l'exposició, que té com a comissaris el dibuixant Jordi Duró i el politòleg Jordi Torrents, comença just abans de l'atemptat a la revista satírica "El Papus" i arriba fins a l'actualitat, quan fa poc vam viure els tràgics esdeveniments del setmanari satíric francès "Charlie Hebdo".
Del 14 de març a l'11 de juny del 2017, a la Sala 2
Opuscle de l'exposició en format PDF
L'exposició s'estructura en 8 àmbits amb acudits relacionats amb alguns dels fets més significatius de la nostra història recent.
L'organització temàtica té una intenció: aïllar els temes per poder revisitar-los en clau de progrés.
Cinc autors de diferents generacions, J.L. Martín i Òscar Nebreda, Flavita Banana, Manel Fontdevila i Jaume Capdevila 'Kap', opinen sobre la censura i els límits de l'humor, la funció de l'humor polític i de com veuen la situació actual en un audiovisual que es pot veure a l'exposició.
Imaginar-se el nombre de ninotaires que hi poden haver al nostre país i multiplicant-los per tants dies com té l'any i per tants anys com portem de democràcia, ens donaria una idea de la magnitud de l'obra produïda.
No és voluntat de l'exposició l'exhaustivitat, ni de temes ni d'autors, perquè seria senzillament impossible.
Sí que és però voluntat de "La Política retratada", la representativitat.
A continuació, segueix la relació d'autors amb obra a l'exposició i els mitjans on aquesta s'ha publicat.
Mitjans i publicacions on s'han publicat les obres:
La sàtira i l'humor gràfic com a expressió i arma política, compten amb una llarga tradició i la seva història segueix molt de prop les incidències de la lluita per la llibertat de premsa.
Cada dia, sense excepció, els dibuixants humorístics ens proveeixen d'un retrat crític i acurat de l'actualitat política i social jugant un paper important en la construcció crítica de l'opinió col·lectiva.
A punt de celebrar-se els 40 anys en democràcia, és un bon moment per parar i revisitar la nostra història recent de manera diferent: a través de l'obra dels dibuixants humorístics.
De les primeres eleccions democràtiques fins avui, "La política retratada" vol contraposar la memòria individual sobre els fets viscuts, amb la representació que n'han fet els ninotaires.
Els efectes en el visitant poden ser dos: que es consolidin les opinions formades o que es sacsegin tot posant-les en qüestió.
Per primera vegada, una mostra col·lectiva
Els dibuixants humorístics són opinadors destacats a la premsa i, avui també a les xarxes socials.
No obstant això, han passat inadvertits en l'àmbit expositiu amb l'excepció d'algunes mostres monogràfiques puntuals.
Una d'aquestes exposicions va ser la que el Palau Robert va dedicar, el 2007, a Cesc, un dels millors comunicadors gràfics del país, amb el nom "La forçà d'un traç", coincidint amb el primer aniversari de la seva mort.
El traç i la mirada personal crítica o humorística dels dibuixants humorístics són seguides massivament.
Si algú crea universos propis injectant vitalitat i capacitat crítica al món on vivim, aquests són els ninotaires.
Connectats amb la realitat, contribueixen amb les seves vinyetes a enriquir, amb humor i crítica, l'experiència i opinió de les persones.
A primera línia de foc de la llibertat d'expressió
Els ninotaires són la primera línia crítica dels esdeveniments quotidians i excepcionals.
Retraten la realitat amb una visió sovint humorística i sempre esmolada.
La síntesi d'imatge i paraula en un acudit té una història que es remunta als propis inicis de la premsa.
L'acudit ha recollit l'actualitat i n'ha opinat o reflexionat sovint utilitzant la disfressa del dibuix satíric, que permet dir coses que dites altrament serien massa dures o censurables.
És per això, per ser els més atrevits, que els ninotaires han estat des de sempre a l'objectiu de la censura i els atacs totalitaristes.
Històricament, el dibuix humorístic ha tingut entre els seus practicants les figures més representatives i innovadores del dibuix.
Tots els dibuixants de renom han explorat aquest llenguatge: d'Opisso a Junceda i d'Apa a Cesc.
Avui, amb les noves tecnologies, el píxel substitueix la tinta i s'obren noves possibilitats plàstiques: apareixen el collage, la tipografia i el disseny com a noves tècniques comunicatives afegides al traç propi de cada autor.
Tot i la riquesa del col·lectiu, podem afirmar sense reserves que dibuixants humorístics, ninotaires i altres manifestacions pròximes són els grans oblidats de les arts visuals.
Potser perquè treballen a cavall de la premsa, l'opinió i la política.
Potser perquè treballen des de l'anonimat.
Potser perquè es mouen en el terreny de l'humor.
Sigui pel motiu que sigui, per la qualitat artística de la seva obra i pel paper que juguen en la construcció crítica de l'opinió col•lectiva, toca obrir-los les portes de l'olimp de les arts visuals.
I en aquest sentit, aquesta exposició vol ser una modesta contribució.
El test del progrés: 40 anys en transició
"La Política retratada" és el resultat d'una important tasca de buidatge d'hemeroteca dels darrers 40 anys.
Una recerca que ha permès definir els vuit àmbits de l'exposició i alhora identificar els temes de cada àmbit que després s'han demanat en forma d'obra publicada als dibuixants.
Ja en la fase d'investigació s'ha identificat una constant: la repetició.
Una repetició tal que acudits antics són avui plenament vigents i viceversa.
Un joc interactiu amb el visitant a l'exposició permet prendre consciència d'aquesta constant de repetició.
I és que el ressorgiment de temes que semblaven superats es produeix una vegada i una altra alternant-se amb l'aparició de nous temes propis d'un món en moviment.
Estudia disseny gràfic a l'Escola Eina i és becat per la Parsons School of Design de Nova York, on obté el seu BFA.
Fundador i Director Creatiu a Duró, actualment també és professor de la Universitat Pompeu Fabra i d' Eina.
Manté una intensa activitat com a il·lustrador i, des de la fundació del diari Ara, té la seva pròpia secció d'opinió gràfica.
La seva feina ha estat reconeguda en diverses publicacions i premis nacionals i internacionals.
És col·leccionista de papers vells (que utilitza per les seves classes, publicacions i conferències) i acumula singles de R'n'R. És un DJ terrible.
Jordi Torrents és llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Entre els anys 2002 i 2003 treballa com a freelance pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya desenvolupant estudis sobre institucions i polítiques culturals d'àmbit nacional i europeu.
Des de l'any 2002 és responsable del Departament de Projectes del FAD (Foment de les Arts i del Disseny).
Al llarg dels catorze anys que porta vinculat al FAD, ha treballat assistint les diferents juntes directives de l'entitat en la conceptualització de projectes i ha coordinat la producció de desenes d'activitats, projectes i serveis en les dimensions social, cultural i econòmica del disseny. |
10,815 | FLAIX FM, primera radiofórmula catalana dedicada exclusivament a la música dance, repassa el passat, reflexiona sobre el present i pensa en el futur a l'exposició "FLAIX 2042", que es presenta al Palau Robert per commemorar el 25è aniversari de l'emissora.
Com s'escoltarà la ràdio d'aquí a 25 anys?
Què significarà, aleshores, ser la megaràdio?
Per respondre aquestes preguntes i fer la prospectiva de futur s'ha comptat amb la col·laboració dels comissaris Rosa Pera i Ricard Robles (SONAR), i el Prof.
Brian Subirana de l'Institut Tecnològic de Massachussets (MIT).
L'exposició, que es podrà visitar del 27 de juny al 19 d'octubre, és una producció de FLAIX FM, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de Cellnex Telecom, Hewlett Packard, Omen by HP i BenQ.
Del 27 de juny al 19 d'octubre, a la Sala 2
FLAIX FM, creada el 1992, ha fet d'altaveu de tendències emergents i de motor de la indústria vinculada a la música electrònica, el lleure i l'entreteniment.
I ha aconseguit un ressò important amb un llenguatge propi i amb uns comunicadors que compleixen 25 anys d'eterna joventut.
L'emissora ha crescut en audiència i territori, i la segueixen més de 300.000 persones diàriament.
El món ha canviat molt des d'aleshores, com també ho ha fet la manera d'informar-se, escoltar i gaudir de la música.
Els qui abans eren oients passius, ara en són participants remots i interconnectats que experimenten i comparteixen continguts sense limitacions horàries ni geogràfiques.
Quatre estudis de disseny barcelonins col·laboren en el projecte amb quatre instal·lacions per a aquesta exposició.
L'itinerari s'inicia a la planta baixa, amb la intervenció d' Opisso Studio a l'aparador, amb un diorama gràfic construït a partir de dades relacionades amb la música, l'audiència i l'activitat desenvolupada per FLAIX FM en els seus 25 anys d'història.
La resta d'instal·lacions les trobem a la Sala 2.
Alex Posada ( MID ) ha creat un dial interactiu per tornar a reviure l'esperit de Flaix, tot escoltant programes, jingles i cançons que es poden sintonitzar en un dial cronològic que permet recórrer 25 anys de FLAIX FM.
La mobilitat de la ràdio interconnectada és el tema que ha servit a Anna Fuster i Daniel Julià ( Pimpampum ) per realitzar una instal·lació de vídeo que intercepta la participació dels oients a temps real; qui l'habiti podrà visualitzar a temps real com l'audiència interactua amb la música i els continguts Flaix.
Finalment, Onionlab ha sintetitzat, en un espai immersiu, les prospectives dels experts a través de la creació d'entorns de realitat virtual que permeten als visitants experimentar el futur des de la pròpia sala d'exposicions.
Al voltant de l'exposició FLAIX 2042 també hi ha prevista tota una sèrie d'activitats com ara conferències, debats i tallers, que s'han programat paral·lelament durant els 4 mesos de l'exposició, al Palau Robert.
Experiència VR que trobareu a l'exposició. |
10,847 | L'exposició al Palau Robert, "Clotilde Cerdà/Esmeralda Cervantes, un dona davant d'una època", pretén recuperar la figura d'aquesta extraordinària concertista d'arpa, compositora, escriptora i activista en defensa dels drets de les dones i dels sectors més explotats, compromesa amb l'abolició de formes de violència del seu temps: la guerra, la dominació, l'esclavatge i la pena capital.
La nova proposta expositiva, que té com a comissària la professora de Filosofia de la Universitat de Barcelona, Lorena Fuster, es pot visitar del 22 de juliol al 4 d'octubre, a la Sala 2.
La mostra reconstrueix la història de Clotilde Cerdà / Esmeralda Cervantes (Barcelona, 1861 - Santa Cruz de Tenerife, 1926) a partir de les notícies de la premsa internacional, les cartes recuperades i, sobretot, d'un àlbum que Clotilde i la seva mare van compilar i que la Biblioteca de Catalunya va adquirir el 1999.
Un àlbum de 76 fulls que aplega fotografies, targetes de visites, correspondència, programes i reculls de premsa.
Del 22 de juliol al 4 d'octubre, a la Sala 2
Clotilde Cerdà i Bosch és filla de l'enginyer Ildelfons Cerdà, responsable del projecte urbanístic de l'Eixample, i de Clotilde Bosch, pintora.
Als tres anys, a causa de la separació del matrimoni, Clotilde va deixar la seva llar de Barcelona per marxar amb la seva mare cap a Madrid.
El seu bateig artístic com a Esmeralda es deu a l'escriptor francès Victor Hugo, que li va donar el nom de la protagonista de la seva novel·la Nostra Senyora de París.
La reialesa espanyola, segurament la mateixa Isabell II, va completar el nom artístic amb Cervantes, recordant l'autor d' El Quixot.
L'exposició està articulada a partir dels dos vessants de la seva vida: d'una banda, una existència fulgurant marcada pel fet de ser una nena prodigi de la música, les gires i els contactes internacionals amb els centres de poder i, de l'altra banda, el seu incansable treball de fons com a activista pel millorament del món i com a creadora d'una obra feta d'institucions, textos i partitures.
La seva mare Clotilde Bosch, una dona lliure i progressista, la guia i l'acompanya en totes dues passions al llarg de la seva intensa vida.
La creació d'Esmeralda Cervantes i el gran món de Clotilde Cerdà
La primera part de l'exposició fa referència a la creació del personatge d'Esmeralda Cervantes.
Només amb 12 anys, va debutar, sota la batuta de Johann Strauss II, a l'Exposició Universal de Viena l'any 1873.
Posteriorment va participar en esdeveniments similars, símbols de modernitat, com l'Exposició del Centenari de la Independència dels Estats Units celebrada a Filadèlfia el 1876, l'Exposició Universal de París del 1878 i la de Chicago del 1893.
Esmeralda Cervantes va fer dues llargues gires per les Amèriques, en què va visitar el Brasil, l'Argentina, el Perú, Xile, l'Uruguai, Cuba, Mèxic, Puerto Rico, i va aconseguir els més alts honors de les principals personalitats d'aquests països.
També va voltar els Estats Units, on va actuar a la Casa Blanca davant el president, Grover Cleveland, i la primera dama, Frances F. Cleveland.
Esmeralda Cervantes també va fer diverses gires al llarg de la seva carrera per les principals corts reials europees, per l'Imperi otomà i per l'Imperi rus.
A Alemanya va tocar en presència de Richard Wagner, que va lloar la seva genialitat com a artista.
Els viatges van ser planejats per la seva mare i afavorits per la seva pertinença a la maçoneria, de la qual eren membres molts dels polítics i intel·lectuals més rellevants, com també per les recomanacions d'Isabel II.
La consciència de la vulnerabilitat: art i activisme sociopolític
La segona part de l'exposició se centra en les diferents maneres en què es desplega l'activisme sociopolític de Clotilde Cerdà, que sempre va mostrar una voluntat clara per afavorir la millora de les condicions de vida materials i espirituals de les persones.
Els centres de poder van passar de l'elogi, mentre només els semblava que era una noia caritativa que tocava molt bé l'arpa, a la crítica severa per les seves idees feministes, pacifistes i a favor de l'emancipació dels pobles i de la humanitat en una època, a cavall dels segles XIX i XX, de gran agitació i transformacions culturals, socials, polítiques i econòmiques.
El 1885 Clotilde Cerdà va fer realitat a Barcelona un projecte que havia estat planejant durant molts anys amb la seva mare: la creació de l'Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona "Esmeralda Cervantes", una institució de formació científica, artesanal i artística dirigida sobretot a les dones obreres.
Es va inspirar en institucions semblants que ja existien als Estats Units, Bèlgica, Alemanya, França i Suïssa, i va oferir matèries com dibuix, pintura, escultura, gravat, brodat, sabateria, enquadernació i altres arts aplicades a la indústria, geometria, física i química aplicades, càlcul mercantil, taquigrafia, idiomes, tipografia i, per descomptat, música, gimnàstica, ball, literatura, literatura...
L'exposició també fa esment de la necessitat de continuar recuperant el llegat oblidat de Clotilde Cerdà.
La seva força creativa abasta des de la composició d'obres musicals fins a l'escriptura d'assajos i articles, com també activitats d'editora i directora de revistes culturals i literàries.
Només en tenim un coneixement parcial perquè bona part del seu llegat s'ha extraviat.
Algunes referències d'aquest vessant creatiu són quinze composicions de les quals només s'ha trobat la partitura de Salutation angélique, el seu llibre Historia del Arpa, publicat també en versió alemanya, l'opuscle Address on the Education and Literature of the Women of Turkey, diversos articles en la premsa del moment, les dues revistes associades a les institucions fundades per ella i la revista multilingüe que va fundar a París amb el nom L'Étoile Polaire / La Estrella Polar.
Clotilde Cerdà amb la seva mare Clotilde Bosch.
Clotilde Cerdà (recolzada i de fosc) envoltada d'alumnes de l'Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona que va fundar el 1885 a Barcelona. |
10,879 | L'exposició s'estructura en 6 àmbits temàtics que mostren de manera atractiva i suggeridora la relació entre l'home i la muntanya a
Paisatges, personatges, indrets, obres d'art, filmografia, fotografies, literatura, objectes, olors i sensacions seran presents a
Els àmbits en què s'estructura l'exposició són:
6- Entre la curiositat i l'evasió
Del 4 de desembre de 2001 al 30 de juny de 2002
La muntanya és, i ha estat històricament, una realitat física tan propera a nosaltres que gairebé se'ns fa impossible parlar d'ella si no és
a través dels referents humans.
Aquesta proximitat, però, no ha aconseguit mai manllevar-li el seu caràcter màgic, aquesta empremta
Barrera, frontera, límit, però també lloc de pas, refugi, lloc de vida i de treball; esforç, repte, tenacitat, però també gaudi, repòs, plaer.
Aquests, i molts d'altres, són els significats que doten d'un contingut ric i ple el concepte de muntanya.
Altes i inabastables quan les mirem de terra estant, les muntanyes poden semblar una cosa ben diferent vistes a una altra escala:
petites rugositats de l'escorça terrestre, solcs i plecs que, talment com la pell del nostre cos, identifiquen un lloc, una edat, un procés,
una ferida, una experiència.L'origen i l'aspecte definitiu de la muntanya es deuen a dos fenòmens geològics fonamentals: l'orogènesi -el
procés de plegament i trencament de l'escorça terrestre- i l'erosió -el desgast del relleu per causa de factors externs, sobretot l'aigua,
No obstant això, les interpretacions científiques no són les úniques que han intentat donar resposta a aquests fenòmens.
cultures han cercat l'origen de les muntanyes en mites i en herois o les han poblades de personatges i éssers fabulosos.A cada
muntanya, en funció de les característiques del substrat i dels materials acumulats, hi predominen diferents tipus de roques.
factors, juntament amb altres com el clima, la vegetació i l'acció de l'home, fan que se'ns mostrin diferents tipus de paisatges.
Visions personals i subjectives d'aquests materials i aquests paisatges són altres maneres d'interpretar les nostres muntanyes.
Al llarg de la història, l'home i la muntanya han estat absolutament lligats l'un a l'altre.
Cada persona, en cada lloc i en cada moment, ha
pogut establir amb la muntanya un diàleg concret, vivint-hi una experiència singular i única.
Juli Soler i Santaló, enginyer, excursionista i fotògraf, va ser un explorador dels Pirineus, especialment de la Vall d'Aran, que va
interessar-se tant per l'aspecte físic de la muntanya com pel seu vessant humà.
Una bona part de la seva obra fotogràfica és un recull
documental de les persones, els hàbits, la feina, les cases i les festes dels antics pobles muntanyencs.
La descoberta del medi muntanyenc es produeix a Catalunya a partir de les primeres dècades del segle XIX.
deixava de ser un lloc inhòspit i desconegut.
Els primers descobridors de la muntanya s'hi van acostar amb actitud de curiositat científica i artística.
Avui dia, gairebé dos-cents anys
després, acostumem a veure la muntanya com un lloc més aviat de lleure i evasió. |
10,895 | L'exposició "MVM Amb Manuel Vázquez Montalbán", que es presenta de l'1 de novembre al 16 de març de 2008 al Palau Robert, ens apropa a l'univers literari d'aquest escriptor, cronista i intel·lectual, que va néixer al barri del Raval de Barcelona, sempre present en la seva obra.
El disseny expositiu de "MVM Amb Manuel Vázquez Montalbán" s'ha creat buscant un paral·lelisme conceptual entre la gastronomia -un tema per al qual l'escriptor sempre va mostrar interès- i la seva vida i obra.
La mostra consta de cinc espais: l'aperitiu convencional, el rebost de la memòria, la cuina de les escriptures, el menjador comú i el "fumoir" de les digestions.
S'hi inclou, entre moltes altres coses, tota l'obra bibliogràfica de Montalbán en volums de primeres edicions, fotografies i retalls de textos relacionats amb l'entorn i circumstàncies socials i polítiques del moment.
El recorregut per aquests espais posa de manifest les claus de l'èxit literari de Vázquez Montalbán, la relació reeixida amb els lectors, l'elecció encertada dels temes que escollia per als seus escrits i obres literàries.
També l'esforç d'investigació perquè la tècnica literària fes coherent i eficaç la comunicació.
L'obra de Vàzquez Montalbán abasta modalitats literàries diverses: la poesia, l'assaig, el pamflet, la novel·la o el periodisme.
En tots els escrits, sobre temes tan diversos com ara la vida quotidiana, la política, la gastronomia o el Barça, s'hi reflecteix el seu esperit crític, la denúncia de les injustícies i la crítica valenta contra els mals usos del poder.
Vázquez Montalbán ha estat i és estudiat en àmbits geogràfics i acadèmics diversos.
Moltes persones han entrat en el món peculiar i ric de l'autor per les seves col·laboracions periodístiques o per la lectura de les novel·les més famoses i venudes, com les del detectiu Carvalho, un dels personatges claus en la seva obra.
L'obra literària de Montalbán s'ha traduït a molts idiomes i projecta la imatge de Catalunya i de Barcelona arreu del món.
L'exposició s'acompanya d'un opuscle i també d'un catàleg que inclou textos de Maruja Torres, Georges Tyras, Raimon, Josep Vicenç Saval, Suso de Toro, Rafel Ribó, José Saramago, Manuel Campo Vidal o Ferran Adrià entre altres.
També hi apareixen tres dibuixos-caricatures de Miquel Ferreres, Juan J. Guillen i Lluïsa Jover.
Al voltant de l'exposició es programaran un seguit d'activitats educatives, culturals i gastronòmiques que contribuiran a difondre millor la figura d'un escriptor i d'una obra que ens ajuden a entendre millor la història més recent de Catalunya.
De l'1 de novembre de 2007 al 16 de març de 2008 |
10,944 | No ho dic en el sentit evident, en l'aspecte potser massa evident.
No crec que sigui una actriu en absolut, almenys en una accepció tradicional.
El que ella posseeix, aquella presència, aquella lluminositat, aquella intel·ligència enlluernadora, es perdria en un escenari.
És tan fràgil i delicada que només ho pot captar una càmera.
És com el vol d'un colibrí: només una càmera pot expressar la seva poesia(...).
És absurd que ho digui, però em fa la impressió que morirà jove.
Realment, espero que visqui prou per alliberar aquest estrany i adorable talent que bull en el seu interior com un esperit engabiat.
Del 31 de maig al 3 de setembre de 2006
He deixat parlar Capote perquè crec que el seu text, que demostra una visionària sensibilitat per captar els gestos més íntims i trencadissos de la personalitat de Marilyn, sintetitza l'ànima de l'exposició.
Una exposició que, fent ús de la valuosa Colección Maite Mínguez Ricart, ens obrirà les portes a la intimitat d'una de les estrelles més incontestables i alhora més incompreses de la història del cinema.
Perquè en Marilyn tot era públic i alhora dolorosament íntim.
Pocs sex-symbols han materialitzat aquest conflicte amb una transparència tan sincera i honesta.
Per això, la possibilitat de comptar amb un bon nombre d'objectes personals, fotos i vestits de Marilyn ens permet donar una visió àmplia i exhaustiva no tan sols de com eren persona i personatge sinó de la importància que va tenir en el context del cinema nord-americà dels anys cinquanta i de la rellevància del seu llegat, després de més de quaranta anys de la seva mort.
L'objectiu de l'exposició no té res a veure amb la mitomania.
Tots els records de què disposem són les peces d'un trencaclosques que configuraran una imatge de Marilyn diferent per a cadascun dels visitants de l'exposició.
En aquest sentit, la combinació d'objectes d'una Marilyn desconeguda –la de la seva infantesa i adolescència, per exemple- i d'una Marilyn glamourosa coincideixen en un mateix punt: la textura d'una divinitat terrestre, propera i càlida.
Tota la vida he sentit una gran fascinació pel món del setè art. Vaig passar la meva adolescència veient totes les pel·lícules que podia i recordo que em quedava encantada contemplant els fotogrames de les properes estrenes en les marquesines de les sales de cinema.
Els diumenges anava al Mercat de Sant Antoni a comprar i intercanviar retalls i fotografies de pel·lícules i artistes.
Així vaig conèixer en Lluís de Val, el meu marit.
La fascinació per tot allò relacionat amb el món del cinema ens va unir i s'ha convertit en una part important de la nostra vida.
Marilyn Monroe era i és una de les meves actrius favorites, per la qual sempre he sentit una gran admiració i respecte.
Des del principi, tant Lluís com jo mateixa vam voler conèixer Marilyn buscant pertot arreu aquells objectes més representatius de les diferents etapes de la seva vida i també aquells que reflectissin més fidelment totes les facetes de la seva personalitat.
Per aconseguir-ho, vam centrar els nostres esforços en la tasca de documentació i recerca i vam començar a localitzar les peces que avui configuren aquesta col·lecció, considerada pels especialistes com la més important del món.
Apropar-nos a aquest personatge ha estat i és una gran aventura que avui volem compartir amb totes les persones que visitin aquesta exposició.
Les relíquies sempre han obsessionat la humanitat fins al punt, durant l'Edat Mitjana, que es promoguessin recerques de tot tipus, alguna llegendària per les seves repercussions.
Però si fa segles s'edificaven temples per adorar aquestes peces i s'organitzaven guerres per obtenir-les, ara el culte ha passat de temes bíblics a cinematogràfics, del que era sagrat a horitzons més aviat profans.
Les estrelles de Hollywood són les indiscutibles divinitats i només algunes d'elles poden ser considerades com a universals.
El simple fet de dir "Marilyn" evoca directament aquella noia que, en realitat es deia Norma Jeane i a qui, des de ben petita, hom comparava amb Jean Harlow.
Fa anys que acompanyo Maite Mínguez i Lluís de Val en la recerca del llegat de Marilyn Monroe.
El resultat és aquesta exposició i un llibre que demostren que el mite fou una persona de carn i ossos, no un simple producte del departament de publicitat d'un estudi de Hollywood.
Hem viatjat a Los Angeles, hem pogut parlar amb alguns de les seves amistats (fins i tot amb el seu primer marit), i hem tractat de separar el que és fals del que és autèntic.
Aquest és el resultat d'una investigació sobre una dona inoblidable.
Tots els mites tenen una vida que val la pena explicar.
I com més obscurs són els seus inicis, més alimenten la seva llegenda.
És evident que Marilyn no hauria estat la dona insegura i vulnerable que va conquerir Hollywood si no hagués passat per una infància difícil.
Nascuda l'1 de juny de 1926 a Los Angeles, Califòrnia, Norma Jeane Mortensen (després Baker) va créixer sota l'influx d'una mare, Gladys, que es mal guanyava la vida com a talladora de negatius a l'RKO i que va estar ingressada en institucions mentals bona part de la seva vida adulta, i enyorant un pare que va escapar-se de casa abans de veure quina cara feia la seva filla.
Malgrat que va gaudir de la tutela de Grace McKee (després Goddard) en els seus primers anys de vida, als nou anys va començar a passejar-se per un seguit d'orfenats i cases de parents.
Quan per fi va poder tornar amb la tia Grace, el marit d'aquesta va intentar violar-la.
Protegida per l'obsessió de Grace de veure en ella l'estrella de cinema en la qual finalment es convertiria, Norma Jeane acabaria essent víctima d'un casament concertat per la seva tutora amb Jim Dougherty, que treballava en una fàbrica d'avions.
Va ser la primera d'un seguit de relacions sentimentals marcades per la dependència (Norma Jeane es referia a Jim com a "papa") i la insatisfacció emocionals.
Quatre anys després, el 1946, es divorciaven.
El 19 de juliol de 1946, Marilyn, encara sota el nom de Norma Jeane, feia la primera prova de càmera per a la Twentieth Century Fox.
Uns dies després el president de l'estudi, Darryl F. Zanuck, donava el seu vistiplau al contracte que lligaria l'actriu novell amb la Fox durant sis mesos, cobrant 75 dòlars per setmana, treballés o no treballés.
Era feina dels publicistes de la companyia donar-la a conèixer, construir la seva imatge i que destaqués d'entre les desenes de noies contractades per l'estudi.
Amb una renovació per sis mesos més, la seva intervenció en dues desafortunades pel·lícules de sèrie B la van deixar sense feina el 31 d'agost de 1947.
A la Columbia Pictures Harry Cohn es va ocupar de tenyir-la de ros platí, i li va donar un paper secundari a La jungla del asfalto de John Huston, cosa que no li va passar per alt a Joseph L. Mankiewicz qui va escollir-la per participar a Eva al desnudo.
Marilyn tornava a la Fox aconseguint un contracte per set anys amb les condicions draconianes que en aquella època acostumaven a unir els actors amb els estudis que s'aprofitaven d'ells.
Els publicistes de la Fox van ser, doncs, els responsables de la creació de la seva imatge d'ingènua bomba sexual, sobretot a través del seu vestuari. |
10,960 | L'exposició "Mercats de la Mediterrània" ens proposa un viatge sensorial i vivencial pels mercats i les cultures d'arreu de la Mediterrània.
A més, ens dóna les claus per entendre aquests espais públics i dinàmics on es desenvolupen, més enllà dels intercanvis de productes i de coneixements, relacions socials i culturals que donen lloc al mestissatge, a la transformació i al progrés.
Us convidem, doncs, a visitar l'exposició "Mercats de la Mediterrània" i a participar de la proposta pedagògica que hem dissenyat per als diferents nivells educatius.
Els vostres alumnes coneixeran no només on són i com funcionen els mercats de la nostra àrea geogràfica i cultural, la Mediterrània, sinó que també descobriran i reflexionaran sobre les seves peculiaritats i els seus valors.
L'observació, la recerca, l'anàlisi, la reflexió, l'experimentació i el treball en equip són les capacitats que, en clau de joc, es posaran en funcionament en la vostra visita a l'exposició.
La Vicenta té una parada de peix al mercat.
Fa molts anys que es dedica a l'ofici de vendre peix i sap moltes i moltes coses interessants sobre els mercats, la gent que hi treballa, els productes que s'hi venen, els clients que hi compren, les persones que s'hi passegen.
Tot un món ple de sensacions, d'anècdotes, de relacions i de vida que la Vicenta ens farà descobrir mentre visitem l'exposició.
Activitat: visita teatralitzada
Us proposem un recorregut lúdic per l'exposició per conèixer com són i com funcionen els mercats de la Mediterrània.
Proves i pistes, dibuixos i endevinalles, recerca d'enigmes, simulacres, accions i interpretacions seran el vehicle indiscutible per comprendre i assimilar tot el que podreu observar i experimentar durant el vostre recorregut per l'exposició.
La visita a l'exposició ens permetrà descobrir i analitzar les especificitats i els valors dels mercats de la Mediterrània.
A més, anirem trobant les claus que ens permetran iniciar un treball més aprofundit a l'escola sobre algunes temàtiques d'actualitat, com per exemple la multiculturalitat o la dieta mediterrània i els nous hàbits de consum.
Es tracta d'una proposta que, lluny de considerar l'exposició com a un fet aïllat, busca la complicitat i la interacció entre la visita i el treball a l'escola.
Activitat: visita guiada i treball de quadern didàctic |
10,970 | Premio Nacional de Narrativa per la novel·la Galíndez.
Premi Raymond Chandler a Viarregio, Itàlia, pel conjunt de la seva obra.
Premi Europa per la novel·la Galíndez.
Premi de la Crítica per la novel·la El estrangulador.
Premi Giorgio Fini per la seva obra literària.
Premi Scanno de la Fundació Tanturri.
Premi Grinzane Cavour, qualificat per la UNESCO com a panorama privilegiat cultural internacional, pel conjunt de la seva obra.
El Col·legi de Periodistes de Catalunya instaura el premi de periodisme Manuel Vázquez Montalbán.
En un doble sentit: periodisme de política internacional i periodisme esportiu. |
11,024 | Acabada la guerra, el pare s'exilia a França amb la intenció d'anar-se'n a Mèxic.
Quan sap que ha de néixer el seu fill, torna a Barcelona, on és detingut.
Pocs dies després del naixement de MVM, el seu pare és condemnat a vint anys i un dia.
El nen, als tres anys, coneixerà el seu pare en una visita a la presó Model, separats, pare i fill, per una doble reixa.
1944 Gràcies a un indult, el pare surt de la presó.
Els anys següents són d'enormes limitacions econòmiques i socials.
El petit Manuel aprèn a llegir amb el seu pare.
Al centre San Luis Gonzaga, estudia primària i batxillerat.
El preuniversitari, en una acadèmia del carrer d'Ausiàs March, on té com a professor Basilio Losada.
Comença els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.
Estudia al mateix temps Periodisme.
Primera detenció, acusat d'activitats polítiques subversives a la universitat.
El curs 1959-1960 se'n va a Madrid per a l'últim any de la carrera de Periodisme.
Quan fa cinquè de carrera, es casa amb Anna Sallés, companya d'universitat.
Com abans l'Anna, ingressa al PSUC.
Treballa com a periodista a La Solidaridad Nacional i més tard a La Prensa, diaris del Movimiento.
L'Anna i el Manolo són detinguts, jutjats, sotmesos a un consell de guerra i empresonats.
Després, Vázquez Montalbán, amb els també universitaris Salvador Clotas, Martí Capdevila i Ferran Fullà, és internat a la presó de Lleida.
Allà comença a escriure el seu primer llibre, Informe sobre la información, per encàrrec del professor Antoni Jutglar i l'editorial Fontanella, així com els seus primers llibres de poemes.
Es beneficia de l'indult subsegüent a la mort del papa Joan XXIII.
Dificultats per trobar feina estable.
Encàrrecs esporàdics als arxius de l'enciclopèdia Larousse.
Durant el curs 1964-1965 es llicencia en Filosofia i Lletres.
Redactor en cap de la revista, de vida efímera, Siglo 20, amb col·laboradors com Nicolás Sartorius, César Alonso de los Ríos i Àngel Abad.
La publicació va ser clausurada pel ministre Fraga Iribarne.
1966 El 30 de juliol neix el seu fill Daniel.
El nom és un homenatge a la protagonista del poemari Coplas a la muerte de mi tía Daniela.
Treballa per a les revistes Hogares Modernos i Decoración.
S'estrena a Triunfo amb la secció "Crónica sentimental de España".
Participa activament en la revista, en la qual escriu amb diferents pseudònims.
Publica Recordando a Dard��, la seva primera novel·la.
A l'antologia Nueve novísimos poetas españoles, promoguda per Carlos Barral i J. M. Castellet (que en redacta l'estudi introductori), MVM apareix, destacat, entre els poetes "sèniors".
Col·labora a la revista Cau i treballa a Tele/eXpres, on escriu sobre política internacional a la secció "Del alfiler al elefante".
Imparteix el curs Història de la comunicació social a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Publica Yo maté a Kennedy, relat en què neix, literàriament, el detectiu Pepe Carvalho.
Després d'haver col·laborat a Hermano Lobo, posa en marxa, amb Jaume Perich, Juan Marsé i Forges, la revista d'humor polític Por Favor.La novel·la Tatuaje perfila més i consagra la figura de Carvalho.
Al Grupo Z col·labora a Primera Plana.
Membre del consell de redacció del setmanari Arreu i de la revista Taula de Canvi.
Publica L'art de menjar a Catalunya, amb fotos de Jordi Gumí i pròleg de Néstor Luján.
La projecció de MVM com a glossador, crític i practicant devot de la cuina anirà creixent fins al final de la seva vida i al llarg de tota la seva obra literària.
S'instal·la amb la família a Vallvidrera.
El fet de guanyar el premi Planeta amb la novel·la Los mares del Sur activa la seva projecció literària en altres àmbits culturals i lingüístics.
D'aleshores ençà li seran atorgats reconeixements i premis diversos.
Viatja a Bangkok per enllestir la novel·la Los pájaros de Bangkok.
Comença la seva col·laboració a El País.
Mor la seva mare, Rosa, que quinze anys abans havia tingut un atac d'hemiplegia.
Participa activament en els moviments per la pau i del "no a la guerra".
Viatja a Mèxic per entrevistar-se amb el Subcomandante Marcos.
2000 El 9 de juliol neix el seu nét Daniel.
El mes abans, homenatge de la Feria del Libro de Madrid.
Si la seva sempre havia estat una veu crítica amb relació al poder, ara es converteix en el tornaveu de les protestes contra la política de José María Aznar, a qui dedicarà el seu llibre, gairebé pòstum, La aznaridad, i contra la política dels governs dels EUA.
El mes d'octubre, mor a l'aeroport de Bangkok.
La seva mort té un extraordinari ressò mediàtic. |
11,042 | Aquesta exposició rescata l'obra desconeguda de les primeres generacions de fotògrafes a Catalunya.
S'hi estableix la genealogia de gairebé un segle de fotògrafes pioneres i s'hi exposa l'obra inèdita de 12 dones fotògrafes, feta des de mitjan segle XIX fins al començament dels anys 1960.
Les fotografies exposades permeten superar l'amnèsia històrica sobre les dones que es van dedicar de forma sistemàtica a la fotografia i que van treballar abans de la prou coneguda generació contemporània de fotògrafes professionals catalanes dels anys 1960.
Al mateix temps, les fotografies exposades il·lustren el gran valor i qualitat de l'obra d'aquestes primeres fotògrafes.
Autores d'imatges plenes de creativitat i diversitat, les pioneres actuaren o bé com a fotògrafes professionals o bé com a amateurs.
La primera professional amb estudi fotogràfic va ser Anaïs Napoleón, a mitjan segle XIX, i després n'hi va haver fins a la dictadura franquista.
En aquesta última època, la pressió de les convencions socials repressives, que va limitar el paper de les dones al rol d'"àngel de la llar", donà lloc a tota una generació de fotògrafes amateurs.
Les dones fotògrafes, en obrir-se camí en un univers exclusivament masculí, van reptar aquelles restriccions socials de gènere.
Utilitzaren diverses estratègies per superar les constriccions d'un entorn familiar i social gens propici a admetre la dedicació sistemàtica de les dones a la fotografia.
La majoria es formà en l'entorn de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC).
Amb laboratori a la cuina o al bany de casa, assoliren una obra de primera categoria, guanyadora de prestigiosos concursos internacionals i d'àmbit estatal, com els premis Nikon o el Luis Navarro.
En alguns casos els diners dels premis serviren per sufragar les despeses dels materials fotogràfics.
En altres, l'entorn familiar propiciava la dedicació a la fotografia.
Al final de la dècada dels cinquanta ressorgeix una generació que es torna a dedicar de manera professional a la fotografia.
Es consoliden en aquell moment la figura de la reportera gràfica professional i la presència de fotògrafes amb estudi propi.
Colita i Mary Nash, comissàries
Oberta al públic del 20 de desembre 2005 al 28 de febrer de 2006 |
11,131 | Per aquest motiu, l'Associació Empresarial de Publicitat i la Direcció General de Difusió Corporativa del Govern de la Generalitat, s'han sumat a aquesta celebració amb l'organització de l'exposició "Crits de paper.
Joies del cartellisme publicitari".
L'atzar ens ha dut a coincidir amb altres dues mostres de cartellisme: "Ramon Casas i el cartell" al Museu d'Història de Catalunya i "Toulouse-Lautrec i l'origen del cartell modern" al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Totes tres exposicions fan referència al naixement d'un nou mitjà de comunicació, el cartell i alhora en destaquen el valor artístic, ja que els seus creadors inicials provenien del món pictòric.
Posteriorment, dibuixants i, més tard, dissenyadors prendrien el relleu dels pintors en la creació del cartell com a peça publicitària.
Fa 80 anys la Generalitat de Catalunya ja es comunicava amb els seus ciutadans a través d'aquest mitjà, per això hem volgut incloure algun cartell d'aquella època.
Hem triat alguns exemples de missatges socials per mostrar la capacitat comunicativa d'aleshores i la seva creativitat.
Actualment l'Administració continua fent crides a la població per donar missatges de contingut social (salut, educació, cultura, igualtat...), o, simplement, per informar de la seva activitat.
El canal utilitzat, però, s'ha diversificat i especialitzat (paper, ràdio, televisió, internet, sms...).
La publicitat, doncs, segueix amb tota la seva vitalitat com un potent instrument de comunicació.
Director general de Difusió Corporativa
Oberta al públic del 5 d'abril al 14 de maig de 2006
Com un acte més amb què l'Associació Empresarial de Publicitat vol celebrar el seu 80è aniversari, va semblar adient organitzar una exposició de cartellisme publicitari històric, que recull algunes de les peces més representatives d'aquella època en què van coincidir, amb voluntat creativa, la força comercial de les marques, la dinàmica publicitària i l'aportació artística dels més reconeguts pintors, dibuixants i il·lustradors del moment.
Aquesta mirada retrospectiva, feta amb una mica de nostàlgia i un molt d'admiració, ens acosta a un món publicitari que tenia, com a gran valor, l'art més refinat sortit de la inspiració i el caràcter de vertaders creadors del modernisme pictòric i també del d'altres artistes, menys coneguts, però igualment exigents.
Si en algun moment, a la comunicació comercial, se l'ha pogut anomenar "art publicitari" va ser en aquesta època -finals del XIX, principis del XX- en què més es mereixia aquesta distinció.
Ni el tractament manual, a vegades poc precís, de la tipografia, ni la manca de frases motivacionals, ni la ingenuïtat aparent d'alguns continguts, resten força al conjunt d'aquests esplèndids cartells-anunci que, encara avui, conserven el valor artístic que els fa antologies exemplars.
Una exposició per conèixer, recordar i aprendre; amb aquesta intenció la presentem als professionals d'avui.
Director general de l'Associació Empresarial de Publicitat
Es considera que el cartell mural més antic com a suport d'informació comercial data de 1482.
Però se'n coneixen nombroses manifestacions anteriors en mans de l'Església, la noblesa i l'Estat.
Aquests estaments mantenen, a la pràctica, el monopoli del cartell fins que se'n legalitza l'ús comercial l'any 1722.
Hi ha sis motius per considerar que el cartell va ser el segon mitjà publicitari més important del segle XIX i principis del XX.
Cal posar-se en la mentalitat de l'època per valorar aquestes sis raons, que avui probablement no serien vàlides.
1) La tecnologia litogràfica va permetre grans tiratges de cartells, en formats grans i de colors vistosos.
2) Els grans artistes, atrets pel nou mitjà d'expressió, pels diners de la publicitat o per ambdues coses, van entrar en el món del cartellisme publicitari i, més endavant, del disseny publicitari.
3) La llibertat creativa del cartell, per contrast amb la política restrictiva dels editors dels diaris, que limitaven el contingut dels anuncis: no s'hi podien incloure il·lustracions i volien normativitzar-los de manera que tots fossin similars.
4) La baixa alfabetització de la població feia que els cartells, basats en grans il·lustracions i poques lletres ben visibles, facilitessin l'accés a la informació.
5) El cartell significava una forma ràpida d'estendre la informació.
Salvant les òbvies distàncies, podria dir-se que eren equivalents als mitjans de comunicació de la segona meitat del segle XX.
6) A Anglaterra pels impostos i, a França i Espanya, pels rígids controls i les fiances, la publicitat en premsa patia moltes dificultats.
En canvi, el cartell gaudia de gran permissivitat, la qual cosa feia que les ciutats importants acabessin literalment empaperades d'anuncis.
Tant és així que l'any 1839, la policia metropolitana de Londres va prohibir afixar-los a les propietats privades.
Una de les conseqüències d'aquestes limitacions va ser l'aparició de l'home - anunci, anomenat també, home - sandvitx.
S'ha dit que els cartells són una galeria d'art al carrer.
Per a molts, Jules Chéret (1836-1932) és el pare del cartellisme publicitari.
Després d'una estada a Londres on va aprendre una nova tècnica litogràfica aplicada a grans formats, tornava a París on va començar a produir cartells litogràfics, que després omplien de color els carrers de la capital francesa.
La litografia no era, però, un procediment nou, ja que havia estat inventada per Alois Senefelder a Àustria l'any 1798.
Jules Chéret va introduir quelcom més que el cartell: un model de dona jove que ben aviat esdevenia representatiu de tot un concepte popular.
La seva model preferida era una actriu i ballarina danesa, Charlotte Wiehie, que apareixia ballant i rient, extraordinàriament feliç i irresponsable.
Mirar aquells cartells era captar un extravertit alliberament de la felicitat.
Els seus dos cartells més coneguts van ser Theatre de l'Opera i Pippermint.
Les capitals europees es van omplir de cartells publicitaris, tot rebent un fort impacte artístic.
Toulouse-Lautrec - autor del famós cartell del Moulin Rouge - era lluny dels acolorits cartells de Chéret i de la pulsió d'aquest per "agradar".
Lautrec, en els seus 36 anys de vida, va imprimir d'un segell més artístic els seus cartells, que hom considerava lletjos i inquietants.
Hi ha crítics d'art que afirmen que l'estil cartellista de Toulouse-Lautrec va influir l'obra de Pablo Ruiz Picasso.
Malgrat el seu distanciament artístic, Chéret i Toulouse-Lautrec, van marcar l'origen i la base del cartellisme.
Cappello, Hohlwein i Cassandre van introduir grafismes innovadors exagerats, que per la seva simplicitat, eren ràpidament reconeguts.
Alphons Mucha (1860-1939) va inclinar-se per la introducció de l'Art Nouveau que donava un valor decoratiu i ornamental a les configuracions lineals.
Nascut a Bohèmia, a Praga, s'instal·là a París al 1890 (tenia 30 anys) i, a partir de 1922, torna a Txèquia, on mor el 1939.
Són famosos els seus cartells amb Sarah Bernhardt, que sembla sortir a totes les seves obres.
Ella fou la responsable que li encarreguessin el seu primer cartell exitós, Gismonda (1894).
Les flors i les plantes plasmades d'una forma idealitzada són gairebé una constant a tots els seus cartells.
Cal destacar-ne també la utilització de la simetria, el color o els daurats.
La dona també hi té un paper important, amb caràcter classicista, idealitzada, conservant el seu encant femení i sense l'ambivalència sexual i la morbositat pròpies del modernisme.
La seva contribució a l'Art Nouveau és incondicional.
Com a reconeguts artistes que van dedicar-se al cartellisme publicitari podem trobar: Jules Chéret, Toulouse-Lautrec, Cappello, Hohlwein, Cassandre, Alphons Mucha, Gavarni (anunciant el llibre del "Diable de París" amb textos de Balzac, 1843), Grandville, Bertall, Tony Johannot (també amb textos de Balzac), Daumier, Manet (Les chats de Champfleury, en blanc i negre però de gran bellesa), Seurat, els Nabis, Bonnard, Steinlein, Grasset (suís, però "fet" a París, va destacar per la seva tipografia), Louis Rhead (nord-americà), Edward Penfield (nord-americà).
A Espanya, i sobretot a Catalunya, van destacar molts grans cartellistes.
Seria inacabable fer un glossari de cadascun d'ells i ens limitarem a esmentar-los: Padró (considerat el primer il·lustrador que va esdevenir cartellista), Planas (primer a emprar la tècnica cromolitogràfica), Pellicer (autor del cartell oficial de l'Exposició Universal de 1888), Labarta (primer seguidor de les tècniques litogràfiques franceses), Cusachs, Riquer (de gran prestigi internacional), Casas (probablement el cartellista més destacat i amb més projecció), Rusiñol, Utrillo, Gual, Brunet, Camps, Artigas i Llimona.
L'any 1899, la revista anglesa "The Poster" va publicar tres articles sobre el cartellisme català.
El primer article, que constava de 5 pàgines, reproduïa els cartells de les quatre estacions de l'any.
L'articulista se sorprenia del desconeixement internacional dels cartells i cartellistes catalans del moment, pel seu valor artístic i per les novedoses aportacions que oferiren als moviments emergents.
El modernisme va tenir una influència destacada en les obres dels autors catalans tot mostrant, un cop més, la forta implicació del cartell en el desenvolupament de la publicitat.
Més modernament, la indústria de l'alimentació s'ha servit d'aquest vehicle publicitari.
Són prou coneguts els cartells fets per a xocolates, vins, caves i moltes altres activitats comercials, que van convertir la promoció publicitària en un esclat d'art.
President l'Associació Empresarial de Publicitat
Aquesta exposició de cartells publicitaris és conseqüència de la celebració del 80è aniversari de l' Associació Empresarial de Publicitat.
Han estat moltes les vicissituds que ha travessat la publicitat i, en els nostres 80 anys d'història, n'hem estat testimonis tot acumulant experiències que ens permeten tenir-ne una visió global i evolutiva.
Sense intenció de vanar-nos-en en absolut, Catalunya ha estat històricament capdavantera en moltes activitats i el sector publicitari no podia ser-ne una excepció: creació de la primera agència de publicitat a Espanya (Publicidad Roldós 1857); aportacions científiques aplicades a la nostra activitat per Pere Prat Gaballí (Barcelona 1915 i primer president de la nostra Associació); creació d'una agència que va marcar un nou camí en la relació anunciant - agència (MMLB 1971)...
Catalunya ha mostrat, doncs, la seva cara més innovadora, artística, creativa i cultural.
No ha estat només la indústria publicitària la que ha destacat, sinó que també ho han fet altres activitats molt properes a la nostra.
A tall d'exemple, cal destacar el gran nivell de professionalitat demostrat pel sector audiovisual publicitari de Catalunya, que ha gaudit tradicionalment d'un merescut reconeixement internacional.
Molts personatges ficticis han passat a formar part de l'imaginari popular, gràcies a la publicitat: Netol, Anís del Mono, Cruz Verde, Michelin, el Negrito de Cola Cao i tants d'altres que s'han convertit en mites vivents de la nostra societat.
A la darrera dècada, però, s'han produït gran quantitat de canvis.
Uns conjunturals, estructurals d'altres, que ens han dut a una profunda revisió del protagonisme de l'agència de publicitat en tot l'entramat publicitari.
A hores d'ara, anunciants, mitjans i agències, ens trobem en una situació crucial.
Els mètodes clàssics, els tradicionals, esdevenen insuficients per resoldre totes les necessitats de comunicació que tenen les empreses, però, ens consta, que hi ha sensibilitat i capacitat per fer front a aquesta nova situació i acabarem aportant tot el que calgui per donar resposta professional a aquest nou repte, com sempre hem fet.
Des de la nostra talaia octogenària a Catalunya, hem arribat a la conclusió que hem d'aprofitar el nostre 80 aniversari per aportar actualitat, innovació (potser seria més oportú referir-nos a postinnovació) i començar a posar les primeres pedres de la publicitat del futur que comença demà.
És per aquesta raó que, en el nostre aniversari i entre d'altres actes, hem celebrat el mes de març, un important esdeveniment anomenat Rethink the Basis of Communication al qual han assistit els autors de les darreres teories sobre comunicació i empresa, que ens han explicat que creativitat i innovació, no són destinacions, sinó viatges que ens han de dur a noves situacions.
Creativitat i innovació com a filosofies d'actuació.
Nous conceptes com Funky Business mitjançant el seu propi autor; Community Built Brands com oposició al fet que la creació de marques és obra de les empreses; anàlisi del fenomen Google; o com convertir un consumidor en un creient.
Ponències totes elles que, juntament a d'altres exposades per importants conferenciants, han permès al sector publicitari català, reprendre el protagonisme que mai havia d'haver perdut.
Ens sentim satisfets del que ha aportat aquest esdeveniment tant al sector com al país.
Com a recordatori del nostre aniversari, estem editant una almanac que recollirà les principals efemèrides dels 80 anys de la nostra Associació.
Aquesta exposició de cartells publicitaris, en què poden constatar-se els moviments i tendències de la creació artística modernista, també és una mostra més dels nostres 80 anys de vida.
Volem també retre homenatge a les empreses de publicitat afiliades que han restat fidels a l'ideari de l'Associació, mantenint alhora, la seva adscripció al nostre antic Gremi.
A totes elles, els lliurarem un diploma commemoratiu per la seva fidelitat a l'Associació, en el marc d'un sopar social amb el qual clourem la celebració del nostre 80è aniversari.
Esperem que aquesta mostra de cartells publicitaris us permeti gaudir en la seva plenitud, d'una activitat que mentre dura l'exposició, descavalca dels seus espais habituals, televisió, cinemes, diaris, etc., per rebre l'entronització que suposa la manifestació artística d'aquesta exposició.
Visites guiades a l'exposició "Crits de paper" els dimecres dies 19 i 26 d'abril i 3 i 10 de maig, de 13 a 14 h |
11,149 | El desè aniversari de la reinauguració del Liceu, després de l'incendi de 1994, està present al Palau Robert de Barcelona.
L'exposició "Liceu Opera Barcelona", que es va inaugurar el 15 de juliol, repassa la història del Gran Teatre, amb especial èmfasi en els darrers deu anys d'activitat escènica i musical del centre d'ençà de la seva reconstrucció.
El mateix 15 de juliol, a més, es va programar un concert de l'Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu al jardí del Palau Robert.
L'acte inaugural de l'exposició va tenir lloc el 15 de juliol, amb la presència del conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras; del director general del Liceu, Joan Francesc Marco; del comissari de la mostra Antoni Batista; del director general de l'Obra Social de La Caixa, Jaume Lanaspa, i de la presidenta general de la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, Soledad López.
La llarga trajectòria del Gran Teatre del Liceu ha merescut el reconeixement internacional, com ho posen de manifest les coproduccions amb els principals teatres d'òpera del món.
Una trajectòria en què cal remarcar la tasca dels deu anys posteriors a la reconstrucció del Teatre.
En aquest període, amb el lema "El Liceu de tots", s'ha posat a l'abast d'un públic molt ampli, amb una atenció especial a les generacions més joves, els autors i el nous títols sense renunciar als de la millor tradició operística.
"Liceu Opera Barcelona" està dividida en quatre àmbits: Abans, Llavors, Després i Demà.El disseny interior de l'exposició és obra del despatx d'arquitectura Cadaval i Solà-Morales que, per plasmar el contingut expositiu, s'ha inspirat en una de les imatges més conegudes del Liceu: la perspectiva isòptica de la sala central des de l'escenari.
A partir d'aquí, bona part de la mostra es desenvolupa sobre un sistema de lones que segueix aquesta filosofia de línies circulars i incorpora projeccions audiovisuals, fotografies i textos.
El primer dels apartats, Abans, inclou la història del Liceu des de la seva fundació l'any 1847 fins a l'incendi de 1994.
En aquest espai hi trobem les imatges més antigues del Liceu i les fotografies d'alguns dels artistes més rellevants que hi han actuat.
En el segon àmbit, Llavors, s'hi recullen els diversos episodis de la reconstrucció; des de les imatges de l'incendi fins a les darreres de la seva remodelació, d'una aparença fidel a l'anterior però amb una infraestructura tècnica molt avançada.
L'obra es va fer d'acord amb el projecte d' Ignasi de Solà-Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé.
Per il·lustrar l'àmbit Després, que engloba els 10 anys d'activitat artística, s'ha triat una àmplia col·lecció de fotografies i audiovisuals dels espectacles més destacats del període 1999-2009.
El darrer dels àmbits, Demà, ofereix una mirada cap el futur del Liceu a partir dels projectes innovadors que ja estan en marxa.
Des de la promoció de l'òpera per als més petits fins a l'aplicació de les noves tecnologies aplicades a les arts escèniques i musicals.
Com a complement, el mateix Palau Robert, dins el cicle musical "Les nits d'estiu", té previst oferir la retransmissió en directe de l'òpera Turandot el dia 24 de juliol, al jardí del Palau Robert, a partir de les 22 h. |
11,208 | Una gran exposició sobre les infraestructures que estan en fase de construcció o de projecte a tot Catalunya va obrir les portes el 6 de novembre, al Palau Robert de Barcelona.
L'exposició es diu "Xarxes, un viatge per les infraestructures de Catalunya", i explica amb esperit pedagògic com influeixen o influiran les infraestructures en el desenvolupament sostenible del país i en la vida de les persones, al mateix temps que es corregeix el dèficit històric en aquest àmbit.
La mostra ha estat produïda per la Direcció General de Difusió Corporativa, del Departament de la Presidència, amb el patrocini d'Abertis, Aena, Comsa Emte, Endesa, OHL, Port de Barcelona, Port de Tarragona, Red Eléctrica de España, Construccions Rubau i Telefónica, amb la col·laboració especial de Mango.
El comissari de l'exposició, el periodista Eugeni Madueño, ha comptat amb l'assessorament d'un grup nombrós d'experts en les diferents disciplines i dels serveis tècnics dels Departaments de la Generalitat de Catalunya.
Va inaugurar l'exposició el president de la Generalitat, José Montilla, el mateix dia 6 de novembre.
També hi van assistir el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, i el comissari de la mostra.
L'exposició es presenta després que el 16 d'octubre passat es va signar el Pacte Nacional per a les Infraestructures.
Aquest pacte proposa 130 actuacions diferents, a desenvolupar fins el 2020, amb una inversió de 100.000 milions d'euros, i inclou infraestructures en els àmbits de la mobilitat, l'aigua, les residus, l'energia i les telecomunicacions.
En la mostra del Palau Robert s'hi poden veure els projectes en marxa en els àmbits del transport de persones i mercaderies, els que fan referència als subministraments hídrics i energètics i també els relacionats amb les telecomunicacions i el tractament de residus.
Del 6 de novembre de 2009 al 31 d'agost de 2010.
L'exposició està organitzada en diferents espais.
Primer, la història, "De la Via Augusta a l'autopista AP-7", i a continuació les xarxes energètiques ("Energia diversificada i més neta), les xarxes hídriques ("Quan l'aigua és escassa"), les xarxes viàries ("Arribar a tot arreu i guanyar qualitat de vida"), les xarxes ferroviàries ("Un transport públic de qualitat"), les xarxes de telecomunicacions i del coneixement ("Interconnectats"), les xarxes aeroportuàries i d'alta velocitat ferroviària ("El món a la mà"), les xarxes logístiques ("Garantir la provisió dels béns de consum") i les xarxes de tractament dels residus ("Reduir i aprofitar").
El recorregut pels diferents espais segueix el fil de la vida quotidiana d'un personatge de ficció, la Laia, que treballa en una empresa tèxtil del Vallès i viu al Maresme, a Mataró.
La vida quotidiana d'aquest personatge serveix per recórrer les diferents infraestructures de Catalunya i visualitzar, de manera entenedora, l'estat actual de les diferents xarxes.
També s'hi explica la importància de les grans obres projectades perquè el país esdevingui competitiu i tingui capacitat per crear riquesa i llocs de treball.
La protagonista virtual de l'exposició, la Laia, gestiona el disseny d'una samarreta que, finalment, arriba a l'exposició.
Els escolars que participin en les activitats pedagògiques vinculades a l'exposició i les persones que facin les visites guiades rebran com a obsequi un exemplar de la samarreta, produïda per Mango.
Durant el 2010, el Departament de la Presidència organitzarà unes jornades sobre les infraestructures i els grans debats oberts avui a Catalunya al voltant d'aquesta qüestió.
Els debats comptaran amb la participació de les institucions patrocinadores i d'experts d'alt nivell de les diferents disciplines.
Aeroports, ports, carreteres i vies formen part de les xarxes de Catalunya.
Però el món de les infraestructures és molt més ampli.
Engloba també àmbits com l'economia, les telecomunicacions, l'aigua i els residus, la logística i el canvi climàtic.
Aquests són els principals temes que es tractaran en el cicle de col·loquis Xarxes.
Un viatge per les infraestructures de Catalunya organitzat per la Direcció General de Difusió Corporativa del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.
La Generalitat ha instal·lat un estand d'informació sobre la Línia 9, que estarà obert fins al 31 de gener, en un punt tan cèntric com la plaça de Catalunya de Barcelona.
Aquest punt informatiu forma part del projecte expositiu "Xarxes, un viatge per les infraestructures de Catalunya", amb la voluntat d'apropar la informació als ciutadans sobre aquest projecte.
Darrera el taulell en què s'ofereix informació sobre la nova línia, s'hi projecta un audiovisual.
Els ciutadans que ho desitgin poden demanar-hi l'opuscle editat per la Direcció General de Difusió Corporativa.
En una altra part de l'estand hi destaca un gran aparador de vidre amb una espectacular peça que reprodueix la part frontal d'una tuneladora.
En la major part del recorregut, la L9 es construeix amb tuneladores d'última generació preparades per perforar terrenys de diferents composicions.
Finalment, un gran plànol de la L9 i L10 amb els intercanviadors, situat a la part alta d'aquest punt informatiu, posa de manifest la importància d'un dels projectes més destacats que té en marxa el Govern de la Generalitat de Catalunya.
La L9 tindrà 47,8 km i donarà servei a barris que actualment no disposen de metro, com Bon Pastor, Llefià, La Salut, Singuerlín, Pedralbes i Zona Franca.
Alhora. connectarà la població dels cinc municipis per on passa i unirà punts estratègics, centres logístics, zones d'equipaments i zones de serveis com ara l'Aeroport, la Zona Franca, la Fira, l'ampliació del Port, la Ciutat de la Justícia, el campus universitari de la Diagonal, l'estació de Sagrera TAV, l'Hospital de Sant Pau, el Parc Güell, el Camp Nou i la Ciutat del Bàsquet.
La línia constarà de 52 estacions, 20 de les quals seran intercanviadors que permetran millorar el transport a l'àrea metropolitana de Barcelona, ja que connectaran amb altres sistemes de transport ferroviari col·lectiu com Rodalies Renfe, TAV, altres línies de metro (L1, L2, L3, L4, L5), i de FGC (L6, L7, L8), com també amb el Trambaix i el Trambesòs.
La L9 entrarà en funcionament per fases, a partir de la tardor d'aquest any, i es preveu que pugui estar acabada completament l'any 2014.
Els estudis de mobilitat preveuen que utilitzaran aquesta línia una mitjana de 350.000 persones al dia, uns 130 milions de passatgers l'any.
El pressupost de construcció de la línia és de 6.500 milions d'euros.
Al voltant de l'exposició "Xarxes...", i per apropar els seus continguts al públic escolar, hem desenvolupat un programa educatiu que té en compte els diferents nivells i requeriments curriculars i amb un objectiu comú: el de proporcionar recursos participatius i dinàmics perquè els alumnes assoleixin la competència de conviure i habitar el món.
El programa ofereix diversos formats d'activitats en funció de les edats, de cara a assolir els objectius específics que creiem que poden adaptar-se als vostres interessos, i una estructura comuna.
Així, totes les activitats consten de:
Una primera part, on es realitza la visita a l'exposició.
En aquesta, l'educador posa l'accent en aquells recursos i nivells de lectura que aporta l'exposició més adients a cada franja d'edat.
Una segona part, on es realitza un taller participatiu.
En aquest, es pretén que els alumnes consolidin els aprenentatges adquirits durant la visita, però especialment que desenvolupin les habilitats i competències que es posen en joc a l'hora de planificar infraestructures: l'obtenció, selecció, ordenació, anàlisi i interpretació de la informació, l'empatia amb tots els agents que intervenen, la presa de decisions, tot orientat a conèixer com funciona el món i a fomentar la participació democràtica i la millora de la societat.
Al final dels tallers es lliura un obsequi als participants.
Mitjançant un joc de taula, el "trivial de les infraestructures", els nois i noies faran la volta a Catalunya seguint la ruta de les infraestructures.
El joc consisteix a respondre preguntes relacionades amb tot allò que han pogut conèixer a través de l'exposició i també a través de les seves experiències prèvies, per anar descobrint, a mesura que s'avancen posicions per la xarxa, les característiques i funcions de les diverses infraestructures.
Una manera dinàmica i engrescadora de comprendre el món que ens envolta.
Nivells: Primària (continguts adaptats per a cada nivell)
Per mitjà del treball en equip es proposa la creació d'un espai de debat que permeti als joves comprendre la complexitat dels processos d'implementació i gestió de les infraestructures tot assumint el rol de tècnics experts.
L'activitat ajuda a fomentar l'esperit curiós, crític i de diàleg.
Així es proposa als nois i noies diferents casos que hauran de resoldre informant-se, analitzant i contrastant diverses opcions i solucions.
Un cop arribin al consens, cada grup farà una conferència on exposarà les seves conclusions a la resta de companys.
Nivells: ESO, Batxillerat i Cicles Formatius
Descripció: visita a l'exposició més taller
Informació i reserves: 670.03.60.81
Totes les activitats són gratuïtes i poden combinar-se amb altres propostes del Palau Robert.
TELEVISIÓ DE CATALUNYA: http://www.tv3.cat |
11,236 | Tots els dissenys guardonats amb els Premis Delta els últims cinquanta anys s'exposen junts, per primera vegada, en una mostra del Palau Robert de Barcelona dedicada al disseny industrial.
La Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de l'Associació de Disseny Industrial-Foment de les Arts i del Disseny (ADI-FAD), ha organitzat aquesta mostra, anomenada "Premis Delta: 50 anys amb el disseny 1960-2010", que aplega els dissenys que han obtingut els Premis Delta des de 1961.
L'exposició es pot visitar des del 7 d'octubre de 2010 fins al 30 d'octubre de 2011, a l'edifici del número 107 del passeig de Gràcia de Barcelona.
L'exposició es va inaugurar el 6 d'octubre, amb un acte presidit pel secretari general d'Innovació, Universitats i Empresa, en representació del conseller Josep Huguet.
També hi van assistir el president del FAD, Miquel Espinet; els comissaris de l'exposició, Uli Marchsteiner i Viviana Narotzky, que també és presidenta de l'ADI-FAD, i el director general de Difusió Corporativa de la Generalitat, Jordi Fortuny.
Des del començament, els Premis Delta van tenir l'objectiu de donar suport i destacar l'excel·lència en el disseny i la producció d'objectes industrials a Espanya.
El recorregut per cinquanta anys de disseny industrial que proposa l'exposició, prenent com a fil conductor els Premis Delta, s'estructura en cinc espais dedicats a les cinc dècades del període 1960-2010.
La responsable del disseny expositiu és Sílvia Farriol, mentre que Mario Eskenazi s'ha fet càrrec del disseny gràfic.
S'hi poden veure més de 150 peces originals, acompanyades d'imatges que suggereixen l'estreta relació entre el disseny i el moment històric, polític i cultural en què es desenvolupa.
Tot al llarg de mig segle, el disseny ha passat de ser una preocupació de minories a ser part de la vida quotidiana; de ser una activitat sovint ignorada pel context industrial de la seva època a ser part indispensable d'un teixit empresarial competitiu.
Els Premis Delta, com el disseny que promouen, estan en constant evolució.
Són un reflex de la creativitat que configura dia a dia la cultura industrial.
I són una aposta, constantment renovada, per a un futur poblat d'objectes que destaquen pel seu encertat disseny de producte d'acord amb el teixit empresarial i l'entorn social de cada època.
A la mostra del Palau Robert hi ha, entre altres, peces com ara les motocicletes Cota 247 (1968) i Impala (1962), de la marca Montesa, dissenyades per Leopoldo Milà; el llum TMC (1961), de Miguel Milà; el cendrer Copenhagen (1966), d'André Ricard; l'espremedora de taronges Citromatic Instant MPZ-2 (1970), de la marca Braun, de Dieter Rams i Gabriel Lluelles; el llum Sinclina (1991), d'Estudi Blanc o la catifa Cuks (2003), de Nani Marquina.
El catàleg de l'exposició té els textos en català, castellà i anglès, i imatges dels objectes guardonat en cada edició.
El Palau Robert organitza activitats acadèmiques adreçades als escolars de Catalunya perquè puguin endinsar-se en el món del disseny.
A través de l'activitat "L'objecte imaginat", els nens i les nenes comprendran l'essència i els elements definitoris del disseny, podran valorar-ne la idoneïtat, la funcionalitat i la bellesa de cada objecte.
També tindran ocasió de fer de dissenyadors i realitzar un prototip tridimensional d'un objecte d'ús quotidià.
La millor proposta tindrà premi.
El programa didàctic consta d'una visita dinamitzada a l'exposició i d'un taller de disseny industrial a l'Aula Taller del Palau Robert, conduïts per un educador especialitzat.
Tots els treballs realitzats durant el desenvolupament de l'activitat podran optar al "Premi Alfa de disseny" i el centre guanyador rebrà un obsequi de l'ADI-FAD.
L'activitat s'adapta a totes les franges d'edat i els seus continguts i metodologies s'adeqüen a cada nivell d'aprenentatge.
Calendari: De l'octubre de 2010 fins al juny de 2011
Per a infants d'Educació Primària
Per a nois i noies d'Educació Secundària
Per a joves de Batxillerat i Cicles Formatius
Totes les activitats són gratuïtes. |
11,261 | El director d'art, realitzador i fotògraf Jaume de Laiguana ha seleccionat 158 fotos de gran format dels darrers 15 anys per donar a conèixer la seva trajectòria professional, amb una particular visió estètica i un clar compromís social, en una exposició personal que acull el Palau Robert a partir de l'1 de març.
La Generalitat de Catalunya organitza aquesta mostra, amb el nom "Jaume de Laiguana.
Retrospectiva 1997-2012", que estarà oberta al públic fins al 26 de maig.
La iniciativa compta amb el patrocini de l'empresa COSMIC i la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona.
Les fotografies i els vídeos explicatius del procés de realització de les obres donen a conèixer el talent, la mirada peculiar i el mètode de treball d'aquest fotògraf que no creu en la perfecció sinó en la bellesa del que és imperfecte; la qual cosa li fa preguntar-se constantment sobre la manera més perfecta de plasmar, tot i ser conscient que mai no ho aconseguirà del tot.
"Cada foto –assenyala– és el final d'un camí que acaba on havia començat.
I cada fotografia és començar de nou des de zero.
Perquè amb cada nou projecte començà un nou camí i aprenentatge".
L'exposició és una àmplia retrospectiva en la qual Jaume de Laiguana presenta la seva obra fotogràfica i els processos de preparació i realització de les obres, de manera que l'espectador es podrà acostar més i comprendre millor el seu treball del dia a dia.
La mostra, a més, representa un punt i a part en la seva trajectòria fotogràfica.
Amb ella s'inicia un període més allunyat de la publicitat, i s'acosta a la fotografia més artística i personal, donant així un primer pas en el món de l'art.
Gran part de l'obra de Jaume de Laiguana té l'origen en la publicitat, però aconsegueix vida pròpia.
I és que una de les seves principals facultats és convertir els treballs per encàrrec en treballs d'autor, enfocant-los des del seu propi i particular punt de vista.
La seva obra també inclou altres projectes que reflecteixen problemàtiques socials i el principal objectiu és fer reflexionar l'espectador.
La recerca incessant de la bellesa en les imperfeccions, els accidents o les casualitats.
El treball i l'aprenentatge constant.
Són ingredients que marquen en gran mesura l'obra de Jaume de Laiguana, atorgant-li el seu inconfusible, atractiu i particular segell d'autor.
Després treballar diversos anys com a director d'art, Jaume de Laiguana.
(Barcelona 1966) va iniciar, a mitjan dels 90, la seva trajectòria com a fotògraf, participant en importants campanyes publicitàries.
Poc després va començar a realitzar espots i videoclips, aconseguint en molt poc temps el reconeixement nacional i internacional.
La seva trajectòria té nombrosos reconeixements, entre els quals s'inclouen prestigiosos premis de publicitat, fotografia i diverses nominacions als MTV llatins i als Grammy.
El seu esperit pluridisciplinar també l'ha portat a produir i dirigir escenografies de gires mundials de destacats artistes musicals, i a realitzar diversos documentals.
Jaume de Laiguana també ha publicat diversos llibres fotogràfics sempre marcats, a més de per la seva particular visió estètica, per un rerefons de denúncia social.
Els seus beneficis han estat donats a diferents causes, des de la lluita contra la sida o la protecció del medi ambient fins a la concessió de beques per a fotògrafs novells. |
11,322 | L'exposició "Ferran Adrià i elBulli.
Risc, llibertat i creativitat" descobreix l'univers creatiu, el talent i tota la capacitat d'innovar que Ferran Adrià, el cuiner més influent de finals del segle XX i principis del XXI, ha aplicat en la gastronomia.
La mostra, produïda per la Generalitat, va estar oberta al públic del 2 de febrer de 2012 al 3 de febrer de 2013, a la Sala 3 del Palau Robert de Barcelona.
Ferran Adrià ha esdevingut, amb el pas dels anys, una icona de la gastronomia mundial.
La tasca feta des d'elBulli, considerat el millor restaurant del món durant cinc anys consecutius, ha merescut el reconeixement mundial i ha marcat el camí de la cuina del futur.
Els noms de Ferran Adrià, Juli Soler, Albert Adrià i de tot l'equip creatiu d'elBulli s'associen amb valors com ara la reflexió, el talent, la innovació, el lideratge, el treball en equip, l'obra ben feta, la internacionalització i la solidaritat.
Una feina que va més enllà de l'àmbit estrictament gastronòmic i n'abasta altres com l'art i la tecnologia.
La mostra arriba després que elBulli tanqués les portes al juliol per reinventar-se en elBullifoundation, centre d'experimentació i d'innovació gastronòmica que difondrà les seves creacions per Internet a partir del 2014.
L'exposició la produeix la Generalitat, amb el patrocini d'Estrella Damm, "la Caixa" i Telefónica, i amb la col·laboració de Casa Tarradellas.
El Palau Robert, amb aquesta fórmula, suma esforços entre els sectors públics i privats per tirar endavant projectes expositius ambiciosos com aquest, de gran ressò internacional.
Del 2 de febrer de 2012 al 3 de febrer de 2013, a la Sala 3
Ponts entre la cuina i altres àmbits
Ferran Adrià i el seu equip han establert un diàleg viu amb altres disciplines.
Aquesta voluntat creativa i innovadora ha fet que impartís cursos a Harvard i que hagi rebut distincions acadèmiques com el doctorat honoris causa per la Universitat de Barcelona (2007), la d'Aberdeen (2008) o la Politècnica de València (2010).
La seva passió per la creativitat el va dur a tenir un feed-back molt especial amb el pintor britànic Richard Hamilton, pioner de l'art pop i el client més antic d'elBulli, i a ser el 2007 el convidat en la Mostra d'Art Contemporani Documenta 12, a Kassel, que li va atorgar la categoria de creador.
També cal destacar la seva aportació a la creació de la Fundació Alícia per fomentar el diàleg entre educació i salut, el fet que centres importants d'estudis empresarials com ara ESADE, Harvard o Berkeley actuïn com a veritables observatoris de la cuina i de Ferran Adrià i elBulli, o que el músic Bruno Mantovani dediqués una composició per a orquestra a la seva cuina.
L'exposició es presentarà a Londres durant el 2013, coincidint amb un moment en què la gastronomia catalana s'ha situat en la primera línia mundial.
També esdevindrà la llavor, la base del futur Museu-Centre dedicat a Ferran Adrià i elBulli a Roses.
Aquestes iniciatives i d'altres que puguin sorgir posteriorment pretenen projectar la imatge de Catalunya al món com a país modern i innovador, situar-la com a líder i referent mundial en l'àmbit de la restauració a partir de la ingent tasca d'investigació que es porta a terme des del restaurant elBulli i que tindrà continuïtat amb elBullifoundation.
L'exposició també es planteja que Catalunya demani de forma oficial a la UNESCO que declari la gastronomia catalana Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, talment com va passar amb els castellers.
L'esperit del restaurant elBulli –creativitat, talent, imaginació, innovació, lideratge, treball en equip, risc, internacionalització- continua viu arreu gràcies als nombrosos stagers que han passat per l'establiment i que han esdevingut cuiners de prestigi mundial.
Alumnes avantatjats que s'han convertit en els millors xefs del món: René Redzepi (Noma), Joan Roca (El Celler de Can Roca), Andoni Luis Aduriz (Mugaritz), Gran Achatz (Alinea), Massimo Bottura (Osteria Francescana) i José Andrés (Think Food Group).
En paral·lel a l'exposició, el Palau Robert va organitzar un programa d'activitats educatives adreçades a alumnes de primària, secundària, batxillerat, escoles d'hostaleria i universitats; visites guiades per a escolars i per al públic; un cicle d'audiovisuals, la presentació de productes agrícoles amb denominació d'origen (PRODECA) i el Mòdul del màster "Pensar l'art d'avui", de la Universitat Autònoma de Barcelona.
L'exposició proposa una immersió en el pensament creatiu de Ferran Adrià i el seu equip.
Un pensament que ha generat una sèrie de propostes com ara les "escumes", les "sferificacions", les "gelatines calentes" o els "aires", canvis essencials en la història de la cuina.
La tasca que ha liderat Ferran Adrià, omplint la cuina de bons productes i d'idees meravelloses, ha aconseguit situar Catalunya com a referent mundial de la cuina creativa i avantguardista.
La proposta expositiva es desenvolupa en els àmbits següents: Els reconeixements, elBullifoundation; Els orígens; La síntesi evolutiva; A la recerca d'un estil; El moment del gran canvi; Moment 0; La consolidació d'un estil; El Bullivirus; L'esperit d'elBulli.
El recorregut per la mostra comença a l'aparador de l'entrada del Palau Robert, que aplega un mosaic de portades de diaris, llibres i revistes d'arreu del món dedicades a Ferran Adrià i elBulli, com també els nombrosos premis i reconeixements rebuts en la seva llarga trajectòria, que es poden visualitzar en una pantalla.
De l'aparador ens traslladem a la Sala 3 de la segona planta.
Textos, imatges, i vídeos donen a conèixer els objectius del projecte d'elBullifoundation, que preveu un Centre-Museu a Roses, amb material d'aquesta exposició, i un Centre Creatiu a Cala Montjoi, per divulgar la creativitat i compartir el llenguatge creat des d'elBulli amb les noves tecnologies de la comunicació.
Els orígens (Els anys d'aprenentatge)
S'hi explica la història d'elBulli des dels seus orígens, amb l'arribada del Dr.
Schilling i la seva esposa Marketta a Cala Montjoi (Roses), l'any 1956, fins al març del 1987, data en què Ferran Adrià assumeix la responsabilitat com a xef.
Audiovisuals, documents, fotografies i objectes, seguint un ordre cronològic, destaquen el salt qualitatiu del restaurant amb una oferta gastronòmica cada vegada més sofisticada, amb clars referents a la nouvelle cuisine.
Personatges claus en aquesta transformació, a més de Ferran Adrià, van ser Jean-Louis Neichel, Juli Soler i Albert Adrià.
El mapa de síntesi evolutiva (del 1993 al 1997) mostra els productes, tècniques, elaboracions i filosofia amb videoclips.
A sota del mapa, el visitant veu plats emblemàtics elaborats en el mateix període que han marcat moments importants en la trajectòria de Ferran Adrià i elBulli.
Aquí es veu la recreació de l'ambient de la sala del restaurant amb la projecció d'un audiovisual i amb attrezzo (taules i cadires) d'elBulli.
Damunt la taula es projecta, de manera zenital, un menú degustació de 40 plats.
Recreació de la cuina d'elBulli mitjançant tres projeccions simultànies a manera de tríptic.
També s'hi presenten documents, fotografies i una gran vitrina amb plastilines que reprodueixen els colors, les formes i les mides dels diferents components de cada plat.
La primera part explica que Ferran Adrià no crea plats ni receptes sinó que crea conceptes i tècniques que posteriorment podrà aplicar a infinites elaboracions.
En la segona s'argumenta, amb el suport de projeccions d'audiovisuals, que l'aportació innovadora d'elBulli és la del sisè sentit, és a dir, la que desperta la resposta del comensal expressada en gestos i emocions de sorpresa, d'interrogació, de record, de desig i de felicitat.
El recorregut expositiu reprèn la disposició anterior al "Moment 0", és a dir, el mapa Síntesi Evolutiva amb videoclips que mostren elaboracions i tècniques.
A sota, una seqüència de plats emblemàtics d'aquest període mostrats amb el sistema de reproducció lenticular.
La cuina tècnico-conceptual de Ferran Adrià necessita un equip dedicat de manera exclusiva a la creació amb l'espai idoni, i la posterior catalogació.
S'hi mostren imatges dels tallers que ha emprat l'equip creatiu d'elBulli; dibuixos de plats realitzats per Ferran Adrià; una mostra d'elements d'una vaixella metàl·lica per servir els petits fours i d' objectes i utensilis d'ús com el sifó, el deshidratador, la pacojet i altres, i llibres de cuina.
La dimensió de la catalogació es posa de manifest incorporant a l'escenografia els volums del catàleg general d'elBulli, i altres documents, llibres i objectes.
Aquest conjunt es complementa amb imatges extretes del documental Cooking in Progress, en el qual s'ensenya el taller en funcionament.
Al fons de l'espai un gran cartell dóna a conèixer els 1846 plats elaborats i catalogats pel restaurant.
L'espai ensenya els diàlegs/virus amb l'art, el disseny gràfic i industrial, la ciència, l'educació i la salut, la música i l'arquitectura, a més d'un espai dedicat a la relació amb el Japó.
Tanca els continguts un element singular: els 23 principis, que a manera de manifest, sintetitzen la cuina d'elBulli.
Aquí s'esmenten els xefs, les brigades, els 2000 stagers, alguns dels quals avui estan entre els millors cuiners del món, i els amics que han compartit reflexions.
El visitant també hi troba l'homenatge que l'equip d'elBulli va fer, com a darrer plat de creació, el número 1846, a Georges-Auguste Escoffier, reinterpretant el préssec Melba, obra d'aquest gran xef que va consolidar el prestigi de la cuina francesa en el panorama internacional.
En aquest àmbit s'hi projecta el documental elBulli, l'últim vals, enregistrat el darrer dia de funcionament del restaurant.
Al final del recorregut s'hi exposen objectes relacionats amb aquest darrer dia; en lloc destacat la reproducció del gos "Bulli" del pastisser Escribà i l'ampolla de cervesa Estrella Damm Inedit, ja que Estrella Damm és l'empresa patrocinadora de nombrosos esdeveniments relacionats amb Ferran Adrià i elBulli.
L'activitat consta d'una visita guiada i el taller posterior.
Els escolars poden conèixer els continguts de la mostra i fer una immersió en el món dels sentits i de les sensacions dels plats creats per Ferran Adrià i el seu equip.
Audiovisual sobre el procés de producció de la primera gran exposició sobre cuina, amb Ferran Adrià i elBulli com a grans protagonistes.
En aquest document es pot veure tot el procés creatiu, que ha aplegat un gran nombre de professionals que hi han abocat grans dosis de creativitat i il·lusió. |
11,345 | Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau
Més de 300 peces s'exhibiran durant 10 mesos a l'exposició "Barcelona prêt-à-porter, 1958-2008.
Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau", una gran passejada pel món de la moda que es podrà visitar del 27 de juny de 2013 al 30 de març de 2014 al Palau Robert.
La mostra s'estructura amb el material de la Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau, una iniciativa sabadellenca creada el 2004.
La mostra, que té com a comissari l'historiador i crític d'art Josep Casamartina i Parassols, creador conjuntament amb Anna M. Casanovas de l'esmentada col·lecció, l'organitza el Departament de la Presidència, amb la col·laboració del Consorci de Comerç, Artesania i Moda de Catalunya.
El mecenatge va a càrrec de la Fundació Banc Sabadell, Armand Basi i Desigual, i hi col·labora Naulover.
Aquesta gran exposició proposa una mirada retrospectiva a 50 anys de la història recent de la moda prêt-à-porter a Barcelona, punt de referència internacional.
Uns anys en què es va implantar i consolidar el disseny i la confecció de roba seriada.
El fenomen, al qual es van sumar les cases d'alta costura, les empreses confeccionistes de low cost, petits tallers, creadors i boutiques, va donar un impuls a la indústria tèxtil de Catalunya, molt important en aquella conjuntura per a l'economia catalana.
És la primera vegada que es fa una mirada amb caràcter retrospectiu a la moda catalana dels darrers 50 anys, amb la presentació de peces d'indumentària corresponents a les cinc dècades que contempla l'exposició, a més d'imatges d'arxiu i filmacions.
En l'exposició s'hi inclouran els dissenyadors més rellevants, però també les marques, els confeccionistes i els petits tallers, per tal de donar una visió àmplia del tema.
L'expressió prêt-à-porter significa ("a punt per portar") i es va manllevar de l'anglès ready to wear.
Designa un sistema de fabricació seriada de peces de vestir per a un públic universal; va començar als Estats Units i Alemanya a finals del segle XIX per a roba de feina.
La proposta expositiva segueix una cronologia sistemàticaen què es fa esment dels fets més rellevants pel que fa al món del tèxtil i la moda femenina a Catalunya, les marques, els dissenyadors, l'evolució de la indústria, els nous salons i les passarel·les.
Els continguts es reforcen amb imatges i vestits de cada moment de la història de la Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau.
L'exposició també vol retre homenatge a grans fotògrafs de la moda, noms com ara Oriol Maspons, Manuel Outumuro, Antoni Bernat, Colita, J. M. Ferrater, Jaume de Laiguana, Leopoldo Pomés, Daniel Riera, Joseph Hunwick, Gianni Ruggiero o Philippe Drégui, que són presents a la mostra amb alguns dels seus treballs.
La Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau, Col AdM, és una iniciativa sabadellenca, creada l'any 2004, per Josep Casamartina i Parassols i Anna M. Casanovas Crusafont, que es nodreix, bàsicament, de donacions i que té per objectiu recopilar, estudiar i difondre el patrimoni tèxtil i la moda a partir de l'organització d'exposicions, la col·laboració amb museus i entitats, públiques i privades, i escoles de disseny, com també mitjançant l'edició de publicacions i el seu propi web.
Durant els deu mesos de durada de l'exposició, es renovaran les peces de vestir dues vegades, l'octubre de 2013 i el gener de 2014, amb la qual cosa la xifra de vestits superarà les 300 peces, i així es podran donar a conèixer noves marques i dissenyadors del propi fons de la Col.
AdM o que es recopilin durant l'exposició.
També cal destacar que diverses escoles de disseny col·laboraran cada mes en la renovació del gran aparador de l'exposició, a la planta baixa del centre, per mostrar els treballs dels seus alumnes.
Aquesta nova exposició representa certa línia de continuïtat amb dues grans exposicions que s'han presentat al Palau Robert: la primera, dedicada a Pertegaz, l'any 2004-2005, en reconeixement a la seva trajectòria en el món de la moda, i "Barcelona alta costura", que es va presentar durant el 2011, centrada en l'època daurada de l'alta costura, i que també va ser, com ara, muntada a partir del fons de la Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau.
Amb aquesta mostra es dóna suport institucional al sector de la moda, que té un pes específic molt important en l'economia catalana pel seu dinamisme i la voluntat de projecció. |
11,355 | El Palau Robert recorda els 25 anys de la caiguda del mur de Berlín amb una exposició de 65 fotografies del fotògraf alemany Daniel Biskup, que es pot visitar de l'11 d'abril a l'11 de maig a la segona planta.
Aquest esdeveniment històric va canviar el món i es relaciona amb fets com el final de la guerra freda, la fi de la divisió de la ciutat i la reunificació d'Alemanya.
L'exposició "La caiguda del mur de Berlín, 25 anys", que posteriorment es presenta a Madrid i Lisboa, arriba a Barcelona de la mà de l'Oficina de Turisme de la capital alemanya, que opera amb el nom de "visitBerlin", amb la col·laboració del Palau Robert, l'Oficina Nacional Alemanya de Turisme i airberlin.
Aquesta és una de les iniciatives que s'ha programat per commemorar aquest esdeveniment històric tan important, que demostra com la voluntat humana pot canviar el curs de la història.
Les imatges de Biskup, un dels fotògrafs alemanys més coneguts, reflecteixen la revolució pacífica i la vida en les ciutats de l'Est des de la caiguda del mur el 9 de novembre de 1989 fins a la reunificació el 3 d'octubre de 1990.
Les fotografies es van fer a Berlín, Leipzig, Dresde, Erfurt i Görlitz.
La proposta expositiva ens endinsa en la realitat de la gent en l'antiga República Democràtica Alemanya, l'estat de les ciutats, les cases... el 1989.
I també en les imatges impactants, que van donar la volta al món, de la caiguda, la gent passant les barreres, el camí acabat d'iniciar de la unitat alemanya.
Les fotos mostren la dura realitat de la vida a l'Alemanya oriental, en contrast amb la vida al sector occidental, i també l'estranya bellesa de les dificultats, el caliu humà que es manifesta en determinades situacions de la vida quotidiana. |
11,371 | El Festival Castell de Peralada celebra 30 anys de dansa a Peralada amb una exposició que aplega 42 fotografies de Josep Aznar que mostren els espectacles, les companyies, els coreògrafs i els ballarins més representatius que han passat per l'escenari de Peralada.
La mostra "Festival Castell de Peralada en dansa", dedicada a un gènere d'identitat del Festival com és la dansa, es pot visitar del 15 de maig al 27 de juliol, a la segona planta del Palau Robert.
Comissariada pel mateix fotògraf i Laia Tous, l'exposició també compta amb un text introductori de Joaquim Noguero, crític de dansa de "La Vanguardia" i un recull de declaracions que els ballarins Ángel Corella, Julio Bocca, Sara Baras, María Pagés i el coreògraf dels Ballets de Monte-Carlo Jean Christophe Maillot han escrit per a aquesta ocasió.
També s'acompanya d'una càpsula amb talls de vídeo d'espectacles de dansa dels darrers anys que Oriol Martínez, cap d'audiovisuals del Festival, ha seleccionat.
Després del seu pas pel Palau Robert, l'exposició es presentarà a la Sala Municipal d'Exposicions de la Ciutadella de Roses entre l'1 i el 31 d'agost.
Des de 1977 realitza fotografies d'espectacles de dansa nacionals i internacionals i disposa del més complet arxiu de fotografies de dansa d'aquest període al nostre país.
Actualment treballa als àmbits de la fotografia d'escena, editorial i empresa.
Ha participat en una desena de llibres, entre els quals destaquen "25 Anys de Dansa al Centre Cultural Caixa Terrassa" (2009) i "Dansa/Noves tendències de la coreografia catalana" (1994).
Les seves fotografies han protagonitzat 25 exposicions (10 d'individuals i 15 de col·lectives) a centres com el Teatre Lliure, CCCB, Museu de les Arts Escèniques de la Diputació de Barcelona, Palau Robert, Centre Cultural Caixa Terrassa, Centre de Congressos d'Andorra la Vella, Ajuntament de París, Parlament Europeu a Estrasburg.
Ha col·laborat en revistes especialitzades de dansa/escena i en els programes d'innombrables companyies de dansa i teatre.
També ha aconseguit el Premi DANSACAT 2009 de l'APdC (Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya) en la categoria de "Reconeixement a la trajectòria professional".
La companyia CobosMika COMPANY presentarà l'espectacle de dansa "Remember Me", el dimecres 14 de maig, a les 20.15 hores, al Jardí del Palau.
"Remeber Me", sota la direcció artística de Peter Mika i Olga Cobos, transporta de l'òpera al rock amb un ritme trepidant.
La música és d'Avi Belleli, compositor i músic israelià, solista i baixista del grup Tractor's Revenge.
La intepretació va a càrrec dels joves talents de CobosMika SEEDs, la companyia jove de CobosMika. |
Subsets and Splits